Com totes les coses, quan vols escriure sobre un tema, poc a poc t'hi vas introduint i no acabaries mai. Primer, només volia recordar el meu primer pou amb jumars, però he anat gratant dins el temps per deixar també un document escrit sobre els inicis d'aquesta tècnica al nostre país.
Precedents:
Els alpinistes suïssos, Adolph Juesi i Walter Marti, van desenvolupar uns aparells per remuntar sobre corda i van iniciar a Reichenbach, Suïssa, la seva fabricació l'any 1958. El nom de l'article va ser JUMAR, provinent d'afegir les primeres lletres dels cognoms dels dos xicots.
Pel que fa a la primera utilització del Jumar a Catalunya, en J. M. Miñarro escriu al seu llibre Cent anys d'espeleologia a Catalunya 1897-1997, pàg. 44, que sembla ser que els primers els va portar el Joan-Antoni Raventós dels Estats Units a finals del 1964.
Em vaig dir: Parla amb el Joan-Antoni i que ens ho aclareixi. Hi parlo i amablement ens ofereix aquest escrit:
Sí, va ser l'octubre del 1964 quan jo estudiava per advocat, coincidint amb un viatge als EEUU convidat pel Departament d'Estat per conèixer diverses institucions econòmiques i democràtiques d'aquell país que, mitjançant la Nacional Geographic Society vaig contactar amb membres d'un grup espeleològic i amb ells i un interpret vaig fer una sortida participant en una exploració topogràfica i bioespeleològica a Crossboness Cave, cova d'una 8 Km a l'Estat de West Virginia. En un ressalt d'uns 10 ó 15 metres dins de la cova hi havia una única corda instal·lada, i a l'hora de pujar van treure uns estris que jo desconeixia del tot. Eren un parell de jumars, suïssos. Com que no van instalar cap escala, desprès de veure com els americans ho feien, em va
tocar pujar com ells. De cada jumar penjava una baga -crec de cànem- que es lligava una a cada bota i desprès de fer passar les dues bagues per un mosquetó a l'alçada del pit, pujaves per la corda compassant el pujar cada peu a pujar per la corda fixa el puny corresponent. Va ser la meva primera experiència del "sols corda" que vaig repetir i perfeccionar en dues petites cavitats amb pous i en una pedrera també a West Virginia. Al tornar del viatge vaig passar una curta temporada a París i el primer que vaig fer va ésser comprar-me uns jumars en una tenda d'esports. Ja a Barcelona els vaig portar a l'E.R.E. i la primera activitat va ser en una sortida de curset oficial, la tardor del 1964 a l'avenc del Llest de Sant Llorenç on l'Oleguer Escolà i jo vam fer la "presentació pública" i vam ensenyar als cursetistes i als instructors el seu ús i les seves possibilitats, tant per l'ascens de pous sense escales, com per assegurar en maniobres amb els llavors habituals elektrons
.
En Joan-Antoni va escriure a la revista Montaña -actualment Muntanya- nº 94 de 1964, l’article Experiencias de un espeleólogo en los EE. UU, explicant el seu viatge i les cavitats visitades. Tot i que no anomena els jumars, sí que menciona unes novetats tècniques, i a la tornada la seva implantació a l’E.R.E.
He repassat algunes revistes espeleològiques de l'època i he trobat aquesta primera referència escrita:
Espeleòleg nº 2, 1967. X Curset d'espeleologia de l'E.R.E., pàg. 41, cita que en la sessió teòrica tècnica del dia 8-IX-1966, impartida per l'Esteve Petit, havia dedicat una part a "Tècniques especials. Jumar"
I ara anem ja al meu cas
L'any 1965 el nostre grup S.A.S del Centre Gimnàstic Barcelonès va iniciar una serie de campanyes per la serralada lleidatana del Boumort, a la zona d'Els Prats i Montanisell. A partir del 1966, a més de Montanisell vam anar més cap l'oest, a Boixols, a on vam conèixer a Mossèn Novell, un capellà d'Isona que també feia missa aquí. Va tenir la deferència de deixar-nos dormir varies vegades a la rectoria, cosa que vam agrair molt perquè va ser un hivern molt fred. Com anècdota, que per cert jo no recordava però confirmada pel Francesc Sas, a l'habitació hi havia dos llits a on dormíem; un amb matalàs i l'altre només amb el somier. El mossèn va posar una sotana sobre la xarxa del somier… "Perquè no passeu fred".
