Pel seu inteés ens plau presertar-vos, traduit al català, un article i entrevista sobre l'excel·lent tasca que desenvolupen els bons companys de l'espeleo-socors aragonés.
Per Redacció Barrabés.com - Dimecres, 7 de novembre de 2012 -
Article, entrevista i fotos per Mario Gastón
“Fa cosa d'un mes es va celebrar a Aragó la pràctica d'espeleo-socorro més important de l'estat, a la que vaig ser invitat. Després de la realització, vaig decidir escriure un reportatge sobre aquest tipus de rescat, i el que suposa."
Fora de la llum natural i de les mirades curioses, sota centenars de metres de masses rocoses, espeleòlegs de tot el món continuen gaudint del descobriment de racons naturals que encara ningú ha trepitjat abans. Ja complerta una dècada del nou mil·lenni, encara queda sota els nostres peus molt planeta per explorar. Laberíntiques galeries i tortuosos meandres representen els capil·lars pels que flueix la vida en forma de rius subterranis, grans sales o formacions impossibles. Els últims confins que romanen fora de perill de l'acció de l'home, es presenten com el gran botí d'aquests incansables exploradors.
La pràctica de l'espeleologia exigeix d'una bona formació tècnica i una forma física adaptada al nivell de l'activitat en què ens anem a moure. No obstant això, les grans exploracions que es duen a terme en els nostres massissos, on són freqüents puntes d'exploració a més de 1.000 metres de profunditat, exigeixen a l'esportista assumir un nivell de compromís molt major. El que sobre la superfície de la terra, en senders i muntanyes, pot resoldre's fàcilment mitjançant l'ajuda dels nostres companys o a través d'una crida als serveis d'emergència, dins un gran sistema adquireix una dimensió difícil d'imaginar. Els incidents es converteixen en accidents i la resolució de problemes adquireix una gran complexitat que exigeix el desplegament d'un operatiu tècnic i humà sense precedents.
Les dificultats d'un rescat sota terra
Imaginem un espeleòleg que en plena campanya espeleològica es dirigeix amb el seu equip cap a la punta d'exploració, que està a -995 metres de profunditat. A -500 metres, un despreniment li provoca diverses lesions de diversa consideració. Aquest sistema podria ser perfectament Lecherines, en ple cor del Pirineu aragonès. Coneixent les pautes d'actuació del dispositiu de rescat podrem conèixer millor les dificultats que comporta una intervenció d'aquestes característiques.
Els equips de rescat reben l'avís de rescat. En preguntar per l'hora de l'accident, es comunica que ha estat fa unes 8 hores... a què es deu aquest retard en la mobilització? La societat moderna s'ha acostumat a la immediatesa de la telefonia mòbil. Però a 500 metres de profunditat, per norma general, no hi ha telèfons i l'única forma d'avisar als serveis de rescat és sortint a l'exterior, remuntant totes les galeries i pous d'entrada, la qual cosa pot suposar hores i hores amb el cansament acumulat de l'exploració prèvia.
Un vegada a l'exterior, cal recordar quelcom... estem en meitat del Pirineu i potser no tinguem cobertura. Haurem de desplaçar-nos llavors fins a un lloc on puguem realitzar una trucada, independentment de l'operador. Això pot emportar-nos també diverses hores, en funció de les circumstàncies. Com a resultat, el temps total que pot emportar-nos emetre el primer avís de rescat pot ser de moltes hores.
Temps de resposta
Els serveis de rescat ja estan avisats i es produeix la mobilització quant tarden a arribar?
Les condicions meteorològiques de les zones pirinenques solen ser molt variables i hostils, la qual cosa pot impossibilitar l'enlairament de mitjans aeris, retardant encara més el temps d'una primera resposta.
A més a més, l'accés a l'entrada del sistema (en funció de la boca elegida) exigeix d'una aproximació des de la pista de més d'una hora per terreny alpí (recordem que hem elegit Lecherines com a exemple). A un bon coneixedor de la cavitat no li costarà massa trobar l'entrada ja que estarà familiaritzat amb ella, però per a algú que és la primera vegada que acudeix enfrontar-se a la tasca de localitzar un forat de a penes u o dos metres d'amplitud entre una marea de rasclers, dolines i avencs pot ser tan difícil com trobar l'agulla en un paller.
