Escuain, Campament a l'estiu de 1978

A les converses prèvies no ens vam posar d'acord. Uns deien que el millor fora, fer entrades sense dormir a dins de l'avenc, sortir a descansar i menjar, i així successivament. Altres, que s'havien de fer campaments i dur el menjar i els sacs de dormir. La SIE va decidir anar al Pics d'Europa.

Amb la incògnita del pas estret a - 240 m del B-15, però amb l'esperança de poder continuar avall, des de Revilla vam obrir un nou camí, que algú creia que fora drecera, pel que caminarem 14 hores, sense comptar l'estona que dormirem al bell mig d'un torrent elevat. A l'endemà vam gaudir del paisatge i quasi endevinar pel lloc on vam pujar.

El mal temps permeté que els primers dies d'estada els dediquem a prospeccionar i explorar nous avencs, un d'ells el B-21.

Un noi va decidir girar cua. Ens va demanar una corda per si l'hi fos de menester a l'inconegut camí de tornada. A la corda vam trigar vint-i-cinc anys en tornar-la a veure. Penjava d'un cingle.
Diego, Mension i Motoso van estar tres dies al B-15. L'última corda que disposaven coincidí, gairebé, amb la fondària del pou, 120 m. Després seguí amb altra d'uns 50 m. S'havia passat dels 600 m.

L'exploració fou efectuada en l'època de transició al sols corda. Instal·lacions naturals, corda de 11 mm, jumar al pit i l'altre a la mà amb dos estreps.

Quan duien caminant un quart d'hora coll avall, en Miquel Barreres va ficar un peu a un sot de la muntanya. No va poder continuar i s'exclamava molt. Hauríem d'anar a avisar al grup especialitzat de la Guàrdia Civil.

Encara fora recent el rescat del Santi que havia relliscat a una rampa glaçada a prop del C-13. Llavors no havien mòbils, tampoc helicòpters per a aquests salvaments, però si especialistes a peu que duien lliteres de tracció manual. Així que, entre que vam pensar que es trigarien dos dies en fer l'evacuació i que la lesió, com màxim, fora de turmell, varem decidir penjar-nos al pit una altra motxilla i els deslliurats de les motxilles, rellevar-se, per a dur a esquenes, cavallet o cocoletes, al Miquel.

Vam errar de nou a l'estimació de l'horari a la tornada. La mateixa història de l'anada. Dormir a la fresca.

Ens presentarem amb el ferit a Lafortunada, però no vam tenir sort. Desprès em vaig assabentar que abans es deia La Infortunada. D'enllà ens van dirigir a que l'hi fessin una radiografia al lloc més proper, que era prou lluny. Me'n recordo del lloc però no del nom. L'hi he preguntat a un company i es troba igual que jo. A l'Ainsa segur que no era.

Ens van dir que era una fractura dolenta i que o bé, l'hospitalitzaven a Barbastre o que el duguéssim al seu lloc de procedència.

Al voltants de la mitja nit arribàvem a l'hospital de la Vall d'Hebró de Barcelona. La família no hi era a casa. Feien vacances.

Gaudiu d'un bon solstici d'hivern!

F. Miret