Ho haig de
confessar: No havia estat mai a Lachambre.
Si, si, ja se que es imperdonable. Podria argumentar allò que es diu en
aquestes ocasions: “es que a mi m’agraden
mes els pous verticals amb parets polides i erosionades per l’aigua i no aquestes mariconaes de coves amb
estalactites i penjolls estranys”.... però no, no hi tenia disculpa
possible, tothom havia estat a Lachambre......
menys jo.
Gràcies a l’amic Josep Herrerías
vaig poder treure’m per fi aquesta llàntia del meu currículum. El dissabte 29
de març ens reuníem a Rià de Conflent
una bona colla: Félix
Martínez (Madrid), Jorge Sánchez "Macgiver", Carles de Cabo
i Jordi de Cabo
(Badalona), David
Poca, Tomás García Escudero, Joan Fernández , José Castellano "Coco loco" amb
l'Herrerías i
jo i el guia, el veterà Jean Louis Pérez, president dels espeleòlegs de Prada de Conflent i principal gestor de
les visites mensuals. Abans havíem deixat a Fèlix Alabart i Juán Martínez a la propera Canaletas perquè es passessin tot el
dia fent fotos como descosits.
Jo hagués quedat content amb el clàssic
recorregut curt, senzill i molt fotogènic que es fa habitualment: gateres
d’entrada, bifurcació a l’esquerra,
accés immediat a la bonica
Galeria del Merder per prendre un bon grapat de fotos i “pa’ casa”. Però el Josep ja
ha estat un munt de cops i volia fer una visita mes complerta que arribes als
esplèndids boscos d'espeleotemes de les galeries Vincent i Lotois. O
sigui que, desprès del “gaterinto” de l'inici (magnífic neologisme que he après
dels companys del GE Badalona,) tirem a la dreta i ens dirigim cap a la Galeria François. Desprès de la Sala del Totem ens desviem una estona
per fotografiar la magnífica decoració de la Galeria i Sala Stephane
i a continuació baixem el Balcó del
Canigó. Seguim una galeria de bones mides i després del Camp Massart iniciem un tortuós
recorregut circular amb alguns passos entretinguts que ens durà fins la Sala Cisquet, per tornar per les sales Lotois i Vincent i desfer l'itinerari d'entrada cap a l'exterior.
Parets
blanquíssimes totalment tapisades de cristalls d'aragonita amb bombolletes
d’hidromagnesita. Tota mena de formacions s’hi troben representades amb
abundància: Colades, banderes, nius de perles, excèntriques, coral·loides,
gorgs, miríades de macarrons.....destacant-se especialment els anomenats “canons blancs”, galeries
amb centenars de metres de parets cobertes de blanques formacions. Darrerament, amb l’Herrerías estic gaudint d’algunes de
les coves mes maques del sud de França, i potser Lachambre es de les que em deixarà el millor record.
Els geòlegs ens
expliquen el motiu d’aquest exuberància mineralògica: La xarxa subterrània es
desenvolupa en calcàries dolomítiques del Devònic. Axó fa que les aigües
d’infiltració se saturin del magnesi dissolt procedent de la dolomia i que la
seva precipitació es presentí en forma d'aragonita i d’hidromagnesita (carbonat
hidratat de magnesi), formes cristal·lines d'un blanc enlluernador que
acostumen a oferir-nos filigranes minerals molt mes delicades que les
tradicionals excèntriques de calcita.
El Reséau Lachambre va ser descobert per
desobstrucció el 21 de juny del 1981 per André Lachambre i Bruno Midjaville en una paret rocosa de la muntanya d’Embouillà sobre la vall del Tet. Aviat va ser protegit per les
lleis franceses i des del 1991 l’accés està tancat, reservat pels estudiosos i
exploradors. Les visites esportives com la nostra queden limitades a només
dotze anuals amb un màxim de deu persones cada cop. A mes a mes, els trams amb
mes formacions es troben abalisats per cintes de color que senyalen l'itinerari
que deuen seguir els espeleòlegs sense sortir-se'n i sense acostar-se a les
parets ni trepitjar a fora.
A molts llocs s'ha d'anar amb un compte molt
rigorós per no trencar les fràgils formacions que pengen arreu.
Entre 1983 i 1986
un bon nombre d’espeleòlegs del GES del CMB, dirigits per Joan Borràs Xavier (molt conegut com
autor dels tres “incunables” volums del “Catálogo
Espeleológico del Macizo de Garraf”,
1973-1974) dediquen 12 incursions amb la participació de 53 equips
humans per topografiar 21 Km
d’aquest gran cavitat. La topo i un estudi acurat es publicaren el 1986 en dos
edicions (catalana i francesa) d'un número monogràfic de Sota Terra, la revista editada per aquest club durant el període
1980-2000 amb el mateix nom de les mítiques publicacions del Club Muntanyenc del 1909 i 1935.
Aquest tasca,
malgrat ser molt feixuga, pel que sembla
se’ls hi va fer curta, perquè anys mes tard emprengueren la topografia
d’una segona importat cova propera, Gorner,
on des del 1995 al 1998, mitjançant 18 intervencions amb un total de 50 equips,
aconseguiren 17 Km. Publicaren la topo i un treball extens l'any
2000 en el número 8, el darrer aparegut, de Sota Terra.
Però es veu que
ni així deurien escarmentar perquè a continuació, ja posats, entre el 2000 i el
2006 feren la topo de la tercera gran xarxa subterrània del Conflent, Fullà - Canaletes, amb 26'5 Km, que aquest cop publicaren en
un llibre ple de precioses fotografies, detallat i molt ben presentat a tot
color, editat pel Col·lectiu Conflent Subterrani amb el concurs de l'Institut Català de
Recerques en Ciències Socials de l'Universitat de Perpinyà. L'encertat subtítol de l'obra "La
cova mes gran de Catalunya" va despertar de seguida les divertides
i desinformades elucubracions dels que, sense entendre la realitat catalana, no
volien deixar escapar l'oportunitat de dir la seva.
Text i fotos: Jordi Lloret i Prieto
... continua en l'apunt de demà...
