Esglèsies i Eremitòris en excavacions artificials

Presentació:
L'autor d’aquesta nota, l'Enric Villanueva, és un dels meus cunyats. Des de fa molts anys es va dedicant a l'estudi de sepultures medievals, i potser perquè també feia espeleo, també és un entusiasta de les cavitats naturals i artificials dedicades a vivenda d'eremites i al culte.

Ha escrit unes línies pel nostre bloc, acompanyades de fotografies. Ens fa veure un altre ús de les cavitats del que no hi estem acostumats. A tall de mostra, ens acompanya documentació gràfica de tres conjunts pertanyents a Burgos, Palència i Cantàbria.

Ens escriu l'Enric:

El fenomen rupestre es dóna en tot lloc cristià antic, incloent-ne una gran varietat geogràfica que va des dels deserts de Síria, el Líban, Palestina i Egipte fins a Etiòpia, i les regions muntanyoses d'Anatòlia, Armènia, Grècia, l'Europa balcànica, central, i mediterrània. Els monestirs i eremitoris rupestres responen a més a una cronologia no sempre fàcil de determinar que va des del segle III fins a l'actualitat ja que no són pocs els santuaris en cova i monestirs encara actius avui dia fundats en l'Antiguitat Tardana, en la Edat Mitja i fins i tot en època moderna ja que en molts casos s'aprecia una tradició antiga permanentment renovada.

A la Península Ibèrica sembla ser que tot va començar amb la invasió dels visigots en el segle V, on es crea un ambient de lluites, saqueigs i inseguretat, que obliga els habitants de les valls a buscar protecció en llocs més segurs. Els llocs escollits sempre estan situats a prop de corrents d'aigua, en entorns naturals de muntanyes apartades doncs volien passar inadvertits, ocultant aquests llocs amb el paisatge.

Trien zones rocoses, excavant petits habitacles, cel·les i cavitats. També aprofiten en alguns casos coves existents i balmes naturals, retocant si és necessari alguns racons de les mateixes per poder viure i refugiar-se fent vida d'ermità i ocultant-se de les incursions hostils.

El material escollit per excavar-les són roques toves (gresos, arenisca, tosques, guixos) que fàcilment poden llaurar-se amb senzilles eines existents en l'època (aixes, pics, destrals, etc.).

Aquests petits refugis, donaran origen a un fenomen rupestre, que es va estendre pel nord peninsular. La zona on aquest fenomen és mes abundant està a l'alta vall de l'Ebre, des de Palència fins a la Rioja passant per Cantàbria i Burgos, però no és exclusiu, ja que ermites i coves rupestres hi ha per tota la península Ibèrica (Galícia, Euskadi, Aragó, Andalusia, València, etc.) També a Catalunya n'hi ha per tot el territori... Boi Ll. Anoia, Berguedà, Maresme, etc.

Entre els segles VIII al X (possible època de datació de les esglésies rupestres) amb la caiguda dels visigots i la invasió musulmana, en iniciar la Reconquesta, a les zones frontereres amb els musulmans, s'assentaran gent emigrant vingudes del sud, de l'Al-Andalus, són els mossàrabs, cristians descendents de la població hispanovisigoda, a qui se'ls atribueixen aquestes construccions. Que poc a poc amb el pas del temps, aprofitant aquelles petites cavitats van anar engrandint-les creant petites ermites, en algunes d'elles van continuar llaurant naus, capçaleres, cubiculs, bancs, etc., construint columnes per suportar el sostre, mirant de seguir l'orientació est-oest, com mana la tradició cristiana, separant clarament l'absis de la nau, i van crear belles esglésies rupestres.

Algunes d'elles fins i tot avui segueixen en actiu celebrant misses assíduament com en el cas de Santos Justo y Pastor, a Olleros de Pisuerga -Palència- o de Santa Maria de Valverde -Valderredible, Cantàbria- per esmentar-ne algunes.

Moltes vegades acompanyant aquestes esglésies hi ha una necròpoli de sepultures excavades a la roca i situades generalment en l'exterior i aprop, aprofitant la mateixa roca on està assentada l'església o a sobre d'ella, encara que en alguns casos també se'n troba alguna en el seu interior.

En algunes coves s'excaven sepultures dins d'elles quan deixen de tenir la funció d'habitació, passant a ser llocs d'enterrament com en el complex rupestre de les Gobas i Santorkaria properes al poble de Laño al comtat de Treviño (Burgos) on un bon numero de coves s'obren en ambdós costats de la carretera. Entre elles es distingeixen tres esglésies rupestres, estant totes elles plenes de tombes.

No totes tenen els orígens abans citats sinó que també n’hi ha que són excavades en temps posteriors, escollint llocs mes propers als pobles o fins i tot dins d'ells.

Podem trobar-nos, esglésies mes o menys grans, millor o pitjor conservades, austeres en decoració. Però el que si és segur que en penetrar en elles sentiràs una fascinació difícil d'explicar. Ho has de viure.

Si esteu interessats en el tema aquests són alguns llibres que podeu consultar:

-Cuadernos de arqueologia de Deusto 1989. Eremitorios Rupestre Altomedievales (el Alto valle del Ebro). Luis Alberto Monreal Jimeno. Universidad de Deusto

-Iglesias rupestres: Olleros de Pisuerga y otras de su entorno. Gonzalo Alcalde Crespo EDILESA

-Iglesias Rupestres Cuevas artificiales Necrópolis rupestres y otros horacados rupestres de Valderredible (Cantabria). Julián berzosa Guerrero. Impresión “MONTE CARMELO”

-Revista Cuadernos de Campoo Numero 7, Marzo 1997. Iglesias Rupestres de Valderredible

NOTA: La pàgina web de l'autor, en que hi exposa les seves activitats, és:
http://enricvillanueva.wordpress.com/category/burgos/eremitorios-de-lano/