Martel. Primer viatge espeleològic a Catalunya (1896)

Com complement del post del company Lluís Auroux, afegim les publicacions dels treballs que va efectuar E.A. Martel, durant el seu trànsit per Catalunya, quan va anar a Mallorca convidat per l'arxiduc Lluís Salvador d’Àustria (1896).
La seva estada a Mallorca va superar el temps previst, així que a la tornada no va poder seguir, afortunadament per a ell, el programa que l'havia preparat una delegació de socis del CEC, que comprenia visites a les de coves de Mura, Sant Miquel del Fai i dels cingles de Berti.

Un geòleg com Martel, segur que no podia estar-ne a Barcelona sense visitar Montserrat. Aleshores el massís ja gaudia de bones comunicacions com la carretera al Monestir (1859) i el ferrocarril de cremallera (1892), fets que van ajudar a propagar la fama de l'entorn, provocant l'edició de publicacions de diferents autors.

Martel, també va aprofitar el camí de tornada a França per a visitar la fou de Bor, però axó ja ho comentarem més avall.

A la memòria de la seva novena campanya espeleològica, Martel, donà breu referència de la seva visita a les cavitats catalanes, cova del Salnitre i la fou de Bor, que reproduirem a continuació.

A Mallorca no trigaren gaire a traduir i publicar en un llibret, integrament, la part de memòria de Martel que correspon a les Illes i a Catalunya.

Continuaren fent noves edicions amb el mateix text des de 1922 a 1929.

Així, indirectament, les referències de Martel de les cavitats catalanes foren divulgades a diferents edicions de llibres escrits en francès, castellà, anglès i alemany.
També a dos edicions diferents en català (1923 i 1929). Potser, encara avui, el Salnitre i la Fou són les cavernes catalanes de les que s'ha fet divulgació espeleològica en més idiomes diferents.

Gabriel Puig i Larraz, autor de Cavernas y simas de España (1896), publicà una traducció en castellà sobre l'escrit de Martel, reduïda i adaptada amb les seves notes personals (1898). A continuació reproduïm la presentació i la part final que és la que correspon a Catalunya.

Com primera curiositat hem de destacar que, les notes afegides per Puig són molt més extenses que l'escrit original.

Pel que fa a les notes de Puig referents al Salnitre, aquest és desafortunat al triar la bibliografia, ja que no cita les que inclouen el veritable nom de la cova, com per exemple l'obra de Muntades que donà referències del topònim des del segle XVI i Tres dies en Montserrat, amb quatre edicions diferents i un altre en francès.

A l’època que Martel visità el Salnitre, ja feia més de quaranta anys que la caverna disposava d'un servei de guies amb estris d'exploració i aparells d'il·luminació. Al mateix Martel li van mostrar una topografia, d'autor anònim i sense data, amb escala 1:500, prou aproximada que a l'any 1898 es publicà al llibre de Canivell.

La topografia disposà de la suficient qualitat per a ser aprofitada a la promoció turística de la caverna. Els espeleòlegs Maheu i Faura publicaren altres amb moltes semblances (1911). És cert que Martel visità una cova que ara diríem turística, però axó no restà cap mèrit per a simbolitzar la presència del considerat, pare de l'espeleologia moderna, i commemorar, amb la col·locació d'una placa i la celebració de diferents actes culturals i festius, el centenari de la seva estada a la cova.

Bé, si heu llegit les notes, Puig dóna per segur que Martel se'n va confondre de cova i va visitar una altra. A Montserrat no n'hi ha cap cova que s'aproximi, ni de lluny, als 700 m que fa referència Martel. Segur que Puig, abans d’escriure les notes, tampoc, ell, havia estat al Remat, al Macari ni al Salnitre.

Si voleu més informació sobre exploracions antigues a la cova del Salnitre podeu consultar: Exploracions a la cova del Salnitre (1789-1808) Collbató, Baix Llobregat, en, Actes 1er. Congrés Català d’Espeleologia, 169-181. Ed. FCE.

