L'accident va commocionar l'opinió pública i tenint en consideració el alt risc del seu rescat, les autoritats estatals procediren a prohibir tot nou intent de recuperació i fins i tot de visita, clausurant legalment l'accés al sistema.
Malgat tot, i en la clandestinitat els espeleosubs foren rescatats pels seus companys. i premiats per les autoritats de Finlàndia i finalment també reconeguts per les de Noruega.
Un cas extraordinari que podem interpretar des de la visió de les exploracions de risc, des dels lligams extraordinaris dels que comparteixen una passió, com des dels conflictes entre països i la legalitat dels juristes en front de la voluntat indestructible dels rescatadors.
El film ha estat presentat i premiat en diversos certamens, emés per TV i projectat recentment en cinemes en VOSE i fins i tot es troba disponible en DVD-Blu Ray.
L'accident
Primera pèrdua
Gronqvist i Huotarinen van arribar a la part més profunda a 110 metres de
profunditat de l'entrada per Plura.
Gronquvist es va
adonar que el seu company no li seguia, v desfer part del trajecte i va trobar
a Huotarinen encallat en una de les
parts més estretes de la galeria amb un dels cables connectats al seu equip de
busseig. Estava fent senyals de socors amb la seva llanterna i havia
començat a entrar en pànic. Gronqvist
decidir donar-li una altra bombona perquè
amb ella reduís la quantitat de diòxid de carboni del seu sistema.
Però mentre Huotarinene intercanviava la peça bucal del
respirador, va començar a empassar aigua sense mesura, davant la mirada
impotent del seu company va morir davant els
seus ulls.
I aquesta experiència traumàtica el va posar a ell mateix en
perill de patir hipercàpnia.
Així que, després d'un intent fallit d'alliberar el cos del
seu company d'entre les roques, Gronqvist es va obligar a si mateix a
relaxar-se.
No tenia més remei que continuar fins Steinugleflaget i per la qual hi havia una sortida directa a
l'exterior. Així que, com havia retrocedit per ajudar el seu amic,
Gronqvist portava ja 20 minuts a una profunditat de 110 metres, i sabia que el
seu retorn a superfície li prendria hores, ja que hauria de fer parades perquè
la seva pressió fora reduint de mica en mica.
I era conscient també que en aquest temps els seus companys,
els que s'havien submergit després i venien en la segona tanda, ja s'haurien
topat amb el cos de Huotarinen que els bloquejava el pas.
Segona pèrdua
El primer bus del segon equip era Vesa Rantanen.
"Vaig arribar a aquell punt estret en el qual el primer
bussejador va quedar encallat i vaig haver de decidir què fer", recorda.
"Tenia dues opcions: passar per sobre del bus mort o
tornar a la superfície després d'un llarguíssim busseig a través del tram més
profund", explica.
"Vaig decidir continuar, i va ser una bona decisió.
Encara que em va prendre almenys 15 minuts sobrepassar el cos del
company".
Per quan Rantanen es va reunir amb Gronqvist, el temps que
necessitava per a la descompressió superava les tres hores.
Així que aviat començaria a sentir un lleu dolor als genolls
i als colzes, símptomes de la síndrome de descompressió, manifestacions que es
tornarien més greus a mesura que avancés el temps.
Vesa Rantanen tenia 33 anys el 2014 i ha bussejat des de
2007.
Més tard sabria que el bus que venia per darrere, Jari Uusamaki,
també es va trobar amb dificultats.
La policia noruega creu que Uusamaki va entrar en pànic a
trobar-se amb el cos de Huotarinen i que va morir com a conseqüència d'això.
El cinquè i últim bus, Kai Kankanen, va intentar sense èxit
ajudar a Uusamaki.
I, al contrari
que Rantanen, va decidir no forçar més la seva capacitats per intentar arribar
a Steinugleflaget, i va optar per donar mitja volta i nedar fins al punt
d'inici.
Emergí a primera hora del dia següent, 11 hores després
d'haver-se submergit.
Va haver de trencar la capa de gel del riu Plura per poder
sortir de l'aigua.
Primers intents de rescat
Gronqvist i Kankanen també havien aconseguit sortir a la
superfície, i els tres supervivents van ser hospitalitzats per la síndrome de
descompressió.
Les autoritats noruegues els van prendre declaració i van
tancar la cova de Plura.
Va ser llavors quan Sami Paakkarinen, el bussejador que el
2013 havia descobert la unió entre la cova de plura i la de Steinugleflaget
costat de Gronqvist, va saber del destí dels seus col·legues.
Estava a Mèxic,
donant un curs de busseig.
Sami Paakkarinen va començar a bussejar en 2004 i en 2014
tenia 34 anys.
"Quan et despertes i veus que tens 10 trucades perdudes
i 10 mesajes de text al telèfon, saps immediatament que alguna cosa va
malament", diu.
Així que va parlar amb els tres supervivents per telèfon, a
dos dels quals havia entrenat i als quals considerava bons amics, i va passar
el dia voltant al pati del seu hotel. No obstant això, no acabava de veure clar què podia fer ell
per ajudar. Així que va decidir trucar a Rick Stanton, un bus britànic
mundialment conegut pels seus treballs de rescat en coves subaquàtiques.
