La permanència de l'Emili Reyes a la Cova de Chaves 1970-1971
La gran boca de la cova de ChavesL'aparició a l´espeleobloc de l'article “Fora del temps” del 23-02-2008 m´ha portat a escriure les meves vivències sobre una altre permanència.
No es poden, ni vull, comparar els mitjans ni els resultats, però crec que també cal tornar-ne a parlar després de 38 anys. Un dia de l'estiu del 1970, l'Emili Reyes, el “Miliu” per nosaltres, ens deixa bocabadats. Ens diu que pensa fer una permanència de 100 dies dins d'una cova i que compte amb el nostre grup per tirar-ho endavant.
De fet ell estava fent la “mili” al C.O.E. de Saragossa, però va obtenir un permís especial per fer la prova. També ens va dir que ja havia parlat amb diferents estaments i persones per tal de que de la prova se'n treiés un profit científic. Els Drs Nieto i Battestini del Centro de Investigación Médico-Científica de Barcelona portarien la preparació i el posterior seguiment.
No es poden, ni vull, comparar els mitjans ni els resultats, però crec que també cal tornar-ne a parlar després de 38 anys. Un dia de l'estiu del 1970, l'Emili Reyes, el “Miliu” per nosaltres, ens deixa bocabadats. Ens diu que pensa fer una permanència de 100 dies dins d'una cova i que compte amb el nostre grup per tirar-ho endavant.
De fet ell estava fent la “mili” al C.O.E. de Saragossa, però va obtenir un permís especial per fer la prova. També ens va dir que ja havia parlat amb diferents estaments i persones per tal de que de la prova se'n treiés un profit científic. Els Drs Nieto i Battestini del Centro de Investigación Médico-Científica de Barcelona portarien la preparació i el posterior seguiment.
L´Emili Reyes i la Mª del Mar dins la cova en els preparatius de la permanència
No cal dir que ens va semblar d'alló tant bé (tots nosaltres érem molt jovenets) i tot seguit ja varem començar els preparatius.
Ens va semblar que el Solencio de Bastaras seria un lloc molt adient, pot ser perquè feia poc que hi haviem estat treballant molt. També es volia conèixer la mecànica de la seva inundació, veure per on hi havien les principals aportacions d'aigua i la relació entre les crescudes interiors i la sortida d´aigua per la boca i tot això es podria estudiar durant la prova.
Moment de la sortida de la cova de l´Emili, entre el Dr Battestini i la Mª del Mar
Per la nostra part anàvem preparant el “hard“, o sigui, la feina més mecànica d'organització del campament exterior per la persona que estaria rebent les dades del “Miliu” i al mateix temps del seu aprovisionament i seguiment.
De les comunicacions se'n va fer càrrec l'Alberto Martínez que va preparar un sistema d'intercomunicador per fil, de manera que l'Emili parlés unidireccionalment cap a fora, peró que des de l'exterior no es podés parlar amb ell, només se li podien enviar uns senyals acordats de xiulets.
Trobar la persona que s'estaria a l'exterior no era gens fàcil, no hi havien gaires diners per pagar-li i era una feina només apta per una persona de caire solitari o que veiés un gran al·licient a la prova. No sé pas qui el va trobar o d´on va sortir, però l'Albert Casademunt va dir que sí, que ho acceptava. A mida que s'acostava la data que ens havíem proposat, la cosa s´ens anava fent gran i més gran. Hi havien molts dubtes de si el Solencio era la cavitat més adient. Molts problemes per entrar-hi tot el material, però el més important era que en cas d´inundació és absolutament impossible entrar o sortir de la cavitat i si l'Emili tenia problemes mèdics, alguna caiguda, etc que ens obligués a treure'l, això no seria possible.
A la fi varem canviar els plans.
L´Emili a Yaso, a les poques hores de sortir de la permanència
De les comunicacions se'n va fer càrrec l'Alberto Martínez que va preparar un sistema d'intercomunicador per fil, de manera que l'Emili parlés unidireccionalment cap a fora, peró que des de l'exterior no es podés parlar amb ell, només se li podien enviar uns senyals acordats de xiulets.
Trobar la persona que s'estaria a l'exterior no era gens fàcil, no hi havien gaires diners per pagar-li i era una feina només apta per una persona de caire solitari o que veiés un gran al·licient a la prova. No sé pas qui el va trobar o d´on va sortir, però l'Albert Casademunt va dir que sí, que ho acceptava. A mida que s'acostava la data que ens havíem proposat, la cosa s´ens anava fent gran i més gran. Hi havien molts dubtes de si el Solencio era la cavitat més adient. Molts problemes per entrar-hi tot el material, però el més important era que en cas d´inundació és absolutament impossible entrar o sortir de la cavitat i si l'Emili tenia problemes mèdics, alguna caiguda, etc que ens obligués a treure'l, això no seria possible.
