Mossèns i coves

A les darreries del segle XIX, quan l'espeleologia es va començar a dir així, a part dels burgesos que volien ser il·lustrats, els únics que podien accedir als estudis de les ciències naturals foren els eclesiàstics varons.

Ja a l'any 1908, el gallec Jesús Carballo (1873-1961), creà a Santander la Secció d'Espeleologia de la Real Societat Espanyola d'Història Natural. Al mateix any el basc, Luís Heintz i Loll (1886-1934) es doctorà en ciències naturals amb la tesi: Estado actual de la Espeleología en España. La Espeleología en Alava.

El també basc José Miguel Barandiaràn (1889-1991), es dedicà a l'estudi arqueològic de les coves. A la guerra es va exiliar a França i tornà a la dècada dels 50. El català Longí Navàs (1858-1938) estudià fauna cavernícola i publicà la primera topografia d'una cova de Saragossa.

De França van arribar els prehistòriadors Henri Breuil (1877-1961) i Hugo Obermaier (1877-1946) que es van dedicar, principalment, a l'estudi de l'art de les cavernes. Curiosament, Obermaier, alemany, no va poder tornar a França perquè va esclatar la primera guerra mundial, es va quedar a Madrid, es nacionalitzà i va ser catedràtic. A la guerra civil va fugir i després no va tornar perquè un falangista va ocupar la seva càtedra.

Tots aquests personatges han passat a ser destacats membres de l'historia de l'espeleologia per la seva condició d'investigadors científics i no per ser clergues.

Els dos principals exemples a Catalunya són les figures de Norbert Font i Sagué (1874-1910) i Marià Faura i Sans (1883-1941).
Font, fou un destacat component de la Renaixença de Catalunya, activista catalanista nacionalista, doctor en ciències, escriptor i introductor de l'espeleologia al país. La seva més important obra espeleològica la realitzà abans de ser ordenat sacerdot. Després explorà el forat de Sant Ou (1901) i l'avenc d'en Roca (1907).

La primera biografia espeleològica de Font, que s'escrigué després de la guerra, és obra de Josep Iglésies (1963).

El llibret, escrit en català, tingué que eludir la censura de l'època, contentant al imperant nacionalcatolicisme del Movimiento, al·ludint molt repetitivament, començant pel títol, la condició de mossèn de Font, no fent referències, clares, a les seves activitats catalanistes i no incloent els comentaris que feia al respecte, també a les seves cròniques espeleològiques escrites als diaris i també als butlletins excursionistes.

Faura, també doctor en ciències, deixeble i amb les mateixes idees polítiques de Font, destacà a vàries branques científiques, donà continuïtat a l'espeleologia a Catalunya. Contragué matrimoni civil durant la guerra. A l'any 1940 el Jutjat Militar Especial de Depuració de Funcionaris de la Diputació, l'obrí un expedient acusatori de: Desafecto al Glorioso Movimiento Nacional por sus manifestaciones en favor de los rojos. Conducta moral extremadamente irregular. Había sido sacerdote. Separatista exaltado.

Al començar la cerimònia del seu enterrament, vingué sobtadament una ordre de la Jerarquia, els capellans s'anaren i quasi tots els assistents es dispersaren. No van poder enterrar-ho en sagrat. La seva pèrdua passa quasi desapercebuda a les societats científiques. Només a la Societat Geològica de França es va comunicar com ell es mereixia.

Quan es va instaurar el premi mossèn Norbert Font i Sagué, seguint el convencionalisme, que va tenir que crear l'autor de la biografia que hem citat, els que van redactar la convocatòria del premi, suposo que per desconeixement i no per conveniència, aplicaren de nou el convencionalisme, quan ja feia molt de temps que per circumstàncies polítiques no calia continuar amb les condicions que va imposar la censura.

Potser fora convenient que el premi mossèn Norbert Font i Sagué es digués premi Norbert Font i Sagué. Si calgués anteposar un mot al seu nom, segur que trobaríem altres més escaients relacionats amb els seus coneixements i activitats que va posar al servei de l'espeleologia.

Avui, a l'actualitat, hi ha un mossèn que és president d'una federació d'espeleologia autonòmica de l'estat. Segur que no ho fa constar a les seves activitats federatives ni espeleològiques en general.

A la memòria de Font i Sagué, que jo sàpiga, ha estat dedicada una plaça al barri del Clot de Barcelona, un carrer a Terrassa i altre a Sabadell. A les nomenclatures oficials d'aquestes vies, no figura cap de les seves particularitats de mossèn, científic, escriptor, espeleòleg, etc. L'homenatge és al conjunt de les qualitats del personatge.

A Faura i Sans, em sembla, que no l'han dedicat cap carrer, ni premi. No tornem a caure al mateix convencionalisme i no el posem un títol que ell mateix no va voler dur.

F. Miret