La MIna dels Bandolers

La Vall d'en Bas, La Garrotxa, a costat de l'antic camí ral de Vic a Olot

La Mina dels Bandolers es un dels molts conjunts d’esquerdes eixamplades per lliscament de cingleres existents a les muntanyes catalanes. Com gran part d’ells, es ben coneguda pels excursionistes i compta amb llegendes vinculades a la seva suposada utilització per malfactors en temps pretèrits. Però té una peculiaritat, potser pel seu caire absolutament epigeu: Malgrat tractar-se d’una forma de cavernament, no l'hem vist mai ni tant sols esmentada a cap dels reculls espeleològics publicats sobre el carst i paracarst de Catalunya en els darrers 30 anys. Es troba a la comarca de la Garrotxa, però l'aproximació més fàcil es des de l'Osona.



 Es tracta d’una senzilla trinxera rectilínia de 51 metres de llarg orientada N15W – S15E, amb un desnivell màxim des del llavi superior al fons que amb prou feines arriba als 4 metres. Te una amplada mitja d’un metre vint i no te sostre. Planta molt lleugerament descendent amb el pis ocupat per terra i sense blocs, de trànsit molt còmode. Existeix una segona escletxa paral·lela de 10 metres de poligonal, encara molt menys profunda i un xic mes ampla. El recorregut global de totes dues, comptant la petita ramificació d'accés des del camí a la segona, assoleix els 71 metres. Els roures i vegetació que les envolten formen un indret atractiu, en penombra i humit, apropiat per una visita relaxada.

El seu origen es el clàssic en aquesta mena de fenòmens: El buit deixat per la formació dels imponents penya-segats que baixen des dels altiplans del Collsacabra cap a les planures de la Garrotxa ha permès el desplaçament local d’un paquet d’estrats de poca potència de calcàries gresoses per sobre dels materials subjacents, ampliant les esquerdes de la roca paral·leles al cingle. També s’aprecien els habituals efectes de moviments transversals menys importants seguint les diàclasis ortogonals. Tot el fons de les dues fissures principals i gran part del volum de les accessòries ha anat omplint-se de sediments caiguts pel vessant oriental, procedents de l'espès bosc.

L'únic tram subterràni (un metre!) o sigui que no cal dur Scurions.......

A diferència de la manca de divulgació a la literatura espeleològica, aquesta “Mina” es sovintejada per excursionistes, amplament citada a diferents blogs turístics i de muntanya, ressenyada en alguns reculls de rutes a peu pel Collsacabra-Garrotxa i, mes darrerament, objectiu d’afeccionats al “geo-catching”. Aquest interès ve del fet de trobar-se a pocs minuts d’un itinerari abans molt concorregut, l’antic camí ral de Vic a Olot, un dels mes transitats de Catalunya fins el segle XIX, que a l’abril del 2010 ha quedat rehabilitat i senyalitzat per la Generalitat, mantenint una petita part de la seva antiga importància gràcies als caminants que el recorren, desviant-se molts d’ells uns minuts per visitar la cavitat.

Aparquem a uns 50 metres de l'Hostalot. El gos de la foto es de molt bona pasta.
No mossegaria ni que li trepitgéssiu la cua

L'accés es senzill: Carretera de Vic a Olot (C-153 / C-756), després de deixar a la dreta successivament les desviacions a L’Esquirol (i Tavertet), Cantonigrós i Rupit, just al Km 34 prenem a l’esquerra la carretereta de Falgars, que en 3 Km -després de passar pel Coll de Pruit i el mas del Coll- ens durà a la coqueta masia El  Hostalot. 

Aquí aparquem i prenem el camí ral en direcció Olot, que trobarem  molt ben indicat i arreglat. Des de davant mateix de la casa baixem a la dreta cap al torrent de la Serra (o del Grau) i el creuem pel bonic Pont Vell de l’Hostalot. 

Seguim el camí ral, admirant les grosses lloses planes que formen el pis. En poc mes de mig quilòmetre una bifurcació; a la dreta segueix el camí en forma de pista que s'endinsa al bosc de roures i avellaners, però nosaltres hem de tirar recte, a l’esquerra, creuant una moderna tanca de bestiar i travessant un camp de conreu fins arribar de seguida a l'antic Hostal del Grau, ja a la Garrotxa, important mas amb imponent porxada, antiga parada dels traginers del camí ral que deixem a l’esquerra. 

L'Hostal del Grau. Sembla que avui no hi cap bandoler penjat.