A la nota de la fou de Bor, que escriu Puig, també creà confusionisme, doncs substitueix Bar per Bor i a conseqüència la situació de la cavitat, terme municipal, etc.

També diu que, s'ha de modificar la denominació de la cova, acceptant la denominació cova en el patois francès de la frontera (?)

El patois francès de la rengla fronterera era i és el mateix als dos costats. El català!

No ho sé, si Martel s'ho va llegir i contestà a Puig. Tampoc sé, si Puig rectificà. Però, si em crec que, la incredulitat de Puig, entre altres coses, demostra que no tenia pels a la ploma, ni tampoc, cap raó, al no utilitzar una base ben documentada i contrastada, per a posar, injustament, en evidència a Martel.

Transcrivim a continuació la simpàtica crònica de Cèsar A. Torras de l'exploració a la fou de Bor, tractant-se de la referència que hauria d'haver pres Puig, tot i que fossi escrita en patois de la frontera endins.

(1885). L’Excursionista, 84: 453-455. But. Associació Catalanista d’Excursions Científiques, any VIII (31-10-1885). Barcelona.

La Fou de Bor. Ier. Octubre 1885.

Excursió particular. (Notes de viatge dels socis D. Cessar August Torras, D. Joaquim Guasch, D. Joan Antoni Tusquets y D. Joseph Mª. Martí).

Eram deu excursionistes; un catalá francés, vuit catalans d’Espanya y un espanyol no catalá. Sortírem de Puigcerdá á las 5 del matí, per la carretera que vá per la Molina y la collada de Tossas cap á Ribas.

Passat lo Pont d’en Soler, en molt mal estat, sobre’l riu Segre, deixárem la carretera y prenguérem pel camí carreter, segons ne diuhen, que ab prous feynas ho es, que conduheix á Bellver y d’allí sols practicable pera cavallerías á la Seu d’Urgell, camí que unint duas poblacions importants es una vergonya sino pera Catalunya ben bé pera Espanya.

Després d’atravessar lo poble de Prats y’l petit coll de Saig o Saix que porta á la petita Cerdanya, la Batllía com ne deyan abans y qual centre y cap es Bellver, una de las tres vilas de la Cerdanya, situada el lloch hermós, com bé prou indica son nom; arribárem al poble de Valltarga, á coa cinch quarts d’hora del Pont d’en Soler.

Allí deixárem lo camí que, com ja s’ha dit abans, va á Bellver, y prenent la direcció de Mitjorn per altre mal camí de carros, atravessárem lo torrent de Pedra que baixa de la Serra del Cadi pel indret del coll de Jou y arribárem á la mitja hora al poble de Bor, prop del de Pedra, quals dos pobles tenen llurs respectivas petitas y antiguas iglesias situadas pintorescament dalt de petits turons.

Del pobe á la Fou no hi ha mes que un quart que’s passa com un instant; tan hermosa es la petita vall, exhuberant de verdor y de poesía entre prats y arbreda y abundó d’aygua per tot arreu. La Fou s’obra en una de las serras mes baixas, antemurals de la aspre serra de Cadi. De la Fou per una gran esquerda ó forat ne naix un verdader riu que salta botzinat per la roca, desfentse en cintas que van arreu á regar los prats, y que porta en sa sortida mes de quatre molas d’aygua. Aixó sols val la excursió; aquest explendit naixement d’aygua. La montanya d’ahont surt es molt espadada, calissa y plena de forats, covas y baumas. Per una d’aquestas covas, situada á uns 40 ó 50 metres sobre’l torrent y á sa dreta entrárem en la Fou, després d’escalar la montanya. A la entrada de la cova quatre dels companys, ja per las dificultats que presentava lo penetrar en l’interior ja per lo que fós desistiren de son propósit.

Entrárem dins, los senyors Guasch, Tusquets, Torras, Martí (D. Joseph María) delegat de la Associació, D. Pau Mas, Director da La Voz del Pirineo, y D. Joan Miró germá polítich del senyor Guasch.