Dins la cavitat
Per fi el primer equip de rescat ha arribat a la boca de la cavitat. Han passat prop de 12 hores des de l'accident, un temps molt valuós. Al marge de la gravetat de les lesions patides per l'accidentat, la situació es complica per les adverses condicions del sistema: temperatura pròxima als 0ºC i humitat relativa del 100%. Per fortuna, l'equip que li acompanya ha realitzat un primer autosocors i ara el ferit està condicionat en un punt calent que s'ha instal·lat. També han racionat l'aigua i el menjar, així com les bateries de la il·luminació.
Però encara cal arribar fins al ferit i desplegar tot l'operatiu abans d'iniciar les tasques de rescat. Un metge acompanyarà al primer equip d'evacuació, el qual arriba després de 5 hores de descens en què ha hagut de portar una ingent quantitat de material de rescat i l'equip mèdic. Un vegada s'accedeix a l'accidentat, se li estabilitza i s'emet una primera valoració que serà essencial per determinar la urgència del rescat i el mode en què caldrà mobilitzar-lo i posicionar la llitera en cada pas. El metge acompanyarà la víctima en tot moment i ordenarà paralitzar el rescat si considera necessari intervenir sobre el ferit.
Al trajecte d'evacuació trobarem sales remuntants i descendents, meandres, passos estrets, cascades, pous de més de 100 metres i zones actives. A través d'elles s'haurà de mobilitzar la llitera especial de rescat que té una envergadura de gairebé 2 metres en què va un home d'1,85m que pesa més de 90kg.
A l'exterior es treballa de frenèticament coordinant els fins a 14 equips que treballaran simultàniament. Prop de 200 espeleosocorristes que van arribant de diferents llocs de la geografia espanyola seran assignats a diferents missions, cadascuna d'elles vital perquè funcioni perfectament tot el dispositiu. Membres del GREIM, Bombers de rescat vertical de diferents regions, Ertzaintza, la Unitat Militar d'Emergències però, sobretot, espeleosocorristes i caps d'equip civils procedents de distints clubs i federacions treballaran espatlla amb espatlla amb un mateix objectiu.
Un equip s'encarregarà d'abalisar els accessos i retorns del sistema fins al PC (Lloc de Control). Altres s'encarregaran d'establir les comunicacions, tant per fil genefónico, com per comunicació sense fil emprant la conductivitat del terreny. A l'interior de la cavitat es desplegaran més de 1.500 metres de cable i 7 estacions per instal·lar un Genéfono. Mitjançant un pont de comunicacions s'establirà connexió per ràdio des de les proximitats de la boca fins al PC, la qual cosa permetrà mantenir contacte amb l'interior des del mateix campament. Un equip de desobstrucció se centrarà a ampliar els passos estrets per permetre el pas de la llitera. Al campament altres grups s'encarregaran de preparar els avituallaments del personal i d'organitzar els més de 2.500m de cordes i material de rescat divers que els equips d'evacuació hauran de portar amb ells.
En una reunió prèvia es distribueix als espeleosocorristes en 7 equips d'evacuació. Els caps d'equip posteriorment reben la seva missió i s'estableix un horari seqüencial d'entrada, de manera que la llitera té un responsable en cada sector, establint clarament els punts d'entrega.
A la complexitat de tot aquest engranatge cal sumar la dificultat de trobar suficients recursos humans capacitats per a això. El model de rescat dut a terme a Aragó és un exemple de treball en equip i coordinació entre diferents cossos d'emergències i fins i tot entre espeleòlegs de diferents comunitats autònomes. Un vegada dins la cavitat, quan el fang ha coberts les insígnies i logos distintius, tots llueixen els mateixos galons i passen a formar part del mateix equip.
El cap de setmana 29 i 30 de setembre es va realitzar en el sistema Lecherines una de les tres pràctiques anuals d'espeleosocors que organitza la Federació aragonesa. Aquesta és segurament la pràctica de major envergadura en tot l'estat i en la que s'involucra una major diversitat de cossos d'emergència i especialistes de l'espeleologia.
El supòsit narrat anteriorment no és més que una descripció del simulacre que es va realitzar. El dispositiu es va desenvolupar malgrat les inclemències del temps, on les pluges persistents i el fort vent que van envoltar a l'activitat no van ser suficients per fer desistir l'ànim dels voluntariosos participants, conscienciant-nos un vegada més que aquest escenari tan advers forma part de la realitat que pot envoltar a un rescat de debò. Per desgràcia les situacions reals poden ser a molta més profunditat i en circumstàncies molt més adverses.