A la fi varem canviar els plans.
L´Emili a Yaso, a les poques hores de sortir de la permanènciaLa prova tindria lloc a la propera Cova de Chaves, molt a prop de Solencio, de fet era l´antiga boca original del gran complex subterrani.
Chaves no és cap meravella de cavitat pel que fa a una prova de permanència. No té gaire recorregut, la galeria es molt recta i des de la meitat ja es pot apreciar el llum de la boca. En canvi té zones espaioses per poder-hi instal·lar el campament i no hi ha cap perill interior ni desnivells ni possibilitats de inundacions. Pel que fa al campament exterior la cova és excel·lent, es pot disposar tot sota la mateixa volta de la boca, quedant aixoplugat i protegit de les rigors dels freds de la comarca. A més, en cotxe, llavors es podia arribar molt a prop, a menys de 200 m, tot ideal pel muntatge i l´aprovisionament.
L´Emili omplia cada dia una fitxa preestablerta amb tota una serie de dades físiques del seu entorn i les seves dades mèdiques. Tot el que ell parlava a l´exterior quedava gravat en cinta. Cada setmana anàvem a la cova per reposar els queviures, bombones de butà, acompanyar a l´Albert, recollir les fitxes i cintes, etc.
Campament a la boca de la cova. Al centre l´Albert, parlant amb l´Eduard Pagés
Chaves no és cap meravella de cavitat pel que fa a una prova de permanència. No té gaire recorregut, la galeria es molt recta i des de la meitat ja es pot apreciar el llum de la boca. En canvi té zones espaioses per poder-hi instal·lar el campament i no hi ha cap perill interior ni desnivells ni possibilitats de inundacions. Pel que fa al campament exterior la cova és excel·lent, es pot disposar tot sota la mateixa volta de la boca, quedant aixoplugat i protegit de les rigors dels freds de la comarca. A més, en cotxe, llavors es podia arribar molt a prop, a menys de 200 m, tot ideal pel muntatge i l´aprovisionament.
L´Emili omplia cada dia una fitxa preestablerta amb tota una serie de dades físiques del seu entorn i les seves dades mèdiques. Tot el que ell parlava a l´exterior quedava gravat en cinta. Cada setmana anàvem a la cova per reposar els queviures, bombones de butà, acompanyar a l´Albert, recollir les fitxes i cintes, etc.
Campament a la boca de la cova. Al centre l´Albert, parlant amb l´Eduard PagésLa veritat és que abans d´iniciar la prova hi havien moltes promeses econòmiques però a l´hora de la veritat tot es va quedar en quasi res. Això ens va ocasionar malestars i situacions incòmodes, discussions i molts etc. que a la llarga van fer escurçar la permanència.
Als dos mesos la situació es va fer molt tibant i es va decidir no allargar més la prova. La durada de la permanència va ser del 13 de novembre del 1970 al 14 de febrer del 1971, un total de 62 dies. Tot i no haver assolit les previsions, les dades i conclusions mèdiques obtingudes van servir per diferents estudis posteriors del grup Nieto-Battestini.
Aquesta activitat va trencar algunes amistats, en canvi en va iniciar d´altres. En el meu cas i durant els preparatius, vaig conèixer la Maria Lluïsa Alberich i Fontcuberta, amb qui em vaig casar i seguim formant una família. Gràcies Miliu!
Després, l´Emili va fer altres proves de permanència; unes sota terra a la Cova de Rialp i a la Cova d´Annes i també en va intentar una sota l´aigua. Totes tenen les seves històries.
Lluís Auroux
Als dos mesos la situació es va fer molt tibant i es va decidir no allargar més la prova. La durada de la permanència va ser del 13 de novembre del 1970 al 14 de febrer del 1971, un total de 62 dies. Tot i no haver assolit les previsions, les dades i conclusions mèdiques obtingudes van servir per diferents estudis posteriors del grup Nieto-Battestini.
Aquesta activitat va trencar algunes amistats, en canvi en va iniciar d´altres. En el meu cas i durant els preparatius, vaig conèixer la Maria Lluïsa Alberich i Fontcuberta, amb qui em vaig casar i seguim formant una família. Gràcies Miliu!
Després, l´Emili va fer altres proves de permanència; unes sota terra a la Cova de Rialp i a la Cova d´Annes i també en va intentar una sota l´aigua. Totes tenen les seves històries.
Lluís Auroux
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Us animem a fer observacions per explicar, il·lustrar, o criticar el contingut d'aquest article. Moltes gràcies per la vostre col·laboració.
Circumstancialment aquesta opció resta suspesa.
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.