Tutes de Bor, toponímia, faules, llegendes i mites - I

Encara avui, les cavernes de Bor conserven els seus topònims antics, així la font es diu fou. Segons el nostre savi, l’etimòleg J. Coromines, la paraula fou, vol dir: gola d’un avenc – goles d’un riu. Tractant-se en aquest cas de la font principal del sistema subterrani. El mot prové del llatí arcaic i vulgar, resta com un dels pocs exemples d’aquest apel·latiu de les deus a Catalunya.

El mot pirinenc tuta es comú amb el gascó tuto, de formació expressiva i onomatopeica, probablement amb el sentit originari de: canó – canut; d’on passà a conducte subterrani, petita galeria sota terra i cova. Genèricament les tutes s’obren en parets balmades, la diferència que hi ha amb una cova, és que la tuta és més encongida i amagada, i, per tant, també més abrigada.

A Bor, totes les coves són conegudes com tutes. Tenim coneixement dels següents apel·latius: de la Fou, Freda, de l’Ambret. També d’altres: del Barranc, Petita i de Dalt, però potser aquests darrers ja han estat impossats pels espeleòlegs.

Les peculiaritats de la tuta de la Fou; gran, amagada i la presència d’aigua, vegetals i animals (aliments) molt a prop, van fer que l’utilitzés l’home primitiu durant diferents èpoques, com donen testimoni els resultats de les excavacions arqueològiques efectuades al llarg del segle passat.

Als reculls folklòrics de la tuta de la Fou, efectuats per Joan Amades i Gelats (1890-1959) i el mestre de Bor, Pere Pons i Capdevila, són ben presents les llegendes de les Encantades a les coves de Bor. Aquestes fades dotades de poders sobrenaturals benignes, que sabien els esdeveniments, treballaven amb habilitat meravellosa i gaudien d’una gran bellesa física, també ocupaven moltes coves de Catalunya on ha quedat el seu topònim i les seves llegendes, per exemple les veïnes dels termes de Toloriu i Pont de Bar a l’Alt Urgell.

Al llarg d’aquests reculls no trobem referències d’éssers fantàstics malignes a Bor. Haurem d’anar fins al camí vell de Lles a Músser per a travessar el mític pont del Diable, on a la nit s’apareixia el dimoni amb una llanterna o amb una bola de foc.

Follets
Tampoc ens donen referències dels follets, diminuts éssers, entremaliats i bromistes, coneguts a la Cerdanya com petits, on segaven un camp de messes abans que l’amo el voltegés a cavall.

Originalment els follets vivien a grans ciutats construïdes sota els dolmens per a aprofitar-se de l’energia d’aquests. Eren tant treballadors que en una sola nit van construir tots els dòlmens del Pallars. Però després de milers d’anys els dòlmens minvaren molt les energies elfiques i els follets passaren a viure al camp, on de mica en mica es vincularen amb els éssers humans, tant, que ja no els podien fer sortir de les cases ni fent servir aigua beneïda, de fet, es riuen amb freqüència de l’església, a la que dediquen moltes bromes.

Altres tipus de follets, els maneiróns i minerons, neixen d’una llavor que floreix a les coves de difícil accés, guardades per ferotges gegants i dracs que només deixen passar a les persones durant les dotze campanades de la nit de Sant Joan.

El que fos capaç d’aconseguir la planta, el mineró li conrearà tota la terra, construirà les sèquies i els farà tots els treballs a cop i volta, sense protestar. També hi havien follets que durant la nit fabricaven monedes d’or amb les que obsequiaven als seus amos.

Al segle XIX encara es podien trobar follets posats a la venta, en mercats de Catalunya, envasats dins d’una canya.

Les Encantades
En temps llunyans vivien dintre la cova - tuta gran de la Fou de Bor - les encantades; fades misterioses, mestresses d’aquelles cingleres i que segons diu la llegenda cap mortal podia apropar-se a elles. Eren molt feinadores i constantment triscaven per les rodalies del seu estatge. Si hom intentava apropar-s’hi per a millor observar-les, desapareixien, tot esfumant-se.

Molt sovint, les encantades passaven bugada i estenien la roba pels contorns de la cova, i era tanta la seva blancor, que extasiava de mirar-la.

Els habitants del llogaret de Bor anaven adelerats amb l’afany de contemplar tanta bellesa i sovint feien incursions al lloc on estaven estesos els misteriosos draps, doncs també sabien que el feliç mortal que pogués posseir una sola d’aquelles peces, ja sempre més viuria entre l’abundància i la riquesa.

Un xicotet molt llest i eixerit, aprofitant un descuit de les encantades s’apropà tant a la roba, que s’apoderà d’una tovallola tant lluent i fina, que s’hi emmirallava, portant-la tot seguit a casa seva, on la guardaren curosament.

Aquesta casa continuà, per mitjà de llurs hereus, rodejada de benestar i riqueses sense fi.
(Pere Pons i Capdevila, mestre de Bor 1937)

Article en dos parts, original d'en Paco MIret.