El pseudocarst intersicial de Valldellós

Prosseguint amb les dèries d’en Pere Cantons per terres del Penedés el passat dijous 8.10.09 anàrem al fondal de Valldellós al terme de Mediona (obaga de la serra de Font-rubí), citat en alguns itineraris excursionistes com fondal de Clivelleres.

Tot l’indret està dominat per dos elements singulars, l’agulla de Mediona, un monòlit que presideix el fondal, i el pas dels lladres o de la guineu que formant una dissimulada canal permet superar fàcilment el cingle.

Caracteritzat arqueològicament com a nucli eremitic-cultural en cova, és un paratge resultant de la descomposició i retrocés del cingle on una esbaldregada de blocs crea un petit laberint de passadissos i caus.

Tot i que no sembla que es donin unes condicions favorables per l’habitatge troglodític permanent, el cert és que s’han recollit nombroses peces d’època prehistòrica (Neolític i Bonze) i d’època paleocristiana, dins les petites “quasi” coves que s’obren sota els blocs.

Furetejant entre una densa vegetació i uns blocs de notables dimensions varem trobar força espais ombrívols i alguns de totalment foscos, constituint un pseudocarst intersicial, dels que topografiarem les tres “cavitats” inèdites que ens van semblar més principals.

"Forat del triangle"

Forat de les dues boques

En aquesta nota us presentem el Forat de la Boira que és que té un aspecte més “cavernicola”. Amb un recorregut topografiat de 43 m presenta tres entrades, una de elles en rampa, la segona en forma de pou-ressalt de 4 metres i la última com un estret llaminador. Tot el conjunt, parets sostre i terra és una acumulació de blocs amuntegats que mereixen l’adjectiu de caòtics.

Com a nota gairebé exòtica en algun punt apareixen estalactites en un estadi inicial, i en un cas hem trobat uns espeleotemes d’escorriment parietal totalment basculats i fragmentats pel despreniment del gran bloc de suport.

Això de contribuir a fer un catàleg sistemàtic de cavitats en una contrada amb fenòmens tan petits no deixa de ser un tasca tant poc agraïda com alhora necessària.

De petits sentíem la dita popular “de mica en mica s’omple la pica”, potser en aquests paisatges la pica no s’omple, però no deixa de ser una gran satisfacció recórrer pam a pam les nostres contrades per comprendre i estimar “profundament” aquesta terra.