Miretades espeològiques (22) Artiguo Baxo, flaix

A l'època de la fotografia analògica no veies les fotos o les diapositives fins que no les revelaven al laboratori fotogràfic. Si les copies eren en paper en algunes botigues només et cobraven les que te havien sortit bé, però en el cas de les diapositives te les havies de quedar totes. Així que, gracies a això, ha pogut arribar fins a els nostres dies aquesta diapositiva, joia de la perspectiva i la cromàtica, realitzada a l'avenc del Llest, a on ja es poden comprovar les primeres passes de l'espeleofotografia cap a l'avantguardisme de l'actual selfie

En Ramon Canela fou el principal, i més destacat, espeleofotògraf del GEB. Ell documentà les principals exploracions del grup fins a l'inici de la segona meitat de la dècada dels anys 70. La tècnica, molt simple, va ser la que avui en dia es pot denominar com de reportatge o d'acció, sense utilitzar trípode i amb un sòl impacte directe de llum, doncs no anaven a les cavitats expressament a fer fotografies, sinó que aquestes eren un dels complements de l'exploració.

La finalitat pràctica d'aquestes imatges fou: les diapositives, es feien servir en projeccions per divulgar les activitats i recaptar diners per sufragar despeses de les exploracions, fotografies en blanc i negre, s'enviaven a la premsa i després s'adjuntaven els retalls a les sol·licituds d'ajudes de productes o econòmiques a empreses i/o entitats.

Encara que editavem la revista Cavernes, amb el mètode ciclostil, només que molt puntualment s'inserien fotografies, doncs el procés ens resultava molt costós econòmicament.

La foto de dalt correspon al Artiguo Baxo, (Tella-Sin, Sobrarbe). Possiblement aquesta foto i les que aniran sortint, més avall, d'aquesta cavitat, són de 1981. Abans, l'any 1975, Tomás Sánchez i Francesc Pañella (GEB) superaren el primer sifó.

Aquesta fou la primera càmera reflex que vam fer servir al grup, cap al 77. Carcassa metàl·lica, sense adaptador superior de flaix, mecànica, només duia un pila de botó pel fotòmetre, objectius intercanviables a rosca. Desprès ja anirien sortint les dels objectius amb baioneta que feren obsoletes a les anteriors, desprès les electròniques, amb carcasses de plàstic, que amb la humitat elevada no funcionaven bé, si queien a l'aigua ja podies acomiadar-te, i si queien a terra s'obrien com la closca de l'ou, i desprès vingueren les digitals i totes aquestes restaren pels museus.

Doncs sí, a la foto de Artiguo de dalt surt aquest flaix. Encara que en aquella època ja n'havien flaixos potents elèctrics de braç aquests ens resultaven molt voluminosos, delicats i d'elevat preu per a les nostres butxaques.

Les bombetes eren d'un sòl ús. Entre unes coses i altres, el cert, es que no feien gaires fotografies, i d'aquestes com es veies alguna cosa ja ens feia contents!

Paràbola del flaix plegable

Amb números guia i tot!

Els manuals de tècnica d'espeleofotografia no abundaven 

La photographie spéléologique (M. DÉRIBÉRÉ 1952) 48 p., fot. b/n., 155x120 mm. Ed. Prisma. Paris

Aquí l'invent del flaix d'en Fèlix Alabart. Amb aquest o amb un de semblant va fer la fotografia del pou de l'avenc de la Sibinota que vam veure fa dues setmanes.

Doncs, continuant des de la foto de dalt, ja sé que em repeteixo molt, un equip del GEB compost per Diego Ferrer, Josep Mension (espeleobussejadors) Joan M. Urquiza i jo (portadors), anem a intentar superar el segon sifó.

En aquells temps el camí a Estaronillo anava per a dalt. S'havia de descendir per un estret camí amb força inclinació que baixava paral·lel al barranc. Amb això que vam veure que pel davant nostre caminava un home amb un armari rober, de dos cossos, lligat a l'esquena, de fet al principi només li vam veure les dues cames per radera. A mi, a primer cop de vista, em va semblar una mena de cargol dalinià. L'armari era més ample que el camí, així que anava fent força per contrarestar el contrapès de l'armari que l'anava dominant cap a la timba del barranc, doncs per l'altra banda del camí, si s'arrambava li tocava l'armari a la mena de paret natural que feia de marge. És clar que ell també pensaria alguna cosa estranya de nosaltres quan ens va veure per aquells recòndits indrets amb les ampolles penjades, també, de l'esquena!

Com venien des de dalt, per baixar a la cova van haver d'instal·lar una corda i baixar-la amb la tècnica que va popularitzar en Tarzàn a les pel·lícules de Hollywood 

L'Artiguo Baxo, després dels Bibers d'o Campillon és la surgència més cabalosa de la Sierra de las Sucas

De les diverses coloracions que es van efectuar al massís no es té constància de que alguna aparegués per aquí

Al no trobar cap engolidor a la possible zona de captació d'aigües, vam arribar a pensar que podia tractar-se d'una surgència d'una perduda subterrània superior del riu epigeu.

En Joan es va deixar una part de la roba a fora per a desprès tenir roba seca que posar-se, doncs no va pensar que la mullada fos tan generosa.

En Diego amb el recolzament d'en Mension va progressar més que anteriorment al segon sifó. Baixà els primers quinze m del pou en contra de la pressió de la forta corrent d'aigua que l'empenyia cap a munt

Ja, ells, ens van dir que aquest segon sifó seria molt complicat d'explorar. El destacat espeleòleg Fritz Künzel Beltràn (1969-2001) morí durant la seva exploració subaquàtica d'aquest segon sifó

...i l'equip de transport es va reconvertir en el de fotografia i en el d'alerta

En Mension pensant després de la sortida dels sifons

ENDEVINALLA Nº 76
En que pensen els espeleòlegs?
A més del casc, els espeleòlegs duen més coses al cap. Encara que són les espeleòlogues les més ràpides de pensament i disposen d'unes facultats més resolutives, els espeleòlegs també pensen. Com ara el meu amic Mension que desprès d'haver anar i tornat del primer sifó de l'Artiguo Baxo (Escuain) i ficar el nas al segon, es va aturar a pensar ... però en què?
1.En la fredor de l'aigua
2.En l'amor
3.En com s'havia sortit
4.En com tornaria a agafar l'escalfor
5.En el preu del bacallà
6.En a on havia deixat la roba seca
7.En ho bé que s'està al llit
8.En el mateix que jo
9.En el mateix que tu
10. I/o ... ?

Els traginers de ploms i ampolles van acabar sent traginats... i en Diego va treure a en Joan, quasi en sec... encara que per molt que va intentar alçar els dits dels peus no va poder evitar que se'ls tornessin de color vermell.

Aquestes fotos són una mostra de les que nosaltres feien a l'època, trenta cinc anys desprès les diapositives estan deteriorades, aquí van fer alguna més, però van ser separades per incloure-les a alguna projecció i/o publicació, així, aquestes que presentem són les de rebuig, les altres són perdudes, excepte una que va sortir al Cavernes (1986)

Fotografies, Josep Mension, i Miret

Elmír-Eté