Crònica del descobriment de l’avenc de Sant Marçal

Museu de Ciències Naturals de Barcelona.
L'autor de l'article, a l'esquerra, amb en Jordi Comas,a la dreta, i sobre la taula les "pedres negres" que han donat motiu al present post

Primavera 2014
Potser avui dia aquest relat pugui ser considerat desfasat, fora de temps, potser també buit d'interès, però el significat del temps és laberíntic i confús, així que mai es trigui si el resultat és bo.
La prospecció ens va ocupar dos caps de setmana, el primer va ser totalment estèril, no existia cap lògica geològica aplicable per a la localització d'aquestes pedres. En la segona temptativa, al voltant de migdia, decidim donar-nos un descans, la calor de Juny era forta, però l'inesperat instint conservador va ser el que va traçar la “bienandanza” (fortuna en els successos) cap a aquest lloc per descansar. Observem en el sòl una obertura envoltada de terra rosa, intuint el possible procés dolínic subjacent. Per cert, no va ser fins al gener del 1971 que hi vam tornar per iniciar la seva desobstrucció i exploració.
En els esdeveniments hi van intervenir diferents persones de diversos estaments. El temps va passant i quatre de les persones ens han deixat. A la memòria dels espeleòlegs de l'Equip d’Investigacions Espeleològiques de la Penya Cultural Barcelonesa, Hansjörg Honegger i Enrique Cassi; a l'arqueòloga del Museu de Gavà, Alícia Estrada, i a l'espeleòleg del S.I.S. de Terrassa, Ricard Vilanova. Es van il·luminar amb la llum de la bondat i de la generositat.
Per a l'espeleologia el descobriment d'alguna entrada al món subterrani pot ser casual, això va ocórrer amb l’Avenc de Sant Marçal a Olesa de Bonesvalls.

14 de Juny de 1970
La presència dels espeleòlegs de l'E.I.E. de la Penya Cultural Barcelonesa, Hansjörg Honegger, Enrique Cassi i Jordi Rodriguez a la zona de la Penya de Sant Marçal era la resposta a un pla de prospecció centrat a localitzar petits detalls geològics del Garraf i del Pla d’Ardenya, a situar zones de travertins, petites surgències i formacions dolíniques amb terra rosa, però aquella sortida tenia un objectiu molt diferent, calia localitzar uns minerals vitris de color negre que havien estat recollits per aquesta zona, segons informació aportada per l'espeleòleg Ricard Vilanova.

L'entorn de la boca de l'avenc de Sant Marçal

En Jaume Julià iniciant la davallada del primer pou

Al final de la jornada, prop de la carretera de Begues a Olesa de Bonesvalls, aconseguim localitzar alguns fragments de les pedres negres. Tot això va retardar considerablement el nostre retorn a Barcelona, ja que depeníem del transport públic. 

A la tardor del mateix any amb la desobstrucció de la boca i conseqüent exploració, es va poder oferir a l'espeleologia un nou fenomen càrstic de considerable bellesa i d’una considerable profunditat al que denominem amb el nom d’Avenç de Sant Marçal. L’atenció i l'esforç es van centrar en l'exploració i el seu aixecament topogràfic. 
Les pedres negres van quedar en el plànol de la indiferència, no obstant això, a finals del mateix any es va consultar al Dr. Francisco Villalta de la Fundació Almera el qual va opinar que tenien un gran semblat amb l'obsidiana però sense garanties que ho fossin. El tema es va submergir en l'oblit.

D'esquerra a dreta: Opal negre de les Mines de Gavà; Escoria vidriada d'Olesa de Bonesvalls
i Obsidiana del Monte Arci, de l'illa de Sardenya

