Experimentació amb fauna cavernícola en una mina de captació d'aigua

Les mines d’aigua de can Basquens o de can Crema. Assaig de repoblació de fauna cavernícola en una cavitat artificial

A ponent del terme de Bigues i Riells, Barcelona, hi ha la zona anomenada Els Saulons d'en Deu, amb una llarga tradició de conreu, especialment de cirerers, avellaners. Una part s'ha anat ocupant per urbanitzacions, i els camps restants van quedant abandonats. Els pagesos es fan grans i els descendents no volen una feina tant exigent. En alguns indrets hi ha petites feixes de regadiu, amb l'aigua de pluja recollida en basses o bé, com el cas que ens ocupa, captada a través de galeries de mines. El terreny és sauló, un tipus de granit superficialment molt descompost i sorrenc, que tot i tenir poca matèria orgànica, és molt estimat pel conreu.

Les Mines de can Basquens, també anomenades de can Crema, estan situades just per sota de l'antic camí de can Viver i al final del carrer Osona, en front de la casa amb el nº 1. Tant just sota el camí estan, que al urbanitzar-ho i transformar el camí de terra en carrer encimentat, van tenir que fer una espècie de pont per conservar-ne una d'elles, la nord. El problema és que actualment s'han perdut. L'Ajuntament va dir que volia fer una ordenació del lloc i per l'any 2001, sense més ni més, van anar abocant camionades de terra al lloc i les mines van quedar colgades. Com sol passar, la ordenació només es va començar, quedant tot aturat al poc temps. Però les mines van desaparèixer. Eren dues mines, amb les boques molt properes, distanciades poc menys de vint metres i una a cada costat d'un petit rierol.

- Mina N: Boca amb una porta metàl·lica per sobre del mur d'embassament de l'aigua i una vàlvula per regular el cabal de sortida. L’aigua es canalitza fins a una bassa d’on s’hi reguen algunes feixes.
L'embassament a l'entrada, obliga a entrar amb l'aigua fins el pit, o utilitzar un bot, tot i que amb aquest sistema s'ha d'entrar i sortir estirat sobre el bot al llarg dels primers 30 m, ja que queden menys de dos pams entre el nivell de l'aigua i el sostre. A mida que, pel pendent general de la galeria va quedant més espai, ja es pot anar canviant de posició. Als 50 o 60 m de navegació ja es pot deixar el bot i caminar amb l'aigua pels genolls. El nivell es manté molt constant, quasi sempre al màxim, tret del ple de l'estiu en que el nivell podia baixar fins a mig metre.
Una única galeria de traçat rectilini i amb un suau pendent de menys de l'1% per assegurar la sortida de l'aigua. Longitud de la galeria, 133 m acabant sobtadament la excavació. A mig recorregut es troba un pou al sostre que no arriba a l'exterior ja que la sortida està tapada i encimentada i a la base del mateix un con de derrubis de quan estava destapat o en les feines d'obturació, que ocupa tot l'ample de la galeria però que no es un fre per l'aigua que l'atravessa filtrant-se per entremig de les pedres. Localitzada la posició del pou des de l'exterior, cau dins d'una parcel·la edificada, sense possibilitats de accedir-hi per estar ocupat per una zona enjardinada i els propietaris no tenen cap notícia de l'existència d'aquest accés. La secció de la galeria és constant, de forma oval amb un eix vertical de simetria amb més amplada a la part superior i més estreta a la inferior, adaptant-se a la forma d'una persona al caminar-hi i al mateix temps assolir una gran resistència i estabilitat constructiva.

Irregularment espaiades a la mina hi ha 17 voltes de totxo a mena de cinturó de reforç tot al voltant de la secció de la galeria. És l'únic recobriment de la mina, tota la resta és la roca a l'aire. Al fons de la galeria hi da dues taques de guano de regulars dimensions. No hi ha cap senyal de barrinades, però sí de cops de pic. A mitja alçada de les parets i regularment espaiats, uns petits nínxols fumats indiquen que era el lloc per deixar el llum, segurament d'oli, a mida que s'anava avançant la feina.

- Mina Sud: Exactament de les mateixes característiques constructives que l'anterior, també amb una porta metàl·lica i un muret a la base per fer d'embassament, tot i que sempre l'he vist seca. El recorregut és rectilini, de 120 m, amb vuit voltes de reforç i acaba en un derrumbament. Uns 20 m abans del final, també hi ha un important derrumbament al lateral de la galeria. Un llit fangós quasi sec d'uns 20 cm cobreix la part inicial del recorregut i són visibles alguns meandres excavats profundament en aquests sediments.

A l'interior de la mina -N- hi vaig instal·lar l'agost de 1987 un petit "laboratori" per experimentar una possible colonització amb fauna cavernícola i també tenir-hi fauna aquàtica per comprovar la seva longevitat, tot això amb individus portats de cavitats càrstiques naturals. La veritat és que aquestes experimentacions s'han de fer de manera controlada, ja que la fauna introduïda es podria estendre i desplaçar la fauna original, encara que sigui d'altres ordres, però en aquest cas, a més de que no hi vivia cap especie de coleòpter cavernícola, al ser un terreny granític de sauló, no sol haver-hi la xarxa de microfisures a través de la que es propaga la fauna terrestre i es colonitzen els terrenys i cavitats properes. Respecte a l'aquàtica, té moltes més facilitats d'expansió, però en aquest cas es mantindria dins d'un dipòsit. Amb totxos i ciment, al fons hi vaig construir una taula per un terrari, il·luminació elèctrica amb una petita bateria que hi entrava a cada visita, un termómetre i algun pot de vidre amb quatre coses ; tubs i alcohol, espelma, llumins... i poc més. Tot i que la mina –S- presentava moltes més facilitats d’entrada, es va elegir la –N- perquè l’accès és dificultós pel nivell de l’aigua a la boca, cosa que evitava l’entrada de la canalla dels voltants i assegura que ningú hi remenarà res. Al principi les visites eren setmanals, anant-se espaiant amb el temps.

A la propera Cova de Solanes, de Caldes de Montbui, es van capturar un total de 205 coleòpters cavernícoles Parvospeonomus urgellesi; 33 capturats per rastreig i els altres 172 amb trampes de formatge i es van deixar lliures el 21-VIII-1987 en dos punts de la mina; a les taques de guano del fons i al con de derrubis de la base del pou. Al poc temps ja se'n trobaven escampats per quasi tota la mina, des del fons fins a uns 30 m de la boca. El 5-XII-1992 va ser el dia que es va veure el darrer coleòpter viu. Durant 5 anys i tres mesos, es va mantenir la població.

Per la fauna aquàtica es va disposar una cubeta d'acer inoxidable de 300 x 300 mm i fondària 200 mm amb fons fangós d'uns 10 mm de gruix. Es van capturar 30 isòpodes Stenasellus virei a les Coves d'en Carner de St Llorenç del Munt el 26-IX-1987 i es van dipositar a la mina, dins el recipient. Tanmateix l'aigua com el fang també eren originaris de la mateixa cova. El 20-I-1996 va ser el dia que es va veure el darrer exemplar viu. Durant 9 anys i tres mesos es va mantenir la població.

No hi van haver evidències d'una reproducció de la fauna durant el temps d'observació. La darrera visita a la mina, abans de ser tapada, va ser el 9-VIII-1999