Estalagmites d'Orgnac. EDITEM (3)

Aven d'Orgnac. Primer ensorrament. EDITEM (2)

L’aven d’Orgnac. Els treballs de l’EDYTEM (1)

El prestigiós laboratori Environements Dynamiques et Territories de la Montagne de la Université de Savoie (EDYTEM), realitza una important tasca d’investigació, entre altres, sobre els processos de carstificació. Estudis singulars de gran interés que son enormement il·lustratius pels que estem encuriosits per les morfologies de les cavitats naturals. Precisament l’aven d’Orgnat ha estat un lloc especialment escollit per desenvolupar tot un seguit d’estudis i metodologies.

Publicats majoritariament en la Collection EDYTEM, Cahiers de Géographie, dels que anat adquirint els exemplars publicats, que ara en bona part s’han exhaurit. Però precisament volent documentar els seus treballs sobre l’aven d’Orgnac, per cortesia anava a demanar permís per inserir algun article, quan he vist que concretament els que considerava més idonis ha estat “alliberats” i s’ofereixen de franc en format pdf en la seva web.

  http://edytem.univ-savoie.fr/production-scientifique/collection-edytem/Presentation-de-la-collection

En els apunts següents trobareu íntegrament la selecció que he realitzat dels que tenen un contingut geomorfològic que he trobat més interessant.

... continua en els apunts següents...

Aven d'Orgnac. La síndrome de Stendahl

Segons la wikipèdia: “La síndrome de Stendhal és una malaltia psicosomàtica que causa un elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i fins i tot al·lucinacions quan l'individu és exposat a una sobredosi de bellesa artística”.

El primer cap de setmana d'abril anem a l'Ardèche (França) amb dos cotxes: Arantxa Aguilar, Fèlix Alabart, María Cerón, Prudenci Gatell, Josep Herrerías (el líder), Cristóbal Ortega, Siscu Rise, Jorge Sánchez i jo.  A mes de pertanyer als nostres diferents clubs tots ens trobem sovint en el grup “Cueveros” de Facebook, que, amb 400 integrants, així, mig en conya, s’està convertint en un potent col·lectiu d’espeleòlegs repartits entre totes les diferents autonomies de l’estat espanyol.

Dissabte a primera hora ens plantem a l’entrada d’una de les cavitats turístiques mes importants de França, l’Aven d’Orgnac. Els que ja havíem tingut l’oportunitat de fer el recorregut habilitat avui encara gaudirem mes perquè ens ficarem a la part no turística, per travessar un seguit de grans sales amb concrecions gegants, un ventall d’escenaris grandiosos amb alguna gatera interessant, grimpades enfangades relliscoses, indrets aïllats amb delicades excèntriques. Un paradís per la contemplació i una bogeria pels fotògrafs.

Aquesta mena de visita esportiva es fa obligatòriament amb un guia i s’ha de pagar, però l’opinió de tots els qui varem anar i de mes gent que també ha fet aquest recorregut espeleològic guiat es coincident: la considerem molt recomanable, perquè realment costa trobar una cavitat on, durant una estada d’unes 8 o 9 hores, es frueixi  de tanta bellesa amb tants racons i panoràmiques espectaculars, un darrera de l’altre gairebé sense espais entremitjos irrellevants. El volum extraordinari dels salons i dels massissos estalagmítics em recorden el gegantisme aclaparador del carst tropical. L'inconvenient d'aquesta visita es que es fa un recorregut llarg que obliga a no entretindre's massa i no permet fer mes fotografies que les de tipus reportatge ràpid, sense temps per treure el trespeus ni fer combinacions mínimament complexes de flashos o Scurions; amb la qual cosa no es poden captar amb tota la seva grandària els importants volums i els colossals espeleotemes.

A les 9 del matí tenim tot Orgnac pels espeleòlegs perquè encara no han arribat els turistes. Ells, encara que no tant como nosaltres, també gaudiran d’un espectacle excepcional: la part turística de l’avenc mereix la pena. Aquesta magnificència permet entendre l’enorme interès que despertà en el seu descobridor, Robert de Joly (1887 – 1968) l’inventor de l’escala elektron i impulsor de la làmpada d’acetilé i dels bots neumàtics entre d’altres innovacions.  Es considera que va ell qui va establir la sistemàtica per l’exploració espeleològica moderna pels voltants dels anys 30 del segle passat que va contribuir a la popularització de l’espeleologia i va perdurar fins a començaments del anys 70.

Els espeleòlegs liderats per De Joly van descobrir Orgnac a l’agost del 1935. Baixant un pou de 50 metres accediren a la seva immensa sala inicial  de 125 x 90 metres i mes de 30 d’alçada a la que segueix un altra de 250 x 125 i de 17 a 40 d’alt, des de on emprengueren l’exploració del conjunt de gran sales i galeries. Ja el 1938 es començarem els treballs d’acondicionament, amb l’excavació d’una galeria descendent per que els turistes evitessin la vertical d’accés i al 1939 s’iniciaren les visites. El 1965 s’inaugurà l’ascensor que puja en pocs segons des de la cota -120 (Salle Rouge, punt final de l’avenc), per tal d’evitar al públic l’esgotador ascens a peu a la superfície. Des del 2004 es distingit com a “Gran Site de France”, essent de moment l’únic fenomen endocàrstic integrant d’aquesta prestigiosa llista de poc mes de 40 dels millors espais naturals protegits de França, amb els seus 5 Km de galeries i mes de 140.000 visitants a l’any.