Opal negre de les Mines de Gavà

Escoria vidriada dels voltants de l'avenc de Sant Marçal

Obsidiana del Monte Arci, de l'illa de Sardenya

Passades algunes dècades es tenia l'evidència de l'existència de restes d'òpal negre a l'interior de les mines de Can Tintorer de Gavà, També alguns jaciments arqueològics neolítics de la comarca del Barcelonès havien proporcionat algunes restes de talla en obsidiana (posteriors estudis indiquen que procedeix del Monte Arci a l'illa de Sardenya. 
Tot això va oferir la possibilitat d'aplicar una comparació visual entre les pedres negres d'Olesa de Bonesvalls, els òpals negres de Can Tintorer de Gavà i l'obsidiana. Tenien en comú el color negre vidriat i el seu aspecte. També se sabia que en 1975 en les obres prèvies a la urbanització d'aquesta zona de Can Tintorer (actual museu i jaciment miner d'època neolítica) es van efectuar rebaixos en el terreny amb maquinària pesada i que totes les restes eren carregades en camions i repartides aleatòriament per les cunetes de la carretera de Gavá fins a Olesa de Bonesvalls. 
Es va sospitar i gairebé es va arrivar al convenciment, que les pedres negres podien haver format part d'algun carregament de terra arrencat al terreny de la zona de Can Tintorer. El gran semblat entre les tres mostres i la disparitat de la seva procedència va obligar a realitzar una altra inspecció del lloc de trobada a Olesa de Bonesvalls, trobant més mostres i aplicant una revisió especialitzada en el laboratori del Departament de Geologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. 
Aquesta recerca va ser supervisada pels arqueòlegs del Museu de Gavà, Alícia Estrada i Josep Bosch, arribant a la conclusió que les pedres negres eren escòria vítria procedent d'algun forn.

La delicada i suggestiva lluentor negra, més el desconeixement de la seva composició mineral, durant un temps les va fer rivalitzar amb l'obsidiana, peró finalment no són més que una bonica curiositat vítria.

A l'esquerra, la topografia remesurada i completada. A la dreta, la primera que es va publicar

Un ampli treball sobre l’Avenc de Sant Marçal, llavors amb una profunditat establerta de -128 m (les mesures actuals el situen amb -121 m), va ser presentat i publicat a les Memòries del 2ⁿ Simpòsium de Metodologia Espeleològica –Topografia-, el maig de 1972, patrocinat per l'Escola Catalana d'Espeleologia del Comitè Regional d’Espeleologia de la F.C.M. 

Av. Sant Marçal: una tìpica instalació d'escala d'aquells anys

Av. Sant Marçal: En Fèlix Gonzalez a la boca del pou de -70 m

A l'esquerra, en Hansjörg Honegger; dreta, l'Albert Prados i al davant en Fèlix Gonzalez

Desplegant un "elektron". Esquerra: Mª C. Campos, i dreta, A. Policarpo

Nota sobre les fotos en B/N: 
En el decurs de les primeres exploracions, entre els anys 1971 i 1972, en Jaume Julià hi va participar i va fer una sèrie de fotografíes en negatiu B/N amb película de 35 mm. D’aquests negatius se’n van fer diapositives per fer projeccions, sent aquestes diapositives el material que en Jaume ha pogut recuperar per incloure’l dins la història que s’ha explicat.

L'autor de les fotos en B i N, Jaume Julià, retorna a l'avenc de Sant Marçal

Agraïments:
- De les circumstàncies de com es va descobrir aquest avenç mai se’n va fer un registre escrit i amb prou feines va tenir un comentari verbal, per la qual cosa agraeixo al Sr. Jaume Julià, veterà espeleòleg, haver-me formulat, després de més de quatre dècades, la pregunta: Com se us va ocórrer prospeccionar per aquella zona? La resposta és aquest escrit. 
- També agrair al Jaume les fotografies que va fer durant les primeres exploracions de l’avenc, que serviran per anar completant la història de la espeleología catalana.
- Agraeixo també a Lluís Auroux, l'interès per aquest tema i la gestió realitzada en l’edició de l’article. 
- També al Sr. Benet Solina del Centre d'Història del Museu de Gavà, bon coneixedor de l'espeleologia, l'haver realitzat el reportatge fotogràfic de les pedres, i a la Sra. Carme Arrufat per la seva important labor informàtica. 
No es podia narrar el descobriment de l’avenç de Sant Marçal sense fer un esment complet de la influència que va tenir en els diferents àmbits. Aquesta bonica curiositat vítria de color negre brillant no va poder ser catalogada dins del regne mineral, ni tampoc va ser un llegat prehistòric però... va motivar la imaginació i la conjectura durant molt de temps.

Autor de l'escrit: 
Jordi Rodriguez Vicent (Col·laborador del Museu de les Mines de Gavà des de l'any 1975)