A principis dels 70 un gran nombre d’espeleòlegs barcelonins encara baixava i pujava els avencs de Garraf amb escales elektrons i considerava que l’ús de bloquejadors estava prohibit perquè malmetia les cordes. Mentre que la resta, un nombre també considerable , baixava en ràpel i pujava per la corda amb una parella d’autobloquejadors anomenats jumars.
També era costum rapelar amb el sistema “Comicci” es a dir, passant la corda per un mosquetó lligat a la “cadireta” i després per la esquena que feia el frec necessari per poder controlar el descens amb la ma.Gairebé tots portàvem a l’espatlla esquerra un bon tros de cuiro que ens havien cosit les nostres mares per protegir-nos de l’intens fregament de la corda. I gairebé tots, en algun moment o altre de les nostres joves vides espeleològiques, sortíem amb una cicatriu inesborrable prop del coll, fruit d’algun moment eufòric de velocitat excessiva.
Que era la cadireta? Dons un tros de corda d’uns quatre metres de llarg amb la qual ens fèiem l’arnes, perquè només els escaladors duien arnesos de veritat, lligada davant del melic normalment amb un senzill nus pla.
I per pujar, res de sistema eruga, “ded” o gaites, un jumar a cada ma, i de cada bloquejador una bagueta al peu corresponen. Per descansar i per seguretat dúiem un altra cadireta al pit o un cinturó bastant específic que es deia “frendor”, amb un mosquetó central però on pesàvem les dues baguetes o pedals i que si no recordo malament era dissenyat i fabricat a Catalunya.
Evidentment de bagues d’ancoratge no sabíem res de res. I encara menys de fraccionaments, resistència de cordes –que per cert, totes eren d’escalada, dons les semiestàtiques d’espeleo encara no s’avien inventat- etc. Tots dúiem el casc Duraleu Forte blanc amb instal·lació d’acetilè, i això si, un bon carburer normal o autopressió “Emilsa”. I algú sempre duia llumins (ni tant sols encenedors!) per poder encendre les llums de tots.
Baixar les grans verticals de l’època era fàcil: Empalmàvem les cordes, que acostumaven a ser peces de 40 metres dinàmiques, amb nusos. Les lligàvem d’una única instal·lació exterior (normalment un arbre o un pontet de roca) i cap avall! Proveïts d’uns grans mosquetons –evidentment de ferro, com tots- que dèiem “Empassa nusos” podíem passar rapelant els nusos successius sense cap problema.
Els mes joves pensareu (apart de “Vaja rotllo de l’avi”) “No se com no us matàveu tots....” Ay! Això donaria per parlar molt; els molts accidents i incidents produïts durant els primers anys del naixement d’aquesta tècnica.... Quants companys caiguts des de replans on s’estaven sense assegurar, quantes vides posades en perill o malurades per mal us dels materials, desconeixement de la tècnica, imprudència, inexperiència .... quantes anècdotes que encara podem explicar els que hem tingut sort.....
Un matí de febrer del 1973 el meu company Adelard Martínez i jo baixàvem a l ‘Ordal de l’autocar que ens havia dut des de el bar Garbí a la Gran Via de Barcelona (aleshores ja li dèiem Gran Via, però el nom oficial era “Avenida de José Antonio Primo de Rivera” i ja us podeu imaginar el nom de quin matarife il·lustre duia la nostra Diagonal...).
Anàvem a fer un dels nostres primers “100” sols corda, l’Avenc Font i Sagué, també conegut com de l’Arcada Gran, i pel camí vem conèixer a l’Isaac Hoyos, aleshores un jovenet corpulent que, com sempre ha fet, cercava algú que el portés a fer forats cada cop mes importants. Es va afegir a nosaltres amb la nostra satisfacció dons semblava –i no em vaig equivocar- un molt bon element.
Seguint les indicacions del mapa de Alpina vàrem trobar l’avenc. Era el mes habitual; ni GPS ni res. Aquell dia jo estrenava una preciosa granota de “Meraklon” blanca (el mes fashion de l’espele catalana de l’època), i uns jumars nous, els meus primers jumar; s’havia acabat allò de baixar tres nois un pou amb només un parell de bloquejadors per després tirar-nos-els lligats a la corda per que el següent pugues sortir del forat....
Vàrem lligar tres cordes de trenta-i-tants metres cadascuna i l’Adelard va baixar el primer. Després va arribar el meu torn. Un ràpel per fruir, per baixar ràpid. Em vaig fer despreocupadament la cadireta. Per que revisar el nus?
Just en el moment de passar el segon nus d’unió de les cordes pel empassa nusos, a uns 75 metres sota la boca (mes uns quans addicionals per l’elasticitat de les cordes) a poc mes de vint metres del terra vaig sentir una mena de serp que em corria pel pit.... era el cordino de la cadireta.
El nus s’avia desfet !!!.
