espeleobloc: Records d'immersions 1968-1973 Lluís Auroux

Complement a la nota Immersió a La Fou de Bor el 18-01-1970 (publicada a l'espeleobloc el 8.01.2008)

Les activitats d´immersió del nostre grup van començar amb l´Emili Reyes.

Ja fèia temps que fèiem espeleo i ell volia fer més coses. Va tenir contactes amb varis membres del CRIS i poc a poc es va anar iniciant en tant perillosa activitat. Més endavant al setembre-octubre de 1968 el nostre club va organitzar un curset d´escafandrisme orientat a la espeleologia.

Nosaltres vam anar prenent interès amb el que ell feia i vam començar a col·laborar en les seves sortides. S´anava a La Falconera de Garraf, al Forat de l´Or del Montsec de Rubies i a la Fou de Bor de la Cerdanya.

El Mateo Gorraiz i l´Alberto Martinez també es van anar iniciant en el busseig, fent els tres diferents immersions en les dites cavitats També el Francesc Sas, el Toni Torné i el francès Jean Arnol van col·laborar en algunes de les activitats.

A la Falconera s´hi anava per practicar i prendre experiència, sense intentar cap progressió. El transport del material és complicat, doncs s´havia de fer a coll, per dins del túnel del tren fins la finestra d´accés a prop de la cavitat.

El Forat de l´Or és una cavitat còmoda, a peu de carretera i sense problemes pel transport intern de material. En algunes ocasions la sortida d´aigua per la boca, tot i que es por arribar per galeria seca molt a prop del sifó, desaconsella treballar-hi. Els intents no van donar resultat ja que el sifó anava baixant sobtadament i la fondària ja era excessiva pels equips utilitzats.

Ja des d´un principi l´Emili tenia molt ficat al cap la Fou de Bor. Les primeres sortides van ser de gran dificultat, teníem poca experiència i a més, primer de tot s´havia de prendre contacte amb la cova, conèixer els consums d´aire, comprovar la visibilitat sota l´aigua i l´aguant del cos a les baixes temperatures de l´aigua, veure les dimensions de la galeria per si es podia passar amb les bombones a l´esquena, etc.

Si del cotxe fins la cova el transport del material ja era tot un calvari, per dins de les galeries encara ho era més. A la Fou per la via del sifó hi ha gateres que t´hi has d´anar arrossegant i al mateix temps portar, o anar passant d´un a l´altre les botelles d´aire, que eren d´acer i les motxilles de material. En algunes ocasions, si s´havia de tornar al cap d´una setmana, s´havia deixat el material més pesant dins de la cova a la sala del sifó per no tenir que treure´l. Ploms, botelles plenes, cordinos de guia, etctot es deixava ben lligat i assegurat davant d´un risc de crescudes

Per nosaltres, els que l´s acompanyàvem, podem dir que no hi havia cap perill, tret de la molt remota possibilitat de que esclatés una de les botelles d´aire en caure o donar-li un cop fort dins de la cova, ja que si bé la pressió màxima a que es recomanava carregar-les era de 150 atmosferes, en realitat anaven sobrecarregades a 200 per poder tenir més temps d´autonomia, a més, el material era bastant vell i amb unes relatives garanties.

Per seguretat, a les immersions sempre es portaven dos jocs independents d´ampolles i de reguladors, pel cas d´avaria. Aquest cas li va passar al Mateo Gorraiz, el 4 d´octubre del 1973. Al sifó hi va entrar primer l´Alberto Martinez i tot seguit ell amb un regulador monotrèquea nou de trinca, era un dels primers que van apareixer al mercat i que ens l´havia deixat el CRIS.

Al poc temps d´entrar varem veure unes monstruoses bombolles que sortien del pou d´accés al sifó, semblava que l´aigua bullís, tot acompanyat d´un gran soroll. De moment no sabíem que havia passat, era com si s´estés produint una sobtada crescuda del nivell de l´aigua, però al poc temps es va aturar el fenomen i només veiem un pou marró, enfangat i sense saber en quin estat es trobaven els dos companys.

No vam tenir que patir massa, el Mateo va sortir i ens explicà que a mig baixar el primer pou la vàlvula del respirador monotràquea s´havia obert, buidant-se en pocs moments la botella. Sort que portava el segon equip i va sortir sense més problemes.

La segona botella, a vegades, era el “biberó”, una petita reserva pel temps just de sortir d´una emergència. Les preparàvem aprofitant les ampolles d´extintors vells, dels models de CO2 que anaven a alta pressió. Els netejàvem i adaptàvem un nou racor pel respirador. Les botelles que els bussejadors portaven a la ma, es compensaven a casa dins d´una banyera, afegint-hi ben encintats pots buits d´esprai de laca, o suros.