Nosaltres recorrem les primeres sales turístiques, passem al costat del punt on, dins d’un àmfora funerària, es troba el cor momificat d'en De Joly, que d’aquesta manera va volgué amb la seva darrera voluntat que el seu cor -que Orgnac l’havia robat quan era viu- es quedés aquí per sempre.

Seguint al nostre guia, l'espeleòleg Stéphan Tocino, arribem a un lloc on cal saltar la tanca que delimita el trajecte pels turistes i ficar-se per una gatera. Es l’accés a l'Orgnac esportiu, l’arrossegada porta d’entrada a un rosari tridimensional d’espais d’una bellesa tant impactant i en una dosi tan concentrada que a mes d’un se l’hi accelerarà el cor..... Abans però, ens despedím per una estona d’en Fèlix Alabart. Ell ja es coneix aquest sector mes esportiu de l’avenc i avui es quedarà tot sol durant vuit hores, per completar el seu arxiu fotogràfic amb  les espectaculars estalagmites de plats amb les formes de pinya tant característiques de la part turística. Durant el seu fosc periple, es creuarà amb successius grups de turistes en visites guiades, sorpresos per trobar-se un solitari espeleòleg de 84 anys trescant xino xano avenc amunt – avenc avall.

Al capvespre, enfangats i molt satisfets acabem la nostra visita, donem al Fèlix la mala notícia de que per avui se l’hi ha acabat la gresca fotogràfica i ens anem tots a on ens espera una bona graellada per sopar, dormir i tornar diumenge a Barcelona.

Que te que veure això amb la Síndrome de Stendahl?.... Ah! Permeteu-me que aquesta qüestió quedi entre els que hi varem anar......

Jordi Lloret i Prieto

L'ecosistema subterrani. Epigènic - Hipogènic.

Inserim en aquest apunt un interessant article en pre-publicació que didàcticament reflexiona sobre l’ecosistema subterrani i els coneixements actuals sobre els carsts hipogèniques, tot analitzant, amb unes magnifiques il·lustracions, els casos de les coves de l’Autopista i del Far dins de la comunitat Valenciana.

D'acord amb el text podem dir que la definició clàssica de l'ecosistema subterrani a través de la literatura bioespeleologica, Racovitza (1907), Juberthie (2000), o de Culver i Pipan (2009a) pot resumir-se com la xarxa intercomunicada, de meso i macro espais buits, plens o no amb aigua meteòrica, que s'estén des de la superfície cap al subsòl, permetent el moviment de les comunitats de fauna i nutrients en la seva majoria de la superfície.

Aquests espais estan en la foscor total, amb tendència isotèrmica, sovint prop de la saturació d'humitat de l'aire en el compartiment terrestre i els recursos generalment baixos dels aliments. Això permet l'existència d'troglobiont (i stygobiont) - corresponen a les anteriors denominacions de fauna troglobia terrestre i aquatica- comunitats que es caracteritzen per l'absència de productors fotosintètics primaris, amb poca presència de quimiolitotròfia (excepte per la presència addicional de fonts de sofre o de metà), i una comunitat més o menys abundant dels animals en funció de la quantitat de la ingesta de nutrients de la superfície.

Tenint en compte els carsts hipogenics, Klimchouk i Ford (2009) i la falta de fauna, suggereixen el concepte d'un ecosistema subterrani hipogènic singular separat de l'ecosistema subterrani clàssic o epigénic. Aquest ecosistema subterrani hipogènic s’ha definit com una xarxa de micro, meso i macro espais subterranis, que es van excavar en roques càrstiques en condicions de confinament i per tant aïllat de la superfície, el que resulta una climàtica semi-independent de la superfície, una temperatura lleugerament superior causa de les anomalies geotèrmiques i sense l'aportació de nutrients orgànics de la superfície.

Aquest ecosistema pot albergar una comunitat oligotròfica exclusiva de microorganismes chemolitotrofics que poden ser molt abundants en coves riques en sofre de metà.

La colonització animal només es produeix una vegada que la barrera de confinament amb la superfície o amb un altre ecosistema epigènic subterrani és temporal o definitivament eliminat.

Les coves hipogèniques inclouen algunes de les coves més grans del mon, i sovint no tenen la fauna o acullen una comunitat de troglobionts pobres. Una vegada que el carst hipogènics s'obre a la superfície, podria ser colonitzat per la comunitat faunística en relació amb altres hàbitats subterranis millor connectats amb la superfície, o fins i tot per la forma passiva portada per l'aigua o altres animals (hydrochoria i zoochoria). En el cas del sofre i metà amb bacteris abundànts, es pot produir una rica comunitat faunística si la connexió amb l'ecosistema subterrani epigénic de la superfície ha estat possible, almenys durant un període de temps la relació entre els carst i coves hipogènics i la falta de fauna troglobiont pot tenir conseqüències importants en el nostre coneixement dels patrons de biodiversitat d'espècies subterrànies que poden explicar la manca de fauna troglobiont en ecosistemes subterranis amb condicions ambientals adequades, fins i tot quan es troben dins dels massissos rics en espècies troglobionts.