Plató: el mite de la caverna.

Publico aquesta noteta ( i en seguirà una d'altra referida al Laberint de Creta) atenent a una petició, sobre els mites inspirats en cavitats subterrànies.

Un retrat d'ahir i d'avui

La imatge platònica de la condició humana

Plató (Atenes, -428/-347) és un dels pensadors més originals i influents de tota la Filosofia Occidental: la seva obra defineix un dels dos grans eixos que guien i travessen tota la història del pensament humà. Amb seductora bellesa literària i amb profunda mirada filosòfica, fa brollar, en els seus diàlegs, els grans problemes o qüestions que mai han deixat d'inquietar als humans.

Podríem afirmar que en l'estrany i bell mite de la caverna es concentra el més profund de tot el seu pensament. El mite, fent ús d'imatges dotades d'una gran força descriptiva, pretén mostrar-nos la seva visió de la natura humana, la seva coneguda teoria de les idees, el dolorós procés mitjançant el qual els humans arribem al coneixement, etc. El mite, ple de sublims metàfores i obert a pluralitat d'interpretacions, és font permanent d'inspiració per als artistes i per als pensadors en general.

En el mite, Plató relata l'existència d'uns homes captius des del naixement a l'interior d'una fosca caverna. Presoners no sols de les ombres obscures pròpies dels habitacles subterranis, sinó, també, lligats de cames i coll, de manera que han de mirar sempre endavant a causa de les cadenes sense poder mai girar el cap. La llum que il·lumina l'antre la reben d'un foc encès darrera d'ells, enlairat i distant.

Arribats aquí, Plató, per boca de Sòcrates, ens diu que imaginem entre el foc i els encadenats un camí elevat al llarg del qual s'ha construït un mur, per aquest camí hi passen uns homes que porten tota mena de figures que els sobrepassen, unes amb forma humana i d'altres amb forma d'animal; aquests vianants que transporten estàtues a vegades enraonen i a vegades callen. Els captius, amb els caps immòbils, no han vist res més que les ombres projectades pel foc al fons de la caverna -talment una pantalla de cinema per on es belluguen ombres xineses- i s'arriben a creure, mancats d'una educació diferent, que allò que veuen no són ombres, sinó objectes reals, la mateixa realitat.

En aquestes, Glaucó, l'interlocutor de Sòcrates, afirma que està absolutament convençut que els encadenats no poden considerar altra cosa vertadera que les ombres dels objectes. A causa de l'obnubilació dels sentits i l'ofuscació mental estan condemnats a prendre per vertaderes totes i cadascuna de les coses falses. Un cop Sòcrates ha comprovat que Glaucó l'ha entès, que s'ha après bé la lliçó, li explica que si un d'aquests captius fos alliberat i sortís al món exterior tindria greus dificultats per adaptar-se a la llum enlluernadora del sol; d'antuvi, per no quedar encegat, cercaria les ombres i les coses reflectides a l'aigua; més endavant i de manera gradual s'acostumaria a mirar els objectes mateixos i a la fi descobriria tota la bellesa del cosmos.

Astorat, s'adonaria que pot contemplar amb nitidesa les coses, apreciar-les amb tota la riquesa policroma i en l'esplendor de les seves figures.

No acaba aquí el mite, sinó que Sòcrates fa entrar de nou el presoner a l'interior de la caverna perquè doni la bona notícia a aquella gent presonera de la foscor i esclavitzada, tot fent-la joiosament participar del gran descobriment que acaba de fer, alhora que ha de procurar convèncer-la que viu en l'engany, en la més aclaparadora falsedat. Infructuós intent, aquells pobres alienats des de la infància per l'obscuritat de l'antre el prenen per un boig i es riuen d'ell.

Fins i tot, Sòcrates afirma que si algú intentés deslligar-los i fer-los pujar per la costeruda ascensió cap a la boca de la caverna, si el poguessin prendre amb les seves pròpies mans i el poguessin matar, el matarien; així són els presoners: ignorants, incultes i violents.

Resum adaptat de l'article d'Agustí Casanova,titulat El mite de la caverna, Diari de Girona, 23-11-1994

L'Espeleologia Catalana.

Capficats en el nostre entorn (club, federació, etc.) creiem que la realitat és el que tenim per quotidià, pot ser fins i tot que estiguem cofois del que hem aconseguit.

Però cal treure el cap del nostre forat, acceptar que globalment la nostra espeleologia està perdent pistonada, acceptar que podem aprendre dels altres, acceptar que serem més competents si sumem esforços i si cal, combatre la idea que l’augment dels visitants “esportius” i el foment de la "competició", és quelcom propi que ens farà aconseguir recursos necessaris.

Ni que fos cert, que no ho és, dubto que puguem disposar de més diners per les activitats pròpiament espeleològiques. Cal valorar si les contrapartides mercenàries –teòriques- no ens estan costant massa cares.

En realitat dubto que puguem millorar a cop de talonari. A tots ens cal mirar endavant, com fer per reinventar-nos i aconseguir resultats qualitat i quantitativament mes apropiats.

Especialment capdavanters i dirigents, i tots nosaltres darrera, tenim que treballar per que floreixi una nova renaixença.