La Forna de l’Os

Potser us semblarà un contrasentit, però quan estava fent recuperació de l’operació de menisc que vaig haver de sotmetre’m per compensar un trencament cada cop mes dolorós (provocat per l’impacte d’una caiguda d’un company sobre el meu genoll a l’avenc d’en Roca), enlloc de continuar l’exploració dels diversos punts que teníem oberts a la cova Cuberes i que considerava fora de l’abast de la meva condició física d’aquells dies, vaig fer la rehabilitació... tot dedicant-me a intensificar les prospeccions pels relleus de la serra de Lleràs, a la pota coixa!

Repassant els careners, baixant els diferents allaus i barrancs, buscant un teòric forat al Pic de l’Àliga, etc. i sobre tot resseguint pel relleu exterior el traçat subterrani de la Cuberes, vam anar identificant punts interessants, dels que quatre van ser objecte de mes o menys feixugues desobstruccions.

La Forna de l’Os fou una d’aquestes troballes. Amb aquest apunt completem la resposta donada pels companys Francesc Rubinat, i Jordi de Valles i al lector que demanava  informació (http://espeleobloc.blogspot.com.es/2014/07/cova-cuberes-les-publicacions-4.html) .

Situació

Tot i que com es veu a les fotos el "Mora" està llegint les coordenades amb el GPS, jo no les vaig anotar.
Per sort sempre tenim companys amb una excel·lent predisposició a col·laborar, en aquest cas un entusiasta de la Cuberes, en Josep Guarro que ens ha facilitat les dades del gràfic anterior.  

Veient els mapes actuals, amb força més detall dels de l'època, fora més correcte anomenar-la forna del Cornàs, ja que el carant de l'Os n'es un afluent, tot i que, a la llau del Cornàs hi ha d'altres petits forats...

La Forna

Localitzada poc dies abans, fou explorada el 20.05.1995, i d’acord amb el que vaig anotar en la topo construïda “un situ” amb escalímetre i transportador, com era el meu procediment habitual, hi consta que l’equip era format per: Miquel Sicilia (el “nen”), Edu Ruiz, Josep Ml. Victòria (el Víctor”) i Xavi Garcia. També hi vaig reflectir les desobstruccions manuals que vam fer, només l’indispensable per permetre’ns avançar amb menys dificultat. El total de les poligonals sumaven 41 metres. No hi vam veure cap possibilitat de poder aprofundir cap a la connexió amb la Cuberes.

La superposició “perfecta”, (encaixada topogràfica i geològicament en la mateixa estructura tectònica) amb el final de la Fractura Perversa de la Cuberes on havíem escalat la xemeneia terminal fins que ens ho va permetre el reompliment estalagmític, i en correspondència amb l’existència d’una notable colada blanca en la Forna en el mateix indret que en teoria era continuació de la inferior, era un tema recurrent cada cop que revisitavem als sectors menys coneguts de la Cuberes... potser ens caldria tornar a mirar-ho.

No fou fins el 27.10.2001 que hi vam tornar amb més capacitat per desobstruir. Tot i ser una menuda cavitat vaig fer un centenar de fotos, el que demostra que el meu exagerat vici és prou antic, però no us angoixeu només he penjat una part de les imatges.

No era gens clar que existís una via de comunicació, però l’esperança d’obrir-nos pas cap un accés fàcil a les parts més allunyades de la cavitat, pagava la pena. Vam eixamplar els passos més estrets i en un extrem de la cavitat vam aconseguir allargar 7m per una esquerda lateral. Sumats als anteriorment mesurats fa un total de 48m.

Fins aquí hem arribat, potser una propera generació d’espeleòlegs més afortunats o bé amb mitjans més contundents algun dia aconseguiran obrir pas i permetre connectar amb la Cuberes per aquí i rellançar l’exploració d’aquest sector tan allunyat de la boca actual. Com que en aquesta ocasió ja no vaig fer un nou dibuixet no tinc la relació dels participants, però remirant les fotos crec que només anàvem tres: Marc Rubinat, Joan Carles Juderies “Mora” i Josep Ml. Victòria “Víctor”.

Toponímia:

Consultat el Coromines (Diccionari Etimològic i complementari de la Llengua Catalana) -varietats  pallareses-, tenim que:.

Forna: Forat en una roca, penya concavada, balmada.

Carant: Canaleta molt estreta i rocosa per on salta l’aigua.
LLau: Caiguda, ensorrada o esllavissada de terres.