Els jumars que portava lligats van caure pou avall i gairebé em maten a l’Adelard que anava veien com li queien del cel totes les peces del meu equip d’espeleo. Per un moment vaig sentir-me agafat pel coll, era el casc, embolicat amb el tub de l’acetilé, la baga desfeta i el carburer. Tots anaven agafats de la cadireta i tots van caure avall.... i jo em vaig trobar a les fosques, sense cap estri, pendolant com un xoriço al mig del pou, només agafat amb les mans del nus d’unió de la segona i tercera corda.
Durant uns segons dos pensaments van pesar-me pel cap.
Feia mes de tres anys que jo ja era ateu convençut. Vaig pensar si calia demanar algun tipus d’ajut celestial però immediatament ho vaig descartar, no hi havia cap fada ni cap extraterrestre que pogués ajudar-me....
La segona reflexió va ser per un company que havia mort dos anys abans, agonitzant durant moltes hores penjant cap per avall a l’avenc de l’Espluga a la Serra de l’Obac. Valia la pena deixar-me anar i acabar abans?.
Dons no. També vaig descartar aquesta possibilitat. Em quedava un altre opció, el meu amic Adelard que estava 20 metres mes avall... ell m’ajudaria. Però també aquesta perspectiva es va esvair quan vaig sentir li dir-me, mes encuriosit que preocupat “I ara que penses fer...?.”.. Durant uns segons vaig sentir-me desemparat del tot.
De cop vaig tenir sort. Aquesta sort que tantes vegades ens ha salvat la vida a la muntanya, a l’avió o a la carretera.... vaig tocar paret i, tot i trobar-me a les fosques, aquell tros final del pou té un cantó estret i ple de relleus on vaig poder-me col·locar en oposició. Immediatament vaig fer un nus a la corda de descens i el vaig passar per l’única peça que em quedava del meu equip personal, el cinturó de pit. Ara ja estava assegurat i gairebé salvat. Amb l’ inconsciència dels meus disset anys no havia tingut temps per preocupar-me gaire.....
A partir d’aquí tot va sortir rodat. Vaig cridar a l’Isacc per que s’estigués quiet, ja que, impacient, començava a bellugar la corda per veure si ja podia començar el seu descens, amenaçant amb tirar-me fora de la meva posició a la paret. L’Adelard va lligar als meus jumars a la punta de la corda, la vaig recuperar i vaig poder baixar aquests vint metres finals amb jumars. Amb aquell sistema baixar era quasi tan ràpid com pujar, però naturalment no acostumava a fer-se mai. No va ser fins una hora després, al sortir a l’exterior, quan vaig descobrir que amb la caiguda un d’els bloquejadors s’havia trencat.
Evidentment de bagues d’ancoratge no sabíem res de res. I encara menys de fraccionaments, resistència de cordes –que per cert, totes eren d’escalada, dons les semiestàtiques d’espeleo encara no s’avien inventat- etc. Tots dúiem el casc Duraleu Forte blanc amb instal·lació d’acetilè, i això si, un bon carburer normal o autopressió “Emilsa”. I algú sempre duia llumins (ni tant sols encenedors!) per poder encendre les llums de tots.
Baixar les grans verticals de l’època era fàcil: Empalmàvem les cordes, que acostumaven a ser peces de 40 metres dinàmiques, amb nusos. Les lligàvem d’una única instal·lació exterior (normalment un arbre o un pontet de roca) i cap avall! Proveïts d’uns grans mosquetons –evidentment de ferro, com tots- que dèiem “Empassa nusos” podíem passar rapelant els nusos successius sense cap problema.Els mes joves pensareu (apart de “Vaja rotllo de l’avi”) “No se com no us matàveu tots....” Ay! Això donaria per parlar molt; els molts accidents i incidents produïts durant els primers anys del naixement d’aquesta tècnica.... Quants companys caiguts des de replans on s’estaven sense assegurar, quantes vides posades en perill o malurades per mal us dels materials, desconeixement de la tècnica, imprudència, inexperiència .... quantes anècdotes que encara podem explicar els que hem tingut sort.....
Un matí de febrer del 1973 el meu company Adelard Martínez i jo baixàvem a l ‘Ordal de l’autocar que ens havia dut des de el bar Garbí a la Gran Via de Barcelona (aleshores ja li dèiem Gran Via, però el nom oficial era “Avenida de José Antonio Primo de Rivera” i ja us podeu imaginar el nom de quin matarife il·lustre duia la nostra Diagonal...).Anàvem a fer un dels nostres primers “100” sols corda, l’Avenc Font i Sagué, també conegut com de l’Arcada Gran, i pel camí vem conèixer a l’Isaac Hoyos, aleshores un jovenet corpulent que, com sempre ha fet, cercava algú que el portés a fer forats cada cop mes importants. Es va afegir a nosaltres amb la nostra satisfacció dons semblava –i no em vaig equivocar- un molt bon element.
