dimarts, 17 de juny de 2008

La grotte de Saint Marcel d'Ardèche

La Grotte de Saint Marcel d'Ardèche, és un dels mes preuats patrimonis espeleològics de la germana occitania. Situada en el municipi de Sant Marcel, departament de l'Ardèche, dins la regió francesa de Rhône -Alpes, és alhora una gran cavitat pel seu recorregut topografiat de 53.150 m i un desnivell de 238 m.

És alhora una cavitat en part acondicionada pel turisme que conté una de les travesses més interessants de França, accedint per l'aven Despeysee i sortint per la grotte de Saint Marcel (4.200 i -137). Actualment en exploració, les darreres descobertes s'han realitzat en la xarxa anegada que constitueix el 5é nivell de galeries.


S'acaba de publicar un molt interessant llibre, editat pel CDS 07 en gran format 25 x 33 cm, de 240 pàgines, il·lustrades a tot color, amb fotos, mapes, esquemes, etc., topografia desplegable a 1:5.000 i Cd-Rom multimèdia amb topo realitzada al 1:500, per una visualització a 1:1.000. (preu aprox. 29 euros + ports) ISBN 2-9517215-6-0 març 2008.


Evidentment és tracta d'un obra col·lectiva sota la coordinació de Marc Faverjon, Philippe Brunet i Bernard Dupre, amb multitud d'autors dels textos, topografies, fotografies, etc. (entre els fotografs hi trobem al nostre compatriota Víctor Ferrer).

L'obra després de les presentacions de rigor és divideix en 6 parts:

1.- El context.
2.- La història.
3.- Les xarxes.
4.- Estudis temàtics.
5.- Bibliografia.
6.- Itineraris.



Realment és una obra impressionant per molts motius, però el que més m'ha interessat és la bona divulgació geomorfològica que fan Ludovic Mocochain (autor d'una tesí regional) i Jean -Yves Bigot, també les aportacions hidrològiques i aerològiques, en les que s'hi sumen Philippe Audra i Marc Faverjon.

En total un conjunt d'experts de primera línia que realitzen aportacions originals.

Caldrà analitzar-ho amb profunditat ja que ens dona claus per entendre algunes empremtes dels carsts mediterranis. De moment us faré una petita síntesi:

El massís on es s'encaixa el sistema és un gruixut paquet calcaries cretàciques (130/112 Ma) que voreja la vall mitjana del Roine.

La cova és desenvolupa en diverses xarxes repartides en diversos nivells. Dos d'aquests (l'intermedi i el superior) corresponen a conductes en gran part inactius. Aquestes galeries presenten grans seccions i es desenvolupen horitzontalment durant varis quilometres. El tercer nivell, l'inferior, és actiu i parcialment negat ha estat explorat en espeleosub fins a 65 m per sota del nivell de l'Ardèche.



L'escalonament dels nivells horitzontals de la cova no tenen cap lligam amb l'estructura geològica que talla sense cap incidència major totes les xarxes. Aquesta observació permet destacar el paper dels nivells de base en la configuració escalonada dels estadis horitzontals de la cova.

Dins del perímetre de les gorgues de l'Ardèche i de la vall mitjana del Roine, l'estudi dels nivells identificats com a corresponents a la crisi de salinitat messiniana (assecament del Mediterrani) permet reconstruir les oscil·lacions del nivell de base al llarg dels darrers sis milions d'anys que han originat la disposició escalonada del carst.




Les investigacions morfològiques realitzades en la cavitat han permès identificar tres grans fases d' espelegènesi i dos grans formes de circulació de les aigües subterrànies.

En primer lloc s'estructura en profunditat el drenatge del relleu en funció de l'excavació dels canons messinians durant la crisi de salinitat.

Seguidament de la crisi, a 5,32 Ma, la tornada de l'aigua al Mediterrani a provocat una brusca remuntada del nivell de base provocant un retrocés hidrològic als exutoris del carst messinià.

Aquest retrocés ha provocat l'excavació ascendent de conductes vauclusians:
els pous-xemeneies.





Aquesta espeleogènesi remuntant, denominada per “ascensum”, s'ha reproduït al llarg del Pliocè a cada estadi de remuntada del nivell de base.

Durant el Pliocè (5,32 a 2 Ma), l'Ardeche també ha experimentat llargues fases d'estabilitat propicies a la espeleogènesi horitzontal. Aquesta espeleogènesi correspon a un drenatge de les aigües del massís sobre el que s'han connectat llargs curtcircuits subterranis del meandre de l'Ardeche.


Aquesta nova interpretació de la gènesis de les xarxes subterrànies relacionades amb els nivells oscilants del mar, que pugen i baixen, provocant connexions per descens i ascens dels nivells freàtics, ens obliguen a una renovada visió sobre aquells pous i sistemes aparentment desproporcionats en un funcionament com a punts d'infiltració, però perfectament coherents com a xemeneies d'equilibri d'uns nivells d'inundació obligats a remuntar centenars de metres.



Benvingudes aquestes noves aportacions, que juntament amb les recents teories hipogèniques i la fantomització estan provocant un notable rejoveniment i alhora enriquiment, de les nostres creences sobre la carstificació.

Fotos L Mocochain i J.Y. Bigot

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Us animem a fer observacions per explicar, il·lustrar, o criticar el contingut d'aquest article. Moltes gràcies per la vostre col·laboració.

Circumstancialment aquesta opció resta suspesa.

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.