Avenc de la Codoleda (4)

...continua de l'apunt d'ahir...

Micromorfologies

D’entre els diversos treballs sobre l’espeleogènesi del carst conglomeratic, avui ens permetem inserir, traduït, un fragment del molt interessant article d’en Oscar Andrés i Lluís Muntan publicat a Speleon 1958 amb el títol: Los fenómenos Cársticos de la falda SE. De la Mola. Sant Llorenç del Munt (provincia de Barcelona).

Corrosió dels còdols calcaris a les parets de les cavernes en fase descalcificatoria. 

A les parets d'alguns avencs hem observat els buits deixats pels còdols desapareguts. En un principi vam creure que podia tractar-se de peces dels més diversos materials, despreses en haver-se dissolt gran part del ciment que les retenia, però un estudi més minuciós ens va fer veure, en els fons d'alguns dels buits, restes de còdols que anteriorment els reomplien per complet i aquestes restes (a) sempre eren calcaris i posseïa mostres de forta corrosió química.

Altres vegades les dimensions de la boca del buit no podien haver permès el pas d'un còdol com el que va haver d'albergar, de no produir-se una dissolució total o parcial del mateix (b).

Fins el present la gènesi de les coves, situades en massissos de conglomerats, s'atribuïa exclusivament a una dissolució del ciment calcari, amb l'ampliació de la diaclasa mare, alliberament dels seus elements, pèrdua de volum i enfonsaments consegüents, però potser també hagi d'influir en dita gènesi una dissolució total o parcial dels còdols calcaris, ocasionant una major pèrdua de volum. La presència de micro-rascler en els còdols calcaris de la superfície sembla corroborar aquestes idees.

Aragonita acicular

El nom aragonita el va proposar el mineralogista Abraham Gottlob en 1978 en definir, l’espècie mineral a partir d'uns exemplars procedents de Molina de Aragón, a Guadalajara, que ell va atribuir erròniament a l’Aragó.

És una de les formes cristal·lines del carbonat de calci (CaCO3) més comunes juntament amb la calcita. En la formació de les concrecions d’aragonita no podem descartar la diagènesi, que és la interacció dels cristalls ja formats i de les noves condicions de gènesi. Els cristalls de les concrecions només es formen en determinades condicions fisicoquímiques difícils de reunir. Però d’una estació a l’altra, d’un any a un d’altre, i especialment al llarg dels segles, aquestes condicions no es mantenen: canvi climàtic, variació de les condicions i volum d’infiltració, alteració del quimisme, etc. Tots aquests factors fan que es pugin  reorganitzar les estructures minerals,  (és ben conegut el cas de les variacions en el sediments del fons marins). En les cavitats aquests fenòmens es poden produir en condicions de temperatura i pressió ordinàries tal com s’han recreat en laboratori les condicions per fer possible que una concreció policristalina pugui recristalitzar completament transformant-se en estructura monocristalina, igualment s’ha aconseguit el transit de calcita a aragonita i també en el sentit contrari.

Sens dubte les més espectaculars son les formes policristalines de simetria cilíndrica, en la Codoleda majoritàriament trobem petites formes monocristal·lines amb aparença d’agulla que presenten una simetria cristal·lina ortoròmbica. Gairebé totes estan recobertes d’una pàtina marronosa que atribuïm a les partícules polsoses conduïdes pel corrent d’aire que circula entre les dues boques. De fet en caminar per la que denominem galeria d’enllaç provoquem que s’aixequi una pols que es manté en suspensió uns minuts, generant una notable “boira”. 

La saleta inferior

Vaig sortir de la cavitat sense visitar les petites galeries inferiors i he quedat sorprès en veure les fotos que m’envia en Josep Pastor. Hi ha una quantitat notable de blocs de mida força similar (de conglomerat¿?)...en disposició hemicònica el que podria indicar que provenen de la base del pou, és com una mena de tartera d’origen incert, que caldria analitzar amb més detall. 

Hipòtesi evolutiva

Disculpeu pel següent dibuix maldestre, però confio que tot i així, us pot servir d’ajuda per visualitzar la següent hipòtesi espeleogenètica:

En un primer estadi el relleu dels barrancs que delimiten ambdós costats del morral afavoreixen que la infiltració aprofiti la discontinuïtat de l'estratificació per generar un proto-conducte que condueixi l’aigua d’una canal a l’altre que per la seva major excavació representa un gradient hidràulic favorable.

L’evolució del relleu va aprofondint els barrancs alhora que erosiona el penyal conglomeratic, reduint cada cop més la quantitat d’infiltracions col·lectades per la estratificació i destruint els extrems del conducte.

En el sector de la boca inferior, l’evolució de la riera, afavoreix la descompressió del relleu, amb la conseqüent major obertura de les fractures paral·leles al cingle. Això facilita l’enfonsament del conducte, deixant penjats les restes de l’antiga boca.

L’augment de pendent que significa el nou punt de desguàs va propiciant una regularització del perfil que retrocedeix deixant penjat l’antic trajecte convertint-lo en una galeria inactiva superior. Cada cop el cabal col·lectat és mes ocasional i va encaixant-se en el terra del conducte, convertint l’anterior pendent regular en un de nou entretallat per trams verticals que aprofiten la diaclasació. Precisament és en aquests punts on encara apareixen les infiltracions generadores dels processos estalagmítics força localitzats, com ve sent habitual en els conglomerats. 

Notes anteriors a l’espeleobloc 

Sobre aquest massís conglomeratic trobareu en aquestes pàgines una quarantena d’apunts que podreu visualitzar seleccionant en EspeleoTemes l’epígraf Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

D’entre ells en destaquem dos especialment concernits amb la nota d’avui:

http://espeleobloc.blogspot.com.es/2011/09/lavenc-de-la-codoleda.html

http://espeleobloc.blogspot.com.es/2013/01/cova-de-mura-3-de-4.html