A mi sempre m´havia agradat la fotografia, pot ser que em vingui de família, doncs el meu avi Georges, molt amant de l´excursionisme n´era molt aficionat i havia obtingut bons premis en exposicions.El meu introductor a l´espeleo va ser el Ricard Alsina del GIE de Gracia, l´any 1966 i ell feia les fotos als interiors amb el sistema del magnesi, que en realitat era una barreja de pols d´alumini amb clorat potàssic, llavors tot a l´abast en les drogueries del barri. La màquina es deixava en la posició d´exposició, s'encenia la barreja i a l´extinció es tancava l´objectiu.
Foto dins l´avenc de la Roser, Vallirana, 1964. Il·luminació cremant magnesi.
Hi havia alguns problemes: Un problema era dosificar la quantitat de magnesi necessària, segons la distància a que es feia la foto. Un altre era la maniobra de l´encesa, doncs necessita una forta i concentrada aportació de calor.
Foto amb magnesi a l´avenc d´en Davi, a St. Llorenç del Munt, 1963
El problema final era el fum. Al cremar es desprenia una certa quantitat de fum, però al curt temps aquest fum s´anava condensant i quedava tot ple de "boira" per unes hores.Un altre company del grup, el Manel Arnau, treballava en un laboratori fotogràfic de blanc-i-negre i era l´encarregat de fer les fotos de les sortides, més ben dit, llavors ningú més dels que sortíem tenia màquina, per tant era el fotògraf oficial. Uns dies després de cada sortida ens ensenyava totes les fotos ja revelades i nosaltres demanàvem còpies de les que volíem. És un sistema molt còmode.
Foto a la Galeria Bonica del Solencio de Bastaras, 1970.
A baix i a l'esquerra, explosió d´una bombeta . (Detall ampliat a dalt a la dreta)
Les bombetes portaven un recobriment plàstic per evitar que el vidre esclatés durant l´encesa, però en ocasions no complien bé el seu paper i feien explosió, en especial les grans. Sort que la pantalla reflectora feia d´escut i no passava res, però quan feia explosió ens donava un bon ensurt. En quan a la potencia lumínica n´hi havia de dos tipus: Les petites, per fer una foto a no més d´uns quatre metres i les grans, semblants a una bombeta incandescent de les de cent watts, que allargaven fins uns quinze o vint metres, però que tenien un preu molt i molt elevat.
El gran Fèlix Alabart es va inventar un flash amb capacitat per cremar fins a una dotzena de bombetes de les petites d´un col cop. Amb un esclat així, es podia fer una bona foto de grans sales i galeries fins uns 80 i fins i tot 100 m de distància. Ens en vam fer un i anava de meravella. Jo sempre ajudava al Sas a fer les fotos dels grans espais, doncs pel general s´ha de disparar el flash des de varis angles diferents i així obtenir més sensació de relleu i profunditat i també poder assolir més distància.
Ho teníem ben muntat. El Francesc es quedava a cura de la màquina mentre jo anava d´un costat a l´altre disparant des de diferents racons. S´havia d´anar amb molta cura o amb el llum apagat ja que la màquina resta amb l´objectiu obert i capta la trajectòria del llum del casc, inutilitzant la foto. Moltes vegades, jo també col·locava la meva maquina al costat de la seva i d´aquesta manera aprofitar el flash. Anava molt bé i no em costava ni un duro.
Dins l'espeleo sempre s'ha de tenir una, diem-ne especialització, una dedicació que t'ompli i et doni el motiu de continuar practicant-la quan ja has visitat un munt de cavitats i pot semblar que ja ho has fet tot. Llavors veus que per anys que passin, tot és “Sempre nou”, com bé deia el lema que feia servir en la fotografia el meu avi Georges.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Us animem a fer observacions per explicar, il·lustrar, o criticar el contingut d'aquest article. Moltes gràcies per la vostre col·laboració.
Circumstancialment aquesta opció resta suspesa.
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.