El meu bon amic Francesc Sas, assabentat de la nova tècnica pel Joan Antoni Raventós, se’n va comprar un parell a Andorra, a les acaballes del 1965, a la botiga de material d'esport Viladomat i els va portar a la secció. Per cert que, segons ell, encara portaven les cordes dels peus de cànem! El nostre bateig amb els jumars va ser el 16 de gener del 1966. De Boixols ens van adreçar a una casa pairal, Els Vilars, a on hi havia un avenc que semblava estar inexplorat, l'avenc del Cataplanell. Érem el Francesc Sas, l'Emili Devenat i jo. Tota la zona estava amb un considerable gruix de neu que ens va dificultar molt tant l'aproximació com la trobada de la cavitat.
Precedents:
Els alpinistes suïssos, Adolph Juesi i Walter Marti, van desenvolupar uns aparells per remuntar sobre corda i van iniciar a Reichenbach, Suïssa, la seva fabricació l'any 1958. El nom de l'article va ser JUMAR, provinent d'afegir les primeres lletres dels cognoms dels dos xicots.
Pel que fa a la primera utilització del Jumar a Catalunya, en J. M. Miñarro escriu al seu llibre Cent anys d'espeleologia a Catalunya 1897-1997, pàg. 44, que sembla ser que els primers els va portar el Joan-Antoni Raventós dels Estats Units a finals del 1964.Em vaig dir: Parla amb el Joan-Antoni i que ens ho aclareixi. Hi parlo i amablement ens ofereix aquest escrit:
Sí, va ser l'octubre del 1964 quan jo estudiava per advocat, coincidint amb un viatge als EEUU convidat pel Departament d'Estat per conèixer diverses institucions econòmiques i democràtiques d'aquell país que, mitjançant la Nacional Geographic Society vaig contactar amb membres d'un grup espeleològic i amb ells i un interpret vaig fer una sortida participant en una exploració topogràfica i bioespeleològica a Crossboness Cave, cova d'una 8 Km a l'Estat de West Virginia. En un ressalt d'uns 10 ó 15 metres dins de la cova hi havia una única corda instal·lada, i a l'hora de pujar van treure uns estris que jo desconeixia del tot. Eren un parell de jumars, suïssos. Com que no van instalar cap escala, desprès de veure com els americans ho feien, em va
tocar pujar com ells. De cada jumar penjava una baga -crec de cànem- que es lligava una a cada bota i desprès de fer passar les dues bagues per un mosquetó a l'alçada del pit, pujaves per la corda compassant el pujar cada peu a pujar per la corda fixa el puny corresponent. Va ser la meva primera experiència del "sols corda" que vaig repetir i perfeccionar en dues petites cavitats amb pous i en una pedrera també a West Virginia. Al tornar del viatge vaig passar una curta temporada a París i el primer que vaig fer va ésser comprar-me uns jumars en una tenda d'esports. Ja a Barcelona els vaig portar a l'E.R.E. i la primera activitat va ser en una sortida de curset oficial, la tardor del 1964 a l'avenc del Llest de Sant Llorenç on l'Oleguer Escolà i jo vam fer la "presentació pública" i vam ensenyar als cursetistes i als instructors el seu ús i les seves possibilitats, tant per l'ascens de pous sense escales, com per assegurar en maniobres amb els llavors habituals elektrons.
En Joan-Antoni va escriure a la revista Montaña -actualment Muntanya- nº 94 de 1964, l’article Experiencias de un espeleólogo en los EE. UU, explicant el seu viatge i les cavitats visitades. Tot i que no anomena els jumars, sí que menciona unes novetats tècniques, i a la tornada la seva implantació a l’E.R.E.He repassat algunes revistes espeleològiques de l'època i he trobat aquesta primera referència escrita:
Espeleòleg nº 2, 1967. X Curset d'espeleologia de l'E.R.E., pàg. 41, cita que en la sessió teòrica tècnica del dia 8-IX-1966, impartida per l'Esteve Petit, havia dedicat una part a "Tècniques especials. Jumar"
I ara anem ja al meu casL'any 1965 el nostre grup S.A.S del Centre Gimnàstic Barcelonès va iniciar una serie de campanyes per la serralada lleidatana del Boumort, a la zona d'Els Prats i Montanisell. A partir del 1966, a més de Montanisell vam anar més cap l'oest, a Boixols, a on vam conèixer a Mossèn Novell, un capellà d'Isona que també feia missa aquí. Va tenir la deferència de deixar-nos dormir varies vegades a la rectoria, cosa que vam agrair molt perquè va ser un hivern molt fred. Com anècdota, que per cert jo no recordava però confirmada pel Francesc Sas, a l'habitació hi havia dos llits a on dormíem; un amb matalàs i l'altre només amb el somier. El mossèn va posar una sotana sobre la xarxa del somier… "Perquè no passeu fred".
