dimarts, 29 de maig de 2012

Accident mortal a Font d’Estramar

Jean-Luc Armengaud, de 52 anys va morir la nit del passat dijous 24 de maig, quan bussejava en la Font d’Estramar al municipi de Salses (Catalunya Nord / Pirineus Orientals). El seu cos va ser trobat a tant sols 6 m de profunditat, en la bassa d’entrada d'aquesta surgència. que alimenta l'estany de Leucate.
“Aquest és un xoc emocional per tot el poble i una tragèdia per a la seva família", diu Didier Codorniou, l'alcalde de Gruissan.  “És també particularment dur, sabent de la seva passió per la investigació i el busseig, era una persona culturalment rica i entranyable, una d'aquelles persones que estimes, ple de modèstia, i disposat a respondre ràpidament a qualsevol trucada." 

La seva mort, també ha deixat en estat de xoc i tristesa als exploradors d’aquest món de silenci que es l’espeleosub. "Jean-Luc Armengaud era un bus amb talent i membre de l’espeleo socors francés i bomber voluntari", va dir Patrick Abijou, càmera subaquàtic. Aquest especialista subratlla que el busseig "Font Estramar no és particularment perillós. La visió és molt clara, però és sobretot un busseig sense sostre que requereix la redundància de seguretat ". Dijous, Jean-Luc Armengaud es explorava la seva coneguda cavitat, amb un reciclador, que permet que el bus reutilitzi l'aire per mitjà d'un sistema de filtre.

Font d’Estramar, ben coneguda pels nostres companys espeleosub, és una xarxa totalment submergida, de la que ja es coneixen més de 2.800m i una extraordinària fondària de -205m, va començar a ser explorada el 1949 per Jacques-Yves Cousteau, i el 1951 per Haroun Tazieff. Aquest és el tercer accident mortal després dels que es van produir el 1955 i el 2008.
Per la significació de la Font d’Estramar em permeto transcriure l’article d’en Jordi Girbén publicat el 12.09.208 al seu interessant bloc “L’Empriu i el dret de pas”.
De Salses a Guardamar, de Fraga a Maó...” D'aquesta reducció mnemotècnica del nostre possible domini lingüístic, Salses va ser el primer amb diferència, si ve dels temps de les Constitucions de Pau i Treva d'Alfons I. Pel mig de Salses, deserta com totes les viles franceses a partir del migdia dels rellotges, ens acostem al Castell. Les escenogràfiques fortaleses post-medievals em diuen ben poc. La llarga cursa entre l'increment de potència de l'artilleria i l'engruiximent dels murs la va perdre l'arquitectura. Ara la desmesura boteruda d'aquests recintes és ridícula: amb una mica de química malvada podríem deixar ben ensulfatada a tota la guarnició.

Anem al lloc major de Salses, a la Font d'Estramar; prou important com perquè Plini i Aristòtil ja l'esmentessin i ara prou negligida si cap indicador l'assenyala. Més que oblidada, el que està és agredida per La Catalane, un sarcasme que anomena l'autopista que per ben poc no l'anorrea. No obstant, si mirem de sordejar, i ens encarem al cingle i a l'estanyol de la surgència, l'indret és memorable. L'aigua, de l'inusitat blau de les deus càrstiques, brolla vertical del fons del cràter amb un cabal mai inferior als 500 litres per segon. La gola de l'avenc d'on sorgeix fa temps que exerceix una crida misteriosa. Unes imatges me la recorden. En una foto, de principis dels 50, veiem a la colla d'en Cousteau a la riba de la font amb les seves escafandres pioneres. Tots van cofats amb la preceptiva boina, tan francesa que una baguette sota el braç no desentonaria. Acabaven d'aprofundir 30 metres a la font extrema -que d'aquí li ve el nom. 
Les altres imatges són d'enguany i de Pascal Bernabé -tot un campió de les profunditats negades-, en ocasió de la seva exploració solitaria: 9 h 40 m per assolir els 190 m de fondària al capdavall d'un laberint que continua. Més enllà de la complexíssima logística de l'afer -propera a l'astronàutica-, de les seves prolixes explicacions retinc el seu menú subaquàtic. Res de productes dissenyats en un laboratori, la cuina de sempre és la que l'alimenta amb el preciós suplement de l'amor d'algú que l'espera allà fora. Té predilecció pels purés casolans i la crema de marrons -grans xeringues de cavall li fan de carmanyola-, i de postres, durant la llarga estada a la campana de descompressió: pernil i magret. Del seu retorn a la superfície –eternitzat a fi de sortir-ne il·lès– ens resta la imatge inesborrable del Pascal, segut a no sé quina fondària i envoltat de bombones, absorbit per la lectura d'un gruixut llibre... De novel·la negra, és clar!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Us animem a fer observacions per explicar, il·lustrar, o criticar el contingut d'aquest article. Moltes gràcies per la vostre col·laboració.