En lo poble de Bor no’s troba ningú que vulgui acompanyar adins de La Fou, á causa de que’s temen efectes sobrenaturals, motivat tot per las tradicions poéticas que respecte á n’ella’s contan. Lo senyor Mas que havía estat ja dins La Fou ab una de las tres altres excursions, las solas de las que’s té noticia que hagin arribat á son estrem, sigué qui’ns serví de guia, explorant lo camí é indicantnos los medis pera mellor efectuar la exploració.

Al senyor Martí, se deu també en gran part l’exit de la excursió, haventne sigut ell l’organisador.

La entrada formada per la primera cova es gran, després la galeria se va fent estreta y abaixantse fins arribar á una cova petiteta quals estalactitas están totas casi bé rompudas pels visitants, que no passan ja mes enllá. Fins aquí arribárem tots deu. Mes enllá no quedárem ja mes que’ls sis. Se segueix una galeria de 22 metres de llargaria per uns 40 centímetres sols d’alsaria, y que oferia a mes la dificultad, que no havian trobat en la altre excursió de la que formava part lo senyor Mas, de tenir bastanta aygua en alguns indrets. Aixo’ns imposá per algun moment, mes gracias a la decisió del senyor Martí arrostrárem totas las dificultats.

En conjunt pot indicarse que la excursió á La Fou es penossíssima en extrem que son molts los indrets que’s te d’avansar arrossegantse, tant que en alguns punts se passa tan just que una persona massa grossa no podria pas entrarhi; que hi ha un lloc ahont se te d’escalar un forat agafantse en las estalagmitas, posant un peu y una ma á las penyas de cada banda y tenint un fosch barranch als peus. Tot aixó ofereix situacions en extrem fantásticas. Las bellesas de La Fou son grans, mes tot plegat, per bo que sia, no compensa sino á un gran entussiasta las dificultats y perills ben senyalats de penetrarhi. Es notable sobre tot una gran cova de molta elevació ahont las estalactitas y estalagmitas de mil formas hermosas y variadas s’ostentan explendidament.

Hi ha altras covas mes petitas mes no menys bellas, y al estrem de tot en lloch ahont se respira molt bé y ahont lo termómetre’ns marcava 11º essent la temperatura exterior 16º á la ombra, un manantial de fresca aygua que’ns convida a fer-hi un xich de ressopó. Allí hi trobárem una ampolla ab los noms dels excursionistas que hi havian estat en duas distintas excursions, y en la meteixa hi deixarem los nostres y’l de la Associació.

Lo recorregut desde la entrada de la cova primera al extrem de tot es d’un mitj kilómetre. Pera ferse cárrech de las dificultats basta indicar que pera fer mitj kilómetre estiguérem 2 horas y mitja á la anada y 1 hora bona á la tornada quan teniam ja lo camí ben conegut, havent estat cinch horas dintre terra. A las 8 del vespre eram de tornada á Puigcerdá. (sic)

A efectes pràctics, la major contribució de Martel a l'espeleologia catalana, fou engrescar a un jove, Norbert Font i Sagué, que durant la visita que van fer junts a la fou de Bor es quedaria impressionat.

Martel viatjava transportant nou fardells amb mig miler de quilos en total de divers material espeleològic, entre el que destaquem, escales de corda, telèfon i el seu cable, un bot de lona desmuntable de divuit quilos de pes i una bala de canó per a sondejar els avencs.

Així mateix, d’un material personal, compost principalment d’un mono amb moltes butxaques on ficava espelmes, martell, baròmetre, termòmetre, brúixola, material de primers auxilis, xocolata i una ampolla de rom.

Martel tornà a Mallorca l'any 1901, també fent el trànsit per Catalunya. Font davallà, els avencs de can Sadurní, el Bruc, la Ferla, etc. Però, en aquesta data, quan es van tornar a veure, Font ja havia començat a plegar les escales.

Un altre dia, si tot va bé, farem un resum d'aquesta visita de Martel a Catalunya. D'aquesta, Puig ja no va escriure res. Martel si que va escriure.

Fotografies, Ramon Canela i F. Miret

F. Miret