La cova Fingal a l’illa de Staffa (Escòcia)

Staffa es una de les mes de cinc-centes illes i illots que componen l’arxipèlag de les Hébridas, a la costa occidental escocesa, i conté l’espectacular cova Fingal, un túnel obert en  prismes de basalt que li donen l’inconfusible aspecte d’un òrgan de tubs gegant que l’han fet famosa arreu del mon.

L’atracció per aquest lloc mig perdut i inhabitat es remunta al menys al segle XVII. Va ser visitada per Sir Joseph Banks, el gentleman i naturalista anglès que acompanyà al capità James Cook en el seu primer gran viatge pels mars del sud amb el HMS Endeavour (1768-1771) .  I precisament, mentre Cook feia la històrica segona travessia, Banks hi era camí d’Islàndia i a l’agost del 1772 feia escala en Staffa i s’extasiava davant la seva bellesa, contribuint amb les seves narracions a divulgar-la. Va ser Banks qui va difondre el nom de Fingal’s Cave, en honor al mític guerrer celta Fin Gall, mes conegut com Fionn Mc’Cumhaill, fill de Cumhaill i pare del poeta Ossian.

El pintor Joseph Mallord William Turner (1830), la reina Victoria (1847)  i molts altres visitants il·lustres plasmaren la fama de Staffa, destacant el compositor Félix Mendelssohn que la va recórrer en agost del 1829 en el decurs del periple que havia d’inspirar-l’hi la “Simfonia (núm. 3) Escocesa”. Una obra precedida per un dels mes grandiosos paisatges marins de la història de la música, “l’Obertura de les Hébridas”, subtitulada  ”La Gruta de Fingal” (Op. 26), per la qual cosa sempre que es parla sobre la cova o l’illa es fa referència merescudament a aquesta composició.

També Sir Walter Scott, John Keats, Robert Louis Stevenson i altres importants autors romàntics britànics admiraren Staffa i escriviren sobre ella. Però, potser el mes insigne reconeixement literari sobre aquesta meravella natural el devem al francès  Jules Verne que la visità en 1859 i, anys mes tard, la immortalitzà definitivament en el seu llibre “El raig verd”.  Es tracta d’una romàntica narració estructurada entorn a l’afany de la protagonista femenina per contemplar el curiós fenomen òptic i atmosfèric que dona títol a la novel·la.  El raig verd (que no sempre es verd ni llamp) es un punt  lluminós produït per la refracció de la llum dins l'atmosfera i que amb sort es pot observar qual el sol es pon en el mar amb un cel clar sense núvols, just en la fracció de segon en que l’astre desapareix sota la línia de l’horitzó.

Al llibre de Verne aquest raig te a mes a mes una propietat llegendària: “Te la virtut de fer que aquell que l’ha vist no es pugui equivocar mai en les coses de l’amor. La seva aparició destrueix les il·lusions i les mentides i el que ha tingut la sort de veure’l només un cop ja pot veure clar en el seu cor i en el dels altres”. I d’aquesta manera, la novel·la recull les peripècies de la noia i un noi escocesos que acaben descobrint el seus sentiments just en el moment màgic en que el sol llença aquesta darrera espurna abans de submergir-se en l’oceà blau davant de Staffa, un lloc idoni segons el llibre de Verne per albirar raigs verds a dojo!.

Nosaltres arribem a Staffa llogant un dels vaixells a motor que surten de la propera illa de Mull, una de les Hébridas mes grans i pintoresques, on hem anat a parar en tres dies conduint des de Barcelona.  Després d’una navegació de poc menys d’una hora i abans de fondejar, el vaixell apunta la seva proa davant de la imponent boca de la caverna Fingal. El patró sap com complaure’ns i des d’uns altaveus comença a sonar una música supèrbia que es combina amb el so de l’onatge que trenca contra els negres esculls i ens posa la pell de gallina. Es l’obertura de Mendelsshon i  cap lloc al mon n’és mes apropiat per escoltar-la !

Fingal’s Cave se’ns ofereix mitjançant un trau grandiós de 20 metres d’alçada i 12 d’amplada que recorda el pòrtic d’una catedral gòtica. Orientada cap el sud, la seva boca permet una generosa entrada de llum natural que l’il·lumina en tota la seva extensió. A tan monumental accés segueix un túnel de les mateixes mides que s’interna fins a 70 metres en el cor de l’illa i per on les ones irrompen amb violència fins estavellar-se en el seu fons en un núvol d’escuma. Un espectacle que li dona una personalitat única i li fa ocupar un lloc obligat en els tractats de geografia i reculls de meravelles de la natura.

En quant a la formació d’aquest fenomen geològic, la seva estructura,  a base de prismes verticals de basalt, ens fa pensar que no es tracta del típic tub de lava format per la desigual solidificació del rius de magma durant una erupció, sinó d’una cova d’erosió marina excavada en roca volcànica per l’acció de les ones i els desploms dels materials del sostre un cop disgregats i  arrossegats els nivells inferiors. Accedim fàcilment al seu interior mitjançant un balcó lateral que la recorre gairebé sencera, sempre que l’onatge ho permeti, es clar.

A la dreta Fingal i al'esquerra Boat Cave

Staffa conté altres coves litorals mes, no tant famoses com Fingal, essent les mes importants: Cormorant's Cave, Mackinnon's, Boat, Clamshell i Goat Cave.  I passejant entre els seus verds i mullits sols, mentre esperem tornar al vaixell, fruïm de l’espectacle de les formacions basàltiques que ens parlen de diferents episodis eruptius, dels fascinants penya segats de lava cristal·litzada i de la seva fauna avícola, corbs marins, gavines i especialment els abundants frarets  o, como diuen aquí, “puffins” (Fratercula arctica), uns petit àlcids, l’equivalent als pingüins en l’hemisferi  nord, que ens alegren la vista amb les làmines multicolors que decoren els seus becs de lloro i ens sorprenen deixant que ens acostem gairebé a pocs centímetres d’ells.

Jordi Lloret i Prieto