El meu bon amic Francesc Sas, assabentat de la nova tècnica pel Joan Antoni Raventós, se’n va comprar un parell a Andorra, a les acaballes del 1965, a la botiga de material d'esport Viladomat i els va portar a la secció. Per cert que, segons ell, encara portaven les cordes dels peus de cànem! El nostre bateig amb els jumars va ser el 16 de gener del 1966. De Boixols ens van adreçar a una casa pairal, Els Vilars, a on hi havia un avenc que semblava estar inexplorat, l'avenc del Cataplanell. Érem el Francesc Sas, l'Emili Devenat i jo. Tota la zona estava amb un considerable gruix de neu que ens va dificultar molt tant l'aproximació com la trobada de la cavitat.
No teníem cap experiència amb aquells "ganxos", però ens hem vam sortir prou bé amb el pou d'entrada de 40 m. El problema va ser l'intens fred, que ens deixava les mans garratibades pel contacte amb el metall dels aparells, doncs aquells primers models d'alumini injectat no portaven cap recobriment aïllant. No hi havia solució, ja que si utilitzaves guants, no tenies cap control tàctil sobre els jumars. Per cert, l'avenc no havia estat mai explorat, però nosaltres no vam ser les primeres persones en arribar a baix. Vam trobar-hi un crani humà sencer a la base del pou d'entrada, que algú de nosaltres va treure, deixant-lo dins d'una petita vitrina a la secció d'espeleo de la S.A.S. del C.G.B.
Els meus primers jumars els vaig aconseguir l’estiu de l'any 1969 quan l'Emili Reyes va organitzar una expedició espeleològica a Romania. Hi van anar, a més d'ell, la Mª del Mar Sastre, el Jaume Julià, el "Pitu" Casals i el Hans Jörg Honneger. Com sigui que anaven en cotxe, vaig donar-los diners per que a l'anada compressin uns Jumar, una mena de prèstec, i d'aquesta manera ja els podrien utilitzar durant la campanya. Així va ser, els van comprar a Zurich i al tornar em va donar el material.
Hi ha una interessant pàgina web del nord-americà Gary D. Storrick a la http://storrick.cnchost.com/ a la que podem trobar una extraordinària col·lecció de tota mena d’aparells antics i moderns per a tècniques de progresió vertical.
Els meus primers jumars els vaig aconseguir l’estiu de l'any 1969 quan l'Emili Reyes va organitzar una expedició espeleològica a Romania. Hi van anar, a més d'ell, la Mª del Mar Sastre, el Jaume Julià, el "Pitu" Casals i el Hans Jörg Honneger. Com sigui que anaven en cotxe, vaig donar-los diners per que a l'anada compressin uns Jumar, una mena de prèstec, i d'aquesta manera ja els podrien utilitzar durant la campanya. Així va ser, els van comprar a Zurich i al tornar em va donar el material.
Hi ha una interessant pàgina web del nord-americà Gary D. Storrick a la http://storrick.cnchost.com/ a la que podem trobar una extraordinària col·lecció de tota mena d’aparells antics i moderns per a tècniques de progresió vertical.De tot el que s'ha dit, només tinc un dubte: Les bagues dels primers Jumar eren de cànem? Les dels meus, els de la foto, ho semblen, però són de fibra sintètica. Pot ser que en els més antics el material fos el cànem?
Caldria que els que tingueu més dades ho deixéssiu escrit a Comentaris, per anar definint la nostra història espeleològica.
Caldria que els que tingueu més dades ho deixéssiu escrit a Comentaris, per anar definint la nostra història espeleològica.
Per lo que yo tinc entes el perlon o sia les cordes actuals les primeres mostres el josep maria anglada cap al any 1959 cap als principis dels 60 ya es comercialitzaba a tot al estat Dubto yo que mai se pogues arrivar utilitzar canem al bloqueijadors
ResponEliminaEl canen i el espart es varen utilizar masivament als anys 30 40 fins a mitjans de 50 va verhi un temps que varen corre cordes de seda cal a mitjans dels 50 per desapareixer per sempre als principis dels 60
cordialment jordi coma
Hola Luis. Muy bueno tu reportaje de los jumas. Pero lo que más me ha gustado es que me has hecho recordar el viaje a Rumania del año 69 con Emilio, Mª del Mar, Julía y, si no me han informado mal, con el desaparecido Hans. Aunque el viaje fué una epopeya, simplemente yá por ser un viaje a los paises del Este en época de Feranco, zona super prohibida, me has hecho, como te digo recordar unos tiempos maravillosos de la espeleo. Aunque despues me pasé a la speleosub, sigo añorando aquellas épocas. Un abrazo "Pitu" Casals.
ResponEliminaA