Cuberes, presentacions del 2003

Amb aquest post dono una primera resposta als amables lectors d’aquest bloc que demanen informació puntual sobre la Cova Cuberes. 
Cal admetre que per la seva importància encara tenim pendent dedicar-li una monografia adequada; mentre tant, recomanem consultar els múltiples i detallats articles que es van publicar periòdicament a la revista EspeleoSie, i especialment la fàcilment consultable fitxa-síntesi a l’EspeloÍndex i en castellà a la revista Subterránea núm. 5.

Després de molts anys d’exploracions sistemàtiques durant les dècades dels 70, 80 i 90 el grup de la SIE protagonista de tantes descobertes (Cantons, Sicilia –el nen- Víctor i també Manel, Mora, Josep, i tants d’altres ) hem anat posant anys i deixant de banda les incursions cada cop mes exigents a les parts mes allunyades de la cavitat on encara hi ha possibilitats de progressar.
Per sort els darrers anys hem trobat relleu en els companys osonencs del grup (Subi, Colomo, Codina) que estan afrontant alguna de les escalades pendents.

Les dimensions topografiades de la cavitat fins el moment son: 13.513m de recorregut i 328m de desnivell (-12 i +316 ). 
Tant sols per aquestes dimensions es tracta d’un fenomen de primera importància pel nostre país, al que cal afegir que forma part d’un interessant sistema hidrogeològic del singular carst conglomeratic de la Serra de Lleràs.

Podeu consultar en aquest mateix bloc:

http://espeleobloc.blogspot.com.es/2011/03/cova-cuberes-noves-galeries.html

http://espeleobloc.blogspot.com.es/2009/10/la-font-de-rivert.html

Trobareu a continuació, unes petites i antigues presentacions, tipus carrusel d’imatges de dues activitats de l’any 2003.

Biologia de les cavitats, vida en la foscor.

Amb el titol de Cave Biology: Life in Darkness (Ecology, Biodiversity and Conservation), és publicà aquesta interessant obra de Aldemaro Romero – 306 pàgines - que vaig adquirir i comentar en un anterior post. 

Segons em diuen, un dels obstacles per a la seva amplia difusió, apart de la llengua anglesa, era una distribució comercial problemàtica¿?, per això celebro que s’hagi penjat a la xarxa el tex integral, ...potser en una baixa resolució, però suficient per avaluar-la en profunditat i decidir si val la pena invertir-hi el temps i els diners suficients (137 $ en Amazon) per adquirir-ne una còpia impresa.

Accident mortal a Font d’Estramar

Jean-Luc Armengaud, de 52 anys va morir la nit del passat dijous 24 de maig, quan bussejava en la Font d’Estramar al municipi de Salses (Catalunya Nord / Pirineus Orientals). El seu cos va ser trobat a tant sols 6 m de profunditat, en la bassa d’entrada d'aquesta surgència. que alimenta l'estany de Leucate.

“Aquest és un xoc emocional per tot el poble i una tragèdia per a la seva família", diu Didier Codorniou, l'alcalde de Gruissan.  “És també particularment dur, sabent de la seva passió per la investigació i el busseig, era una persona culturalment rica i entranyable, una d'aquelles persones que estimes, ple de modèstia, i disposat a respondre ràpidament a qualsevol trucada." 

La seva mort, també ha deixat en estat de xoc i tristesa als exploradors d’aquest món de silenci que es l’espeleosub. "Jean-Luc Armengaud era un bus amb talent i membre de l’espeleo socors francés i bomber voluntari", va dir Patrick Abijou, càmera subaquàtic. Aquest especialista subratlla que el busseig "Font Estramar no és particularment perillós. La visió és molt clara, però és sobretot un busseig sense sostre que requereix la redundància de seguretat ". Dijous, Jean-Luc Armengaud es explorava la seva coneguda cavitat, amb un reciclador, que permet que el bus reutilitzi l'aire per mitjà d'un sistema de filtre.

Font d’Estramar, ben coneguda pels nostres companys espeleosub, és una xarxa totalment submergida, de la que ja es coneixen més de 2.800m i una extraordinària fondària de -205m, va començar a ser explorada el 1949 per Jacques-Yves Cousteau, i el 1951 per Haroun Tazieff. Aquest és el tercer accident mortal després dels que es van produir el 1955 i el 2008.

Per la significació de la Font d’Estramar em permeto transcriure