diumenge, 4 de setembre de 2016

Miretades Espeològiques (21) Escala Electron

(1934) Robert de Joly (1887-1968) a la Sima Jinámar de l'illa de Gran Canaria

Aquest genial espeleòleg que va ser president de la Societat Espeleològica de França fou l'inventor de les escales metàl·liques electron per a la pràctica de l'espeleologia

Segons diversos autors, l'espeleologia moderna s'inicià l'any 1888 amb la travessada de Bramabiau realitzada per E.A. Martel i els seus companys. Ja des de molts anys abans d'aquesta data s'utilitzaren les voluminoses i pesades escales compostes de corda i fusta (1m = 1kg)
(1946) Del llibre, La Spéléologie. Alpinisme a l'envers (WEITÉ)

De Joly construí les seves escales amb un aliatge d'alumini i magnesi de nom comercial Elektron. Amb aquest material lleuger i resistent es construïren les estructures de les grans naus aèries Zeppelin.
(1967) Avenc de la Sibinota (Fot. Fèlix Alabart)

A Catalunya començaren a utilitzar-se les escales metàl·liques entrada la dècada dels anys 50. Moltes d'aquestes primeres escales foren d'auto-construcció. Els grups d'espeleologia al principi no disposaren de gaires i per fer una sortida a un avenc dels que ara ens semblarien de no gaire fondària s'havien d'arreplegar escales de diversos grups.
(1969) Josep Lluís Galdón fent de cursetista

Però aquest material de progressió ajudà molt a l'expansió de la pràctica espeleològica. Els grups començaren a fer cursets d'iniciació. Aquí podem veure al molt recordat Galdón penjant de l'escala a dos metres del terra per a que li fessin la foto, doncs no s'hi veu la corda d'assegurança. Com també es pot comprovar, el material específic personal fora mínim: casc, carburer, una baga i un mosquetó. Potser en aquest curset l'assegurarien amb un nus d'as de guia fet al seu extrem de la corda, passat aquest per sota les aixelles i així s'estalviaven un mosquetó.
Als primers anys d'utilització si s'anava a un avenc amb molts pous, per exemple als Esquirols, havia de reunir-se una colla nombrosa, doncs s'havia de quedar un espeleòleg en cada pou per desprès assegurar als que pujaven. El que vull dir és que al fons arribaven només els de més categoria reconeguda o els que tenien més influències.
  (1963) Alexandre Carreras a l'avenc Llarg (Marboré). Fot. R. Canela

Si el pou fóra molt fondo, degut a la fatiga que produeix aquesta tècnica, només havien tres sistemes per pujar raonablement bé. Primer, que l'espeleòleg fóra un bon coneixedor d'aquesta tècnica i a més un bon atleta. Segon, utilitzar un torn, i tercer, apianar-lo des de dalt, com si es pugés un piano amb la corda. Aquest últim sistema ja s'utilitzava, normalment, des de les èpoques de l'escala de corda i no estava mal vist.
(1972) Seqüències de la baixada d'un pou a l'avenc de l'Esquerra (Fot. Diego Ferrer)

Els complements d'aquesta tècnica anaren evolucionant i per exemple aquí es veu una baixada a un pou de l'Esquerrà amb el sistema electron, però l'electron no es veu? Si us fixeu, el ràpel Comici està fet amb una doble corda, aquesta doble corda serví per remuntar les escales pel pou i així evitar-se equipar tots els pous amb escales. El cordí que està instal·lat amb un nus de guia i un mosquetó a la baga, cadireta, és una assegurança psicològica, que em van posar en el primer avenc que vaig descendir a ràpel. Les normes de seguretat establien que s'havia de baixar i pujar per les escales.
(1971) C9. Escuain. Sobrarbe (Fot. Canela)
(1972) C20. Pañella (Fot. D. Ferrer)
(1973) B2 (Fot. Canela)
(1973) B2 Alfambra (Fot. Canela)
(1973) C20. Pañella, Sanahuja, Mension, Miret

A Escuain feia dos anys que utilitzaven el Jumar com un sistema d'assegurança, el primer que pujava per l'escala se l'instal·lava al cinturó per autoassegurar-se, desprès a dalt el fixava per assegurar als altres.
    (1998) Dibuix del llibre, Diccionario de Técnica Espeleolológica (GISBERT ROGER)

Encara que coneixien la tècnica de Jumar, que alguns anomenaven sistema bicicleta, en aquells moments no ens convencia gaire, però... 
(1973) Campanya d'estiu a Escuain. Sortint del C20. Mension, Mateu, Miret, Pañella, Robledillo, Sanahuja, falten a la foto, Alfambra i Ferrer

... després d'uns mesos de la campanya d'estiu de 1973 em van enviar a fer la mili a un lloc que vaig estar catorze mesos seguits sense poder tornar a casa, sense telèfon, televisió i moltes altres coses molt importants que no les dic perquè no vénen gaire al cas. Només em podia comunicar per carta, d'aquelles que s'havia d'enganxar un segell i posar una direcció endavant i altre enderrere.
 Aquest va ser l'únic pou que vaig veure durant tot aquell temps

Quan vaig tornar ja havien canviat del sistema de l'ectron al jumar! És clar que va haver un temps de transició! Però per a mi va ser d'un dia per l'altre, literalment! Tota la tècnica de l'escala que havia après no em servia de res! Gairebé fóra començar de nou, doncs vaig arribar a la classe quan ja s'havia acabat el curs!
  Durant uns pocs anys van coexistir els dos sistemes encara que amb finalitats molt diferents
Del sistema bicicleta es va passar al sistema oruga, vegeu EspeleoSie, núm. 14 (1973). A Badalona vam construir l'aparell, però no ens va anar bé pels nostres tipus d'exploracions. I de l'oruga es va pasar al... i de... al...,i així successivament fins avui en dia que de l'equip que hem vist d'en Galdón només, potser, només, podriem aprofitar els mitjons que possiblement foren de pura llana verge!
(2005) Fent-li una entrevista a l'Emili Sabaté (1936-2006) fabricant i distribuïdor dels materials per l'espeleologia EMILSA (Fot. H. Moreno)

En Sabaté ens comentava que, encara rebia comandes d'electrons, però que la gran majoria no eren per utilitzar-les en espeleologia.
 (1973) B2. Pañella (Fot. Canela)

Si dividíssim l'espeleologia en tres grans períodes tècnics, trobarien que el primer, escala de corda, es va allargar més de cinquanta anys, el segon, escala electron, vint anys, i el tercer "sols corda" ja ha superat els quaranta anys!

Elmír-Eté




    


1 comentari:

  1. El prusik..... Recordo que el vam fer servir moltisim. Com erem un grup mol petit (SIRE Colblanc)habitualment sortiem dos, en ocasions comptades tres. Per evitar aixó de quedarse qualsevol en la boca del pou per assegurar, el primer que pujaba s´autoasseguraba amb aquest nus, i en moltes ocasions tots ho feiem d´aquesta manera, encara que l´últim ho passaba una mica malament, degut a que el nus no passaba be amb la corda fluixa.

    Floren.

    ResponElimina

Us animem a fer observacions per explicar, il·lustrar, o criticar el contingut d'aquest article. Moltes gràcies per la vostre col·laboració.