Seguint les indicacions del mapa de Alpina vàrem trobar l’avenc. Era el mes habitual; ni GPS ni res. Aquell dia jo estrenava una preciosa granota de “Meraklon” blanca (el mes fashion de l’espele catalana de l’època), i uns jumars nous, els meus primers jumar; s’havia acabat allò de baixar tres nois un pou amb només un parell de bloquejadors per després tirar-nos-els lligats a la corda per que el següent pugues sortir del forat....Vàrem lligar tres cordes de trenta-i-tants metres cadascuna i l’Adelard va baixar el primer. Després va arribar el meu torn. Un ràpel per fruir, per baixar ràpid. Em vaig fer despreocupadament la cadireta. Per que revisar el nus?
Just en el moment de passar el segon nus d’unió de les cordes pel empassa nusos, a uns 75 metres sota la boca (mes uns quans addicionals per l’elasticitat de les cordes) a poc mes de vint metres del terra vaig sentir una mena de serp que em corria pel pit.... era el cordino de la cadireta.El nus s’avia desfet !!!.
Els jumars que portava lligats van caure pou avall i gairebé em maten a l’Adelard que anava veien com li queien del cel totes les peces del meu equip d’espeleo. Per un moment vaig sentir-me agafat pel coll, era el casc, embolicat amb el tub de l’acetilé, la baga desfeta i el carburer. Tots anaven agafats de la cadireta i tots van caure avall.... i jo em vaig trobar a les fosques, sense cap estri, pendolant com un xoriço al mig del pou, només agafat amb les mans del nus d’unió de la segona i tercera corda.
Durant uns segons dos pensaments van pesar-me pel cap.Feia mes de tres anys que jo ja era ateu convençut. Vaig pensar si calia demanar algun tipus d’ajut celestial però immediatament ho vaig descartar, no hi havia cap fada ni cap extraterrestre que pogués ajudar-me....
La segona reflexió va ser per un company que havia mort dos anys abans, agonitzant durant moltes hores penjant cap per avall a l’avenc de l’Espluga a la Serra de l’Obac. Valia la pena deixar-me anar i acabar abans?.
Dons no. També vaig descartar aquesta possibilitat. Em quedava un altre opció, el meu amic Adelard que estava 20 metres mes avall... ell m’ajudaria. Però també aquesta perspectiva es va esvair quan vaig sentir li dir-me, mes encuriosit que preocupat “I ara que penses fer...?.”.. Durant uns segons vaig sentir-me desemparat del tot.
De cop vaig tenir sort. Aquesta sort que tantes vegades ens ha salvat la vida a la muntanya, a l’avió o a la carretera.... vaig tocar paret i, tot i trobar-me a les fosques, aquell tros final del pou té un cantó estret i ple de relleus on vaig poder-me col·locar en oposició. Immediatament vaig fer un nus a la corda de descens i el vaig passar per l’única peça que em quedava del meu equip personal, el cinturó de pit. Ara ja estava assegurat i gairebé salvat. Amb l’ inconsciència dels meus disset anys no havia tingut temps per preocupar-me gaire.....
A partir d’aquí tot va sortir rodat. Vaig cridar a l’Isacc per que s’estigués quiet, ja que, impacient, començava a bellugar la corda per veure si ja podia començar el seu descens, amenaçant amb tirar-me fora de la meva posició a la paret. L’Adelard va lligar als meus jumars a la punta de la corda, la vaig recuperar i vaig poder baixar aquests vint metres finals amb jumars. Amb aquell sistema baixar era quasi tan ràpid com pujar, però naturalment no acostumava a fer-se mai. No va ser fins una hora després, al sortir a l’exterior, quan vaig descobrir que amb la caiguda un d’els bloquejadors s’havia trencat.
Sort que l’estrenava i al dilluns a Campamà me’l van canviar en garantia. Jo m’havia dut el darrer parell dels jumars antics i el que em van donar era un dels primers del nou model (anys mes tard sortiria encara un altre model amb variacions insignificants i un bonic color groc). Per això, durant tots els anys que vaig passar abans de passar-me al puny i Croll Petzl, vaig tenir un model diferent de jumar a cada ma.
I també un altre record d’aquell ràpel que tant vaig fruir mentre va durar –i que va contribuir a que de seguida, pels ràpels llargs, em passes al rapelador “Dressler”- una cicatriu sobre la clavícula, entre el coll i l’espatlla, que m’acompanyarà sempre com a certificat d’haver format part del selecte, arcaic i extingit club dels velocirapelaptors.
Jordi Lloret
I també un altre record d’aquell ràpel que tant vaig fruir mentre va durar –i que va contribuir a que de seguida, pels ràpels llargs, em passes al rapelador “Dressler”- una cicatriu sobre la clavícula, entre el coll i l’espatlla, que m’acompanyarà sempre com a certificat d’haver format part del selecte, arcaic i extingit club dels velocirapelaptors.
Jordi Lloret
Muy interesante!!
ResponElimina