...continua de l'apunt d'ahir...
Tal com us anticipàvem en aquest apunt ens centrarem
en alguns detalls amb la intenció de compartir amb vosaltres una mirada morfològica,
tot confiant, que contribueixi a augmentar el gaudi estètic i intel·lectual de la
visita a la Grallera Mitjana del Corralot.
Mostrem senyals de un anterior reompliment sedimentari i la seva evacuació que representa un mecanisme espeleogenètic de primer ordre posat de manifest per nombrosos autors entre el que ens cal destacar a Philippe Renault i el seu excel·lent treball "Actions mécaniques et sédimentologiques dans la spéléogenèse" publicat als Ann. Spéléo, 1967 i 1968.
Quan el reompliment sedimentari protegeix la part inferior
d’un conducte, l’acció de dissolució/corrosió de les aigües circulants es limita
a les superfícies de roca lliure. Si aquesta situació és manté estable en un període
suficientment llarg, el límit del reompliment
resta assenyalat per un solc allargat que modifica la secció de la galeria (cal comprovar que aquest
canvi en el perfil no es correspongui amb
una incisió afavorida per l’estratificació).
També en aquesta cavitat trobem conductes penjats i nombrosos detalls de concrecionament horitzontal sobre un sediments que ja no hi son i que han anat successivament
ocupant posicions inferiors en la mesura en
que el reompliment s’anava buidant.
Les vermiculacions o”pell de lleopard” apareixen
quan un dipòsit argilós que recobria una paret comença a desaparèixer per l’acció
de la condensació que regalima i és concentra en uns “itineraris” que deixen “illes”
aïllades de sediment, el que a primera vista sembles taques, quan només son, les
restes d’una patina de recobriment alterada i fins i tot en alguns casos en vies
de total desaparició.
Els penjants (pendants) és produeixen quan el reompliment
arriba fins la mateixa volta del conducte, però on encara hi ha alguns buits/canals
dins del sediment, o fisures en el sostre que permeten la represa de la circulació
amb suficient lentitud per no tenir la força d'arrossegar el sediment i va divagant
tot corroint la volta i modelant un canal “invers” (és com el reflex al sostre d’un
llit fluvial en una planúria). En el nostre
cas l’acció és produeix sobre una multitud de canals que modelen unes formes rocoses
“suspeses” del sostre que fins i tot arriben a semblar una cambra d'assecament de pernils.
També localitzem un paquet
de sediment enganxats al sostre que han estat rebuidats d’alguns elements, tal com
si anteriorment haguessin englobats alguns còdols, que després han desaparegut per
dissolució, tot mantenit-se el forat dins d’un sediment endurit. En algun punt aquest procés s’encavalca amb un
estadi de corrossió parietal que deixa al descobert l’estructura de recristal·lització
de les microfissures de la roca.
Fins i tot trobem ben aillat un "pegot" d'uns 20cm que sobresurt enganxat a la paret.
L’extrem sud de la cavitat
ens hi trobem dins d’un espai mig tancat, curullat d’uns agregats cristal·lins que
recobreixen les parets d’una saleta, talment com si fossin les restes d’una geoda
irregular. Podem diferenciar entre una estructura fibrosa, de cristalls en forma
d’agulles justaposades unes enganxades amb les altres formant una capa única, i
altres conjunts més massius en el que a ull nu no podem diferenciar la seva estructura.
Finalment us presentem una imatge del terra d’aquest indret on podeu veure la quantitat
de cristalls despresos que s’acumulen cobrint-ho tot.
Quina ha estat la causa de desenvolupament i destrucció d’aquest recinte? És un altre de les incògnites que aconsellen aprofundir en l’estudi d’aquesta cavitat.
Tal com havíem previst la pluja ens reb a la sortida, i ben dutxats retornen als vehicles... i fins la propera!
