Fa pocs dies el company Agustí Meseguer em va fer arribar uns arxius seus d'antigues diapositives escanejades. Entre elles, va sortir-ne una que m'ha fet recordar vells temps i m'ha incitat a buscar alguna foto més i escriure quatre ratlles sobre el tema.
En temps que tots dos érem membres de la SAS -Secció d'Activitats Subterrànies-, una secció del Centre Gimnàstic Barcelonès –avui dia desaparegut- del carrer Joaquim Costa, vam fer un invent, o millor dit, ens vam inspirar en un cert model de torn que s'utilitzava en socors de muntanya. Aixó era l'any 1968.
Vaig dibuixar els components principals i vaig aconseguir les peces acabades. Al lloc on llavors jo treballava, tenia possibilitats de tenir materials i maquinaria per mecanitzar. Si no ho podia fer jo mateix, sempre trobava qui m'ajudava -m'ho feia-.
El mecanisme és ben senzill: una corda passa a través de tres politges; dues extremes lliures i una central tractora. A partir d'aquí, pot despenjar-se, per exemple, un paquet i fins i tot una persona, a base de bloquejar la politja central i pel darrera anar "donant" corda. La fricció de la corda dins la gorja de la politja, permet un suau descens. Per pujar objectes o assegurar a una persona quan pujava per una escala, eren necessàries dues persones. Una tibava lleugerament la corda a la sortida de les politges per assegurar una bon fregament a la central. Un altre s'asseia al darrera del torn i feia girar les manetes, a mena de filaberquí. Amb un bon sincronisme, la persona que puja es veu en gran manera alleugerada del seu pes.
Els materials de les plaques laterals i politges, són l'aliatge d'alumini, mentre que les potes, manetes i eixos eren d'acer. Els eixos porten rodaments; un en cada politja extrema i dos per l'eix de la central. Els dos peus són telescòpics per adaptar-se al terra. La part més difícil va ser els peus i les manetes per girar. Va ser necessari fer diversos assaigs per trobar les mides correctes i el braç de palanca més adient per la tracció de la politja.
Si les dues politges extremes estan en posició de màxima separació, poden passar-hi nusos. Això és una de les grans avantatges, tot i que hi ha menys fregament corda-politja.
Problemes: Les potes del davant s'han de fixar al terra, i el darrera del torn s´ha de lligar a un suport ferm. Aixó, en la zona exterior dels primers pous és fàcil, però a l'interior ja no ho és tant. La corda, al darrera, pot molestar a la persona que acciona les manetes.
Tot i que ens va fer un bon servei, no es va arribar a utilitzar gaire, ja que en pocs anys les noves tècniques el van deixar obsolet.
En temps que tots dos érem membres de la SAS -Secció d'Activitats Subterrànies-, una secció del Centre Gimnàstic Barcelonès –avui dia desaparegut- del carrer Joaquim Costa, vam fer un invent, o millor dit, ens vam inspirar en un cert model de torn que s'utilitzava en socors de muntanya. Aixó era l'any 1968.
Vaig dibuixar els components principals i vaig aconseguir les peces acabades. Al lloc on llavors jo treballava, tenia possibilitats de tenir materials i maquinaria per mecanitzar. Si no ho podia fer jo mateix, sempre trobava qui m'ajudava -m'ho feia-.
El mecanisme és ben senzill: una corda passa a través de tres politges; dues extremes lliures i una central tractora. A partir d'aquí, pot despenjar-se, per exemple, un paquet i fins i tot una persona, a base de bloquejar la politja central i pel darrera anar "donant" corda. La fricció de la corda dins la gorja de la politja, permet un suau descens. Per pujar objectes o assegurar a una persona quan pujava per una escala, eren necessàries dues persones. Una tibava lleugerament la corda a la sortida de les politges per assegurar una bon fregament a la central. Un altre s'asseia al darrera del torn i feia girar les manetes, a mena de filaberquí. Amb un bon sincronisme, la persona que puja es veu en gran manera alleugerada del seu pes.
Els materials de les plaques laterals i politges, són l'aliatge d'alumini, mentre que les potes, manetes i eixos eren d'acer. Els eixos porten rodaments; un en cada politja extrema i dos per l'eix de la central. Els dos peus són telescòpics per adaptar-se al terra. La part més difícil va ser els peus i les manetes per girar. Va ser necessari fer diversos assaigs per trobar les mides correctes i el braç de palanca més adient per la tracció de la politja.Si les dues politges extremes estan en posició de màxima separació, poden passar-hi nusos. Això és una de les grans avantatges, tot i que hi ha menys fregament corda-politja.
Problemes: Les potes del davant s'han de fixar al terra, i el darrera del torn s´ha de lligar a un suport ferm. Aixó, en la zona exterior dels primers pous és fàcil, però a l'interior ja no ho és tant. La corda, al darrera, pot molestar a la persona que acciona les manetes.Tot i que ens va fer un bon servei, no es va arribar a utilitzar gaire, ja que en pocs anys les noves tècniques el van deixar obsolet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Us animem a fer observacions per explicar, il·lustrar, o criticar el contingut d'aquest article. Moltes gràcies per la vostre col·laboració.
Circumstancialment aquesta opció resta suspesa.
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.