Les malèfiques escales de fusta al Graller del Boixader

Mireu les topografies del Graller del Boixaguer, aquesta maca cavitat del Montsec d’Ares.

Prop del petit llac final, els topògrafs de l’ERE del CEC i del ECG dibuixen una prometedora xemeneia que sembla pujar vint o trenta metres fins quedar mig oberta amb un interrogant……

Era el juny del 1984. Al meu amic i col·lega de la SIE Francesc Rubinat aquesta xemeneia li havia robat el cor. Be, realment, tot els voltants del Montsec amb les seves serres col·laterals han estat sempre del seu gran interès. Es pot dir que aviat complirà 40 anys d’exploracions en aquests carst lleidatans de la Noguera i Pallars Jussà.

Jo coneixia al “Rubi” (nosaltres li dèiem “Kiko”) des de principis dels 70, quan havíem coincidit uns quants anys en el GEFOMA del Foment Martinenc i havíem fet les nostres primeres campanyes espeleològiques a Camarasa, a les serres properes al Montsec.

Junts, amb en Marcel Nolla i el Felip Velasco, havíem anat per primer cop al Boixaguer el desembre del 1972, en una època en que anàvem abandonant les elektrons i començaven a baixar en ràpel i pujar amb jumars.

El Kiku anava un xic avançat; tenia la seva pròpia corda i tenia cotxe! En aquells temps tot això eren luxes i la seva amistat, per tant, un privilegi.

I ara, dotze anys després, Rubi ens proposava tornar al Boixaguer i afrontar aquesta xemeneia.



El problema es que no es tractava d’obrir una via d’escalada mes o menys vertical. La xemeneia s’obria al mig del sostre de la galeria final, un “galerion” tipus “túnel de metro” i això prometia que una gran part de l’escalada hauria de ser extraplomada i que fins i tot ens hauríem d’afrontar a un sostre… potser això, 25 anys enrere, quan els “espits” es ficaven a cop de martell, era massa.

I aquí va tenir al meu amic la gran idea. Va llogar una escala de fusta de doble fulla, allargable, en dos trams de cinc metres cadascun, de les que utilitzaven en aquells temps els treballadors de xarxes telefòniques per pujar dalt dels postes de telecomunicacions. Cada tram pesava mes de 20 kilos. Va arreplegar dos altres il•luminats, com ell i jo, en Josep Pons i en Jaume Ametller, aquest últim també gran amic meu que havia col•laborat intensament amb el meu Catàleg del Pla d’Ardenya deu anys enrere.

Tots quatre vam carregar les monstruoses escales dalt la baca del Land Rover del Jaume i…cap el Montsec!

Ja us podeu imaginar el que va suposar portar les escales per la muntanya –sort que l’aproximació des don et deixa el cotxe es molt curta- i baixar-les pel P-45 d’accés a la cavitat.

Un cop dintre haig de reconèixer que ens van ser molt útils, dons quan vam arribar als ressalts que cal baixar a mig recorregut fèiem servir les escales: les baixàvem ressalt abaix, descendíem per elles i continuàvem carregant-les a l’esquena fins la següent dificultat.

Una espècie de sistema “cordelete” per poder baixar un avenc amb molts pous utilitzant només una única peça de material……. I com que anàvem en dues parelles, cadascuna amb la seva escala, podíem anar en dos grups independents, “equipant” i desequipant els successius desnivells sense esperar l’altre parella….

Quan vem arribar al peu de la xemeneia va venir la part mes divertida. Calia acoblar a terra tots dos trossos de fusta i aixecar-los…. Cosa gairebé impossible degut a que el espai disponible per estendre tota la peça un cop empalmada era insuficient…. I no cal dir el que costa aixecar un mort de deu metres de llarg i 40 Kg de pes entre només quatre persones en un terreny descendent i amb el terra ocupat per blocs en equilibri i sediments.

Després de molts intents i d’una llarga estona jo ja començava a creure que no ens sortiríem però, finalment, ho varem aconseguir. Posarem dreta la monstruosa escala de fusta, varem adossar-la a la paret i dos de nosaltres, el Kiku primer i jo després, pujarem per torns per veure el que es podia fer….

Pujar aquella cosa fimbrant pel bell mig de la galeria feia por. Realment impressionant. I un cop dalt, la decepció. L’escala no era prou llarga i quedava recolzada encara al inici de la part abaumada de la galeria. Calia començar a clavar espits, (a ma, es clar, encara no existien les maquines. Això si, al menys portàvem una plataforma amb tres potes d’alumini i estreps adequada per facilitar l’escalada artificial) a la part inclinada i seguir després pel sostre fins accedir al interior de la xemeneia on, finalment començaria la part fàcil vertical….

El cas es que no ho veiem gens clar i poca estona després abandonarem la feina. Varem descarregar les escales i per poc que això no li costa la vida a algú dels esclaus que allà lluitarem contra el nostre infortuni. Les desmuntarem, i de nou las varem carregar galeria amunt. Com que cada cop pesaven mes, en algun moment jo vaig proposar que las creméssim, però, es clar, el Kiku havia deixat una paga i senyal i no semblava disposat a perdre-la. I jo vaig entendre que, com que ell també era qui duia les claus del vehicle, o tornàvem tots sis (escales i espeleòlegs) a Barcelona o no tornava ningú.

I finalment les varem recuperar des de dalt de la vertical de 45 metres (“perquè muntar un palan si només son 20 kilets cada cop.....?”). Jo vaig tenir sort: Em va tocar esperar baix del pou per lligar-les d’una en una i sentia els tres de dalt bufant, tirant corda amunt els dos malèfics trastos, mentre jo deia allò que es diu en circumstàncies com aquestes “Ah, companys, com m’agradaria estar ara amb vosaltres per afegir-me al vostre esforç….Una mica mes ràpids, si us plau... un pel a la dreta...no , no tant....”

Deu anys mes tard, el maig del 94, l’ús de barrinadores elèctriques ja s’havia popularitzat i varem tenir l’alegria de que cinc membres del nostre mateix club, Garrido, Guarro, Juderias, Sabroso i Nicolás, en només un parell de sortides obrissin una via de 39 metres d’alçada fins assolir el final d’aquesta encisadora xemeneia. La van batejar “L’Entresolat” i van publicar-la a EspeleoSie 33, tancant per fi aquesta incògnita al Graller del Boixaguer.

D’altra banda, uns pocs anys mes tard el Kiku ens va mobilitzar als amics per un altra moguda al Montsec.

Una prova de buidatge del sifó del Forat de l’Or.

Però les obres de remodelació de la carretera del Congost de Terradets van impedir-nos tirar-ho endavant….

Afortunadament per nosaltres perquè de ben segur que haguéssim acabat ofegats com rates a la claveguera carregant la bomba sifó amunt – sifó avall.

Jordi Lloret