 Aquí comencem les giragonses de baixada del Camí de les Marrades que porta al Grau d’Olot o de Pruit, un preciós camí empedrat i protegit amb grans murs que baixa en ziga-zagues cap a la Vall d’en Bas pel mig d’una preciosa fageda amb arbres centenaris, entre molses i falgueres.

El Grau d'Olot

Camí Ral de Vic a Olot des de l'Hostalot vers l'Hostal del Grau

A una de les primeres corbes a l’esquerra nosaltres tirarem recte, cap a la dreta, per un corriolet entre el bosc (senyalitzat amb pintada i cartell). De seguida creuarem un torrentet i en pocs minuts passarem al peu d’una cinglera que no es res mes que el paquet de roca calcària que s’ha esllavissat per formar la Mina. Gairebé no arriba a un quilòmetre el que portem des del cotxe. El caminet puja cap a la dreta uns pocs metres i ens deixa sense cap pèrdua a la boca mes meridional. El retorn a l’Hostalet el farem tornant pel mateix camí, tot i que es recomanable seguir les indicacions de les guies i blogs excursionistes i baixar tot el Grau fins la vall, admirant aquesta magnífica obra d’enginyeria medieval, per tornar a pujar per un caminet diferent, mes fonedís, completant un atractiu itinerari circular.

Es interessant citar textualment les històries que recull Miquel Banús i Blanch, veí de Rupit, investigador entusiasta del Collsacabra, al seu llibre “Collsacabra. Paisatges i llegendes” (Farell editors).

"El camí ral que en altre temps unia Vic amb Olot i que permetia el pas dels carros, quan arribava a l’extrem del Collsacabra, abans de baixar el cingle, trobava l’antiga masia del Grau de Pruit.

Aquesta masia que, llavors servia d’hostal, (era) parada obligatòria per a molta gent que passava per aquest indret, abans o després d’haver passat el grau. Les marrades i revolts del camí que, en aquest punt baixa amb fort pendent la cinglera coberta de frondosa vegetació, amb forats, i esqueis per tot arreu, fan que en temps del bandolerisme, particularment els segles XVII i XVIII, fos un lloc molt insegur i perillós.

Encara els més vells de la contrada recorden que en dies de fires i mercats importants hi havia vigilància per part de les autoritats del país. A tocar el camí i penjat a les penyes hi ha la mina dels Bandolers. Aquest nom ja indica per si sol la inseguretat del Grau per part dels negociants i pagesos que acudien als mercats i fires dels pobles veïns.
Aquesta mina és un gran call natural d’uns 50 metres de llarg per un i mig d’amplada i una altura de 2 a 4 metres. Avui es troba destapada, però fins no fa pas gaire temps estava coberta per una teulada natural feta de terra, branques, arrels i mates que en feien un seguríssim amagatall.

 

Doncs bé, aquest era el lloc escollit per una colla de bandolers per als seus assalts i escomeses. La justícia, ajudada pels camperols, havien organitzat moltes batudes per caçar els malfactors, però cap no havia donat resultats positius, ja que els lladres s’escapolien com per art del diable fent-se esmunyedissos quan menys ho esperaven.

Així va passar molt de temps fins que es va poder esbrinar que una pastora que guardava el ramat de la masia del Coll de Pruit, amistançada amb un dels bandolers, era la lloca, o sigui, la que informava els bandits de tot el que passava i es deia per la contrada. Un bon dia es va agafar la pastora com a sospitosa. La varen fer cantar i explicà el secret de com els bandolers es feien fonedissos, descobrint així el lloc de l’amagatall. Això permeté atrapar, si no tots, sí alguns d’ells, i sense gastar gaires embuts foren penjats d’una de les grosses bigues del menjador-sala de l’Hostal del Grau, anomenada des de llavors, la biga dels Penjats."


Visita i topografia : Jordi Lloret (SIE del C.E.Aliga) i Montserrat Ubach (Sarawak), 16 de maig 2011.

Coordenades : 42º 04' 41" i 2º 27' 26" (WGS 84) i 866 metres d'alçada. Als Hostalets d'en Bas (terme municipal de La Vall d'en Bas) a la Garrotxa. A Wikiloc us podeu descarregar tracks per accedir-hi sense cap dubte.

Mapa "El Collsacabra" de Ed. Piolet a 1:25.000. Mapes d'Ed. Alpina "Vall de Sau, Collsacabra" a 1: 40.000 i "Puigsacalm" a 1:25.000.

Jordi Lloret i Prieto