dimarts, 27 de gener de 2015

Avenc Benjamí-Digón (2)

...segueix de l'apunt d'ahir... 

El primer pou amb les seves estretors representen un obstacle físic... i potser també psíquic pels que s'hi neguitegen entre paret i paret, i pensen amb lògica, que si costa baixar, encara més complicat serà fer-se camí per pujar.
 El reguitzell de pous i ressalts que per seguretat convé equipar, fan que l'exploració resulti prou entretinguda.
Com que no vam tenir la precaució de dur les cordes convenientment ensacades, ens calgué anar desfent algun embolic.
Tot i que la morfologia dominant és clarament de dissolució, amb restes d'envans, acanaladores i forats de destrucció parietal, és conserven racons amb força concrecions.

Les mesures atmosfèriques
Enviada aquesta informació al company Izaguirre, ja figura penjada en el mapa de cavitats amb hipòxia a la xarxa:

Una altra pàgina sobre cavitats catalanes amb risc de hipòxia

En descendir no t'adones gaire de les dificultats respiratòries. Amb esforç de remuntar per la corda, més que una sensació d'ofec, perceps una notable  acceleració del ritme respiratori. Així augmentava l'aire respirable que insuflarem al pulmons, però no l'acabaves de satisfer plenament, fins ascendir pel primer pou i rebre l'aire exterior. Cal dir que encara una hora després de sortir, el meu control de pulsacions en repós que normalment està al voltant del 60, encara marcava 84bpm.

Altres pàgines que us poden interessar:

3 comentaris:

  1. Hola. No vau baixar més enllà dels -95 mp? Recordo haver desobstruït amb microexplossius, amb companys de l'EGAN, i segurament vam superar els -100 mp, tot i que no vam topografiar mai la part nova, ...

    ResponElimina
  2. Em va tocar a mi explosionar les càpsules, en una postura forçada, amb una cama col·locada aprop del bloc a trencar, que va anar al fons en quant es va partir.

    ResponElimina
  3. Malauradament l'ambient irrespirable aconsellava sortir sense escodrinyar el darrer tram,de la cavitat de manera que la visita i topografia del que veu desobstruir és una tasca que resta pendent per millors temps. Prosseguir en aquestes condicions ambientals no tan sols resulta imprudent sinó fins i tot irresponsable. Certament ja tenim una edat prou avançada, però encara conservem el seny suficient per aturar-nos davant d'un obstacle que considerem desproporcionat pels nostres recursos.
    L'exploració del mon subterrani és una obra col·lectiva, on només podem fer una contribució modesta, la que tenim al nostre abast, Millors temps i millors espeleòlegs vindran i afegiran un esforç més en la construcció del coneixement d'aquest entorn natural.
    Gràcies a tothom per la vostra feina.

    ResponElimina

Us animem a fer observacions per explicar, il·lustrar, o criticar el contingut d'aquest article. Moltes gràcies per la vostre col·laboració.