Espeleòlegs fugint de les escopetes

El nostre amic Oleguer Escolà ens presenta de nou una de les seves interessants vivències.


Repassant el llibre de Francesc Roma i Casanovas, gener 2008 Història social de l’excursionisme català. El franquisme, inclou el següent comentari que va fer l’any 2005 el sempre conegut espeleòleg i escalador del GES del CMB, Josep Mª. Torras:

Als del nostre grup, ens diuen: “Està prohibit entrar a la vall d’Ordesa. El Capità General ho ha tancat. A l’agost, no sé si feia un dia o dos. Només deixen els qui són a dintre, no els diuen res, i els deixen sortir, però no deixen entrar ningú".

Llavors vam trobar uns tios que venien i els vam dir: ¿Dónde están los puestos de control?
-En la caseta de los Navarros y pasado las casas de Viu.
-¿Y no hay ninguno más?
-No

I ja ens tens pel camí vell de Torla, pujant i arribant a un punt on es veu la caseta. El gendarme estava amb uns binocles, perquè pencar no pencaven. I estirats a terra com els indis, arrossegant la motxilla, que fins i tot se me’n va desmuntar un troç…

I com a les pel·lícules, ens posavem una branca plantada al terra i trèiem el cap pel darrere i de lluny no se’ns podia distingir. I un donava el senyal i l’altre passava corrent!
Repetint la jugada vàrem passar tots.



I això m’ha recordat una aproximació del tipus dels indis per buscar l’avenc de Sarroqueta (a la ribera esquerre de la Noguera Ribagorçana, poble del municipi de Llesp -Alta Ribagorça- des del 1965 del Pont de Suert) on l’agost del 1966 en Lluís Auroux hi va recollir Speonomus ribagorzanus Jeannel i que voliem obtenir-ne més material per estudi. Per cert, que el seu nom actual després les darreres reordenacions –veure post anterior- és Stygiophyes ribagorzanus Jeannel, ja que s’ha canviat de gènere.

Amb l’Enric Canció, pels anys 80 vam fer varies activitats amb finalitats bioespeleològiques per la comarca. Voliem intentar trobar el forat de Sarroqueta, una cavitat desenvolupada en guixos, però només sabiem que era aprop de Sarroqueta, al nord de Vilaller. I anant cap allí ens trobàrem amb un grup de caçadors assentats i xerrant. Els hi preguntàrem si sabien on era un petit avenc pels voltants de Sarroqueta. Després d’una estona, per fi un d’ells va dir que sí que el coneixia però que ja no s’hi podia anar car estava tapat.

-Potser hi podrem entrar i ja ho tornarem a deixar tot tapat igual…
- NO! no s’hi pot anar car allò és meu i sóc jo que no us hi deixo anar! (i deia això mentre es feia passar l’escopeta d’una ma a l’altra a títol d’imposició.)
- Molt bé, molt bé, si no ens hi deixa anar marxem i s’ha acabat tot. Tampoc hi podiem fer res més.

Però tornàrem fins al cotxe, ens posàrem la granota, prenem el casc, carbur i estris per a insectes i… cap a buscar el forat d’amagatotis. L’amo va tornar a casa seva i en un moment de la nostra aproximació el veièrem a la gran finestra, amb uns binocles i amb l’escopeta al costat…

Era un troç on no hi havia gaires matolls per amagar-se, quedava massa obert i teniem por que ens veiés el de Sarroqueta i fes punteria amb nosaltres. I tal com els indis de les pel·lícules, i com els del grup del Josep Maria Torras, arrossegant-nos per terra anant fent prospecció del forat en guixos.

L’amo no ens va veure i no vam sentir cap tret, però tampoc vam trobar el famós avenc, només uns quants llocs on apareixien trams amb guix. Potser buscant en condicions normals ja ens hagués costat de trobar el forat però amb aquestes dificultats afegides vam haver de marxar del lloc amb la cua entre les cames, tal com es diu normalment. Anys després; 1991 i 1992,en Xavier Fresneda (de Pont de Suert i ara a Llesp) ha recollit més material en aquesta mateixa cavitat.

També amb l’Enric Canció, vam recórrer infructuosament alguna cavitat a Durro i altres llocs. I l’11-X-1981 recollírem a la cova de les Toscloses (citada també com cova de les Tollasses a la descripció), a Bonansa, una espècie nova d’Aphaenops, un coleòpter cavernícola.

A propòsit d’aquest grup, en Jeannel havia pronosticat que per diferents circumstàncies biogeogràfiques, la seva àrea de distribució acabaria -anant d’oest cap a l’est- per l’Ariege, i ves per on, ens surt a Osca i a la franja de ponent on es parla català. Es va descriure com Aphaenops catalonicus Escolà et Canció. Speleon 26-27, 1983.


Autor: Oleguer Escolà