Aquest li va explicar que tenia la impressió que aviat
rebria la trucada de la policia noruega demanant-li que els ajudés a recuperar
els cossos dels bussos morts a les profunditats de Plura, ja que ja havia fet
un treball similar en aquest lloc en 2006.
I així va passar. Dues setmanes després ell i altres dos bussejadors
britànics, John Volanthen i Jason Mallinson, van submergir-se per Steinugleflaget. Però quan van arribar fins on va quedar atrapat Huotarinen,
es van adonar que no anava a ser tan fàcil alliberar el cos d'aquest d'entre
les roques.
L'única possibilitat era submergir des de Plura i fer el
trajecte més llarg. Davant això, la policia va decidir acabar la cerca i prohibir l'accés a la cavitat.
El rescat
Promeses
Però Gronqvist, d'ofici bomber, havia fet una promesa a
l'esposa de Jari Huotarinen, el seu company mort en la travessia. "Li vaig dir a la vídua que tornaria allà i els
recuperaria (els cossos de Huotarinen i de Uusamaki)", recorda. "Li vaig dir que no els deixaríem allà, que ja se'ns
ocorreria alguna cosa". Poc després va descobrir que els altres dos supervivents
havien tingut la mateixa idea.
"Tots estaven esperant un missatge de text (amb la
proposta)", assegura.
Així que els tres van decidir tornar a submergir-se per
intentar rescatar els cossos dels seus dos companys morts. I Paakkarinen es va unir a la iniciativa.
L'equip complet de rescat el conformaven 27 persones,
Necessitaven un pla, i calia pensar-ho en secret, ja que si
la policia noruega el descobria tractaria de detenir-los. "No diré que no implicava risc per a nosaltres sinó tot
el contrari: és una de les travessies de busseig més difícils", explica
ara Paakkarinen.
"Però nosaltres érem els que millor coneixien el lloc,
els exploradors originals. Coneixíem allò tan bé com les nostres
pròpies butxaques".
Operació de cinc dies
El 22 de març de 2014, Gronqvist, Paakkarinen i Kankanen es
submergirien fins al fons amb el suport d'altres 24 bussos que es quedarien en
nivells més propers a la superfície.
I Vesa Rantanen, que encara s'estava recuperant d'una lesió
a la columna causada per la malaltia de descompressió, donaria ordres des de la
superfície. Aquesta vegada no correrien riscos.
Per la part més
estreta de la cova tot just passa una persona prima.
El primer pas d'una operació de cinc dies era portar una
tona en equips fins a la part exterior de la cova Steinugleflaget. Després passarien el dia ajustant els equips i deixant 50
cilindres de gas a la ruta des Steinugleflaget i també del costat de plura.
Va ser el tercer dia quan els tres supervivents i
Paakkarinen es van submergir sota el gel del riu Plura, acompanyats amb
operadors de càmeres subaquàtiques.
Després de baixar 85 metres, Kankanen va tornar, i
Paakkarinen i Gronqvist van continuar el descens sols. Gronqvist va ser el primer a arribar a la superfície de la
cova de Steinugleflaget, on l'esperava Vesa Rantanen. Tot recuperant el cos de Huotarinen.
Al dia següent van recuperar el cos d'Uusamaki, aquest cop
des del costat de Steinugleflaget.
Avui, la cova sota el riu plura està de nou oberta.
Conclusió
I malgrat tot el que ha passat, Gronqvist, Rantanen,
Kankanen i Paakkarinen segueixen gaudint de l'activitat que els va robar els seus
companys.
"Per què ho
fan, si tenen família? Per què s'arrisquen en aquests llocs?",
Pregunta Juan Reina, el director del documental.
"Hi continua havent moltes preguntes sobre a on
condueixen les coves i d'on ve l'aigua", contesta el mateix Sami
Paakkarinen. "I jo ja no
li tinc por a la cova".
La pel·licula
Amb imatges de l'accident real (filmades abans de la producció cinematogràfica) i posteriorment amb múltiples càmeres tant per sobre de l'aigua i sota de la superfície, Potser l'únic artifici irreal son els missatges sota l'aigua que s'intercanvien els espeleosub rescatadors, consultat amb l'expert Josep Guarro diu que el normal son fer uns signes predeterminats, o bé mostrar un text escrit.
Durada: 85 minuts
País: EUA
Idioma: Finès, Anglès, Suec, Noruec
Trailer oficial
Extres
Versió d'internet re-quadrada i un tant "exotica". Com dubto que tingui els drets suficients es possible que desapareixerà en qualsevol moment.
Si algú té molt interés en veure la versió original amb uns subtítols casolans en castellà, pot deixar un missatge per tal de donar-li detalls en privat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Us animem a fer observacions per explicar, il·lustrar, o criticar el contingut d'aquest article. Moltes gràcies per la vostre col·laboració.
Circumstancialment aquesta opció resta suspesa.
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.