espeleobloc: Repensant l’espeleologia

La UNESCO, Organització de les Nacions Unides per l’Educació, la Ciència i la Cultura (United Nations Educational Scientific and Cultural Organization), els objectius de la qual és contribuir a la pau i la seguretat en el mon mitjançant l’educació la ciència, la cultura i les comunicacions ha declarat el tercer dijous de novembre com el Dia Mundial de la Filosofia. Una data en context excepcional, la setmana passada era la Setmana de la Ciència, dissabte és celebrà la VII Trobada de col·laboradors Francesc Español el que fou impulsor de tantes vocacions biospeologiques, aquesta és la Setmana de Barcelona Pensa i avui és celebra la VII Trobada d’Estudiosos del Garraf i d’Olèrdola amb diverses contribucions espeleològiques que esperem poder contribuir a la seva difusió properament.

És un dia oportú per repensar la nostra activitat, cadascú des del seu vessant. Com va escriure fa anys Xavier Rubert de Ventós parafrasejant J.V.Foix, és important saber “veure-hi fosc”. Sòcrates va inaugurar el pensament filosòfic amb un humil “Només sé que no sé res”. I molts segles després, el Kant aforístic hi insistia: “En realitat un només sap quan sap poc; amb el saber creix el dubte”. En el coneixement del mon subterrani fruit de les noves descobertes i/o d'innovadors punts de vista, també anem reinterpretant (hipòtesi d'erosió inversa, de fantomització, horitzons d'incepció, hipogènesis, quimisme; entomologia descriptiva, genòmica, biologia subterrània; motivació de l'art rupestre, coexistència neandertals/sapiens, etc. etc.) no coneixem totes les "lleis" naturals i/o culturals fins i tots les bàsiques: la frontera entre coneixement i la ignorància està en continua expansió. Hem de fer un acte d'humilitat i acceptar que ens cal aprendre les coses només per desaprendre-les de nou o el que és mes probable per a ser corregides. Cal molta imaginació per crear grans generalitzacions, partint d'una experiència limitada d'un mon extraordinàriament complex, una gran tasca que ens impulsa a fruir cada cop amb mes intensitat de les nostres visites al mon subterrani.

Avui insereix-ho alguns documents per incitar la reflexió.

El Mite de la Caverna és segurament la més coneguda de les metàfores al·legories o mites de Plató. El va crear per explicar la seva teoria de l'educació en coherència amb la seva teoria de les idees. El mite de la caverna es troba al començament del llibre setè de "La República".

En el mite de la caverna, Plató relata l'existència d'uns homes captius des del naixement a l'interior d'una fosca caverna. Són presoners lligats de cames i coll, de manera que es veuen obligats a mirar sempre endavant sense poder mai girar el cap. La llum que il·lumina l'antre prové d'un foc encès darrere d'ells.

Plató, per boca de Sòcrates, ens diu que imaginem un camí elevat i llarg entre els presoners i el foc, on s'ha construït un mur per on passen uns homes que porten tota mena de figures que els sobrepassen, aquests homes a vegades enraonen i a vegades callen. Els captius no poden veure res més que les ombres de les figures projectades pel foc a la paret de la caverna, i mancats d'una altra educació es pensen que les ombres que veuen són els objectes reals, la mateixa realitat. Però Plató ens convida a imaginar que un d'aquests captius comença a relacionar els sons amb les figures i comença a veure que es pot treure les cadenes i que pot caminar i sortir, amb molt d'esforç, de la caverna. Un cop hauria sortit, la llum del sol l'enlluernaria i hauria de buscar les ombres i les coses reflectides a l'aigua; més endavant s'acostumaria a mirar els objectes mateixos i a la fi descobriria la realitat i el què les coses són i podria contemplar-les amb tota la seva esplendor.

Però, el mite no acaba aquí, sinó que Sòcrates fa entrar de nou al presoner a l'interior de la caverna perquè té l'obligació moral de explicar-ho als altres presos i alhora convèncer-los que viuen en l'engany i en la falsedat. Però la gent presonera, alienada des de la infància el prenen per boig i se'n riuen, i fins i tot asseguren que si algú intentés deslligar-los i fer-los pujar per l'abrupta caverna el matarien.

Els objectes de fora de la caverna representen la realitat, les idees, mentre que les ombres en són les còpies imperfectes, les coses del món tangible. Igual que les ombres recorden a l'objecte original per la silueta, les coses recorden a les idees eternes (teoria de l'anàmnesi o reminiscència). La llum que permet veure, assimilada en segles posteriors a la raó, seria la idea suprema, que és una tríada del Bé, la Veritat i la Bellesa.

Recordem que Sòcrates, va ser condemnat a mort en un judici popular a Atenes per obligar als seus conciutadans a pensar i a anar més enllà de les aparences. Qui és el qui allibera l'esclau? En el text de Plató no es diu explícitament, però el presoner que és alliberat, ho és pel "mestre" (nou homenatge de Plató a Sòcrates) que és qui l'obliga a pensar i a transcendir la falsa i còmoda realitat. De fet en el text es diu explícitament que cal obligar, per la força si convé, a alliberar l'esclau, que de tan acostumat que està a la seva esclavitud és incapaç de pensar en una realitat d'ordre superior.