L'últim gran rescat conegut va ser el de l'AN51, a Navarra. A 600m de profunditat, una espeleòloga belga de 49 anys va patir un despreniment que li va ocasionar la fractura d'un peu i ferides de diferent consideració. El rescat es va prolongar més de 80 hores, durant les quals la víctima va estar sotmesa a 4ºC i a una humitat relativa del 100%. Van intervenir en l'operatiu gairebé 150 persones i va haver de remuntar-se la llitera durant quatre quilòmetres de galeries, per a posteriorment hissar-la al llarg de 500 metres de pous verticals. Va ser necessari practicar microvoladures per ampliar els passos més estrets i va suposar un dels rescats espeleològics més importants i complicats dels últims anys.
L'últim rescat practicat a Aragó va ser el d'un català de 40 anys en el Sistema Sabadell (Panticosa). L'accident es va produir a 220 metres de profunditat. El ferit, amb fractures de diversa consideració, va ser evacuat després de 24 hores d'intenses feines de rescat.
Potser una de les claus de l'èxit i de l'entesa que hi ha entre els diferents cossos i especialistes que participen en aquest tipus de simulacres resideixi a la figura del responsable i coordinador de la pràctica: Mario Gisbert Lleó, espeleòleg experimentat des de fa més de 25 anys, s'encarrega de coordinar i dirigir aquests simulacres sense que la seva condició de “civil” hagi menyscabat l'autoritat en les seves funcions, tenint en compte la diversitat de cossos de seguretat i comandaments amb què ha de treballar.
Entrevista a Mario Gisbert
Des de quan coordina aquest tipus de rescats a Aragó?
Realitzo les funcions de Coordinador Tècnic de l'Espeleo Socorro Aragonès (E.S.A.) des de l'any 1997
Són freqüents els accidents en la pràctica espeleològica?
Encara que incidents i petits accidents es produeixen amb una certa freqüència, per sort no es produeixen gaires accidents que exigeixin la intervenció de grups d'espeleosocors. Generalment els accidents més greus o l'evacuació dels quals és més complexa corresponen a espeleòlegs experimentats, l'activitat dels quals l'efectuen en punts allunyats i distants de les entrades de les cavitats (moltes d'elles desconegudes i en exploració). Els incidents la resolució dels quals és més senzilla (accidents en la proximitat de l'exterior, pèrdues, demores, falta d'il·luminació, etc) solen ser causats, en cavitats ja conegudes, per espeleòlegs novells o inexperts.
Quins són els tipus d'incidents o accidents que es poden produir en una cavitat?
Els més assidus són els de pèrdua-esgotament i els de caiguda per terreny inestable o verticals, per incorrecta instal·lació.
Encara que també es poden produir per Bloqueig (falta de material o de tècnica, falta d'il·luminació, encast, crescuda de cabal, despreniment) i en els casos de cursos actius per ofegaments o en immersions d'espeleobusseig.
S'ha vist que la participació d'espeleòlegs experts és indispensable en un rescat. Són part obligada de la seva formació i/o entrenament les tècniques d'espeleosocors?
Qualsevol espeleòleg practicant té l'obligació moral d'estar format en les tècniques d'espeleosocors, ja que en cas d'accident d'un company, li tocarà col·laborar en la seva evacuació.
Hem vist per damunt el desplegament de mitjans que exigeix el rescat d'un espeleòleg. És fàcil coordinar a tanta gent i tan diversa en un operatiu com aquest?
És complexa la coordinació d'un operatiu d'aquest tipus, però no s'organitza partint de zero, el E.S.A. porta més de 30 anys realitzant exercicis i simulacres d'aquest tipus, formant i involucrant als distints grups professionals de rescat.
Com es mobilitza a un dispositiu de gairebé 200 persones i de tan diversa natura?
Establint prèviament contacte i relacions amb els distints grups i entitats que poden participar. Cooperar en les activitats i exercicis que efectuen els diversos grups fa que es creu un vincle que incita a assistir a la convocatòria d'aquest tipus de simulacres.
La més dificultat que podem trobar en les intervencions a Aragó és l'establiment del campament d'altura (Lloc de Control, intendència, etc) que pugui donar el suport necessari a les més de 100 persones que intervindran a l'interior de la cavitat. La major part de les cavitats a Pirineus es troben a més de 2.000m,, la qual cosa obliga a llargues aproximacions i a l'ocupació d'helicòpters –medi no sempre disponible depenent de les condicions meteorològiques-.
