Automòbils per anar d’ “espeleo” (1971-1975)

Història del M.A.C.

Avui parlarem de les anècdotes viscudes amb un cotxe, més concretament, un taxi vell que varem comprar entre els membres per anar a "fer espeleo". Un de nosaltres, l’Eduard Pagès, el va batejar amb el nom de MAC, que vol dir i perdoneu l'expressió, " Merda de Automòbil Cascat". Quan ens referíem al cotxe sempre dèiem el MAC.

Un del grup, Mateo Gorraiz, treballava en una empresa de compra-venda de vehicles, Centralsa, al carrer d’Urgell de Barcelona. El gener del 1971 el van dir que havia entrat un taxi, un Seat 1400 matrícula B-115.436 (del 1955) que el donaven al desguàs i hi havien moltes possibilitats de poder-lo comprar per un bon preu. El taxi era molt vell, però havia treballat fins el dia abans d'entrar al taller i no semblava que tingués res de massa greu.

Fet el peritatge el van valorar llavors en 2.300 pts, que si ho volem convertir en valor actual, a octubre del 2008, aplicant els IPC oficials, serien uns 265 euros. No ens ho pensem gaire i el varem comprar. Ja tenim cotxe! El grup ja tenia mitjans propis. Si volíem anar lluny, s’havia acabat el llogar cotxes o dependre de que els pares no anessin enlloc i ens deixessin el seu.

Com que ens el van donar quan tot just acabava de fer el servei del taxi, encara estava pintat groc i negre. De moment el fèiem anar com ens el van donar i la gent ens feia senyals per aturar-nos tot creient que era un taxi. Més endavant, un dia li pintàvem un tros de porta, un altre dia mitja porta més i així fins deixar-lo negre del tot. Ens va fer molt bon servei: Moltes sortides pel Montsec, tota la campanya de la permanència d'Emili Reyes a la Cova de Chávez, dues campanyes a Palència, etc.

Problemes molts, però sempre ens en sortíem prou bé. Un exemple, pot ser el més sonat, la primera campanya a Palència, per la Setmana Santa de l'any 1971:

-Ja per començar ens quedem sense benzina al mateix davant de casa d'en Mateo, el "pare" del cotxe. Al poc de passar Igualada ens quedem aturats, es trenca el balancí d'una de les vàlvules d'escapament del motor. Fent auto-stop pujam fins dalt del Port de la Panadella i en un taller ens el solden a l'elèctrica. L'operari ens mirava intentant-nos dir que no en donava ni un duro per l'èxit de la reparació. El muntem i... endavant!

-No lluny de Logroño es trenca un dels tubs de goma del radiador, però això ja sembla que no tingui importància.

-Ja estem per Carrion de los Condes al mig d'una llarga recta quant de sobte tot i ser de de dia ens quedem a fosques, com aquells versos d'el fanal i les mosques. Semblava que el vidre del davant ens l'haguessin pintat de negre. El cas era que el capó s'havia obert i l'aire el plegà contra el vidre, amb la sort de que no el va trencar. Això s'arregla amb un tros de filferro.

-Tot va anar be fins la tornada, als Monegros veiem que cada vegada costa més d'entrar les marxes. La caixa de canvis s'estava separant del motor. Amb les espigues roscades d'unes premses de botes d’esquí, podem substituir uns cargols passats de rosca i així varem tornar.

Tirats, el que es diu tirats, només una vegada per Mataró, tornant de la Costa Brava. El ventilador va rascar el radiador i ens vam quedar sense aigua i sense poder seguir. Vam desmuntar el radiador i vam tornar en tren. A casa es van soldar amb estany els tubs foradats, tornem, el muntem i ja vam tenir una altre vegada el cotxe a punt.

Tots el conduíem, uns amb més i altres amb menys delicadesa. Pot ser el pitjor va ser en Jaume Bley que va enderrocar un bon tros de la barana de pedra d'un pont, per sort el cotxe " només " hi va rascar de costat i no va picar de front. En aquell moment jo anava en un altre cotxe al seu darrera i varem veure caure les pedres pont avall i un núvol de pols. No sabíem si ells també havien seguit el mateix camí. Per sort, no.

Una vegada vam inventar una mena de joc que consistia en anar canviant la persona que conduïa, però amb el cotxe en marxa, o sigui, tot circulant. Això naturalment només es podia fer per camins i pistes de muntanya. Cal dir que el seient del davant era d'una sola peça, com un sofà, sense cap divisió ni forma anatòmica, al igual que el pis del cotxe, doncs la palanca del canvi de velocitats estava al costat del volant. El que anava al costat del conductor prenia el volant i posava els peus al pedal del accelerador per mantenir la marxa. L'anterior conductor surt per la seva finestra (esquerra) i puja cap el sostre agafant-se al porta-paquets, dit baca i torna a entrar al cotxe per la finestra de la dreta. Oi que és un joc tonto?

La calefacció no anava. Enceníem un fogonet de gas butà que lligaven al respatller d’un seient.
Dormia al carrer, el cotxe. Normalment el deixàvem aparcat sota la teulada del Born, sobre l’ample vorera del carrer del Comerç, llavors si podia aparcar. Dins del cotxe hi trobàvem cosses que no eren nostres, com ampolles buides, restes de menjar, ... i fins i tot roba íntima femenina! Algú del voltant ens va dir que hi dormia una persona pobre. Mai va fer cap mal al cotxe i desprès de tot, encara ens el vigilava.

També durant una temporada vam tenir un altre cotxe que ens va donar un amic del meu pare, que també el donava a desballestar, un Seat 1500, d’aquells que semblaven un “aiga” americà.

Amb els cotxes de lloguer, també s'arribava a tot arreu!

Fins la propera anècdota.