Normalment en un altre tipus d'emergències, les competències estan delegades en els cossos professionals. No obstant això en aquest tipus de rescats i concretament a Aragó, l'actuació d'especialistes civils és primordial Això ha generat algun tipus de conflicte?
Tots els grups professionals intervinents ja tenen assumit que, per a un rescat espeleològic de cert nivell, és necessari molt personal que domini les tècniques d'evacuació en cavitats i que es desemboliqui bé en el medi subterrani. Tots tenen assumit que hem de treballar conjuntament en un rescat d'aquest tipus. Com la relació entre els components del E.S.A. i els responsables dels diversos grups de rescat a Aragó ve de molts anys i és bastant cordial, no s'originen conflictes. La bona predisposició cap als rescats en cavitats dels distints responsables dels grups professionals fa que la coordinació entre tots sigui bastant bona.
Des dels primers simulacres que s'efectuen ens hem qüestionat aquesta qüestió. Assumim que el risc és elevat i assumim que pot haver-hi accidents. Si no ens exercitem en un simulacre d'envergadura, treballant gent de diversos grups i llocs, quan succeeixi un accident greu a profunditat, possiblement a més de l'accidentat, que serà rescatat en penoses condicions, caldrà auxiliar a bastants dels espeleosocorristes que hagin intervingut.
Quines coses podem millorar respecte a països, com França, amb una important tradició espeleològica i per extensió, en aquest tipus d'intervencions?
A causa de la proximitat amb França, els mètodes i formes de portar un rescat espeleològic són similars en els dos països. La major diferència, i que a Espanya no sé si s'aconseguirà, és la falta d'unió i coordinació estatal que aglutinés a tots els grups d'espeleosocors territorials i autonòmics. En cas d'una intervenció llarga i complicada, aquesta falta d'unió restarà eficàcia a la intervenció.
Com pot un espeleòleg practicant arribar a formar part d'un dispositiu d'espeleosocors?
A Espanya, 10 u 11 Comunitats compten amb grups voluntaris d'espeleosocors, principalment pertanyents a les federacions corresponents. Qualssevol interessat hauria de posar-se en contacte amb el grup de la seva Comunitat i participar en els distints exercicis pràctics. De no existir grup en la Comunitat, qualsevol grup de les comunitats pròximes, estarà encantat de poder comptar amb més personal.
Hem vist la importància de l'operatiu, però també és important una actuació prèvia del propi equip de l'accidentat. Quals serien les pautes que s'ha de seguir en cas d'accident?
Les recomanacions en cas d'accident serien:
-Deixar al ferit en lloc segur i estable, en posició lateral.
-No moure-ho innecessàriament
-Tractar les hemorràgies (embenat compressiu)
-Mantenir al ferit en calor. Animar-lo
-No deixar sol al ferit, si és possible
-Abalisar el camí d'accés al ferit
I una vegada a l'exterior, informar de les dades següents:
-Nom de la cavitat
-Situació (població més pròxima)
-Localització precisa. Accessos
-Lloc de la cavitat on ha ocorregut (descripció de la cavitat fins al lloc de l'accident)
-Nombre de ferits, el seu estat i causes de l'accident
-Instal·lació de la cavitat
-Material disponible al lloc de l'accident (cordes, carbur, spit, plaques, etc.)
-Nom del grup que figura a la boca de cavitat
-Telèfon des del que es truca.
Notes aclaridores:
Si les condicions ho permeten –meteorologia, coneixement del sistema, etc.-, els membres del GREIM, com a primer equip d'intervenció, són capaços de rebaixar aquest temps, realitzar la primera actuació sobre el ferit i valorar la situació i recursos necessaris per a l'operatiu de rescat.
Són molt pocs els facultatius a Espanya que estan preparats per accedir a un accidentat en espeleologia, ja que han de ser a més a més, experts i bons esportistes de l'especialitat. Actualment el SEMAC a Espanya és l'associació a què pertanyen aquests professionals disposats a acudir a un rescat espeleològic de gran envergadura.
El conjunt que pot arribar a transportar-se pot superar els 120Kg.
Durant els simulacres, s'utilitzen diversos voluntaris per fer de víctima. Les condicions són tan dures que han d'establir-se relleus cadascú o dos sectors.
Més informació: www.federacionaragonesaespeleologia.com/socorro
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Us animem a fer observacions per explicar, il·lustrar, o criticar el contingut d'aquest article. Moltes gràcies per la vostre col·laboració.
Circumstancialment aquesta opció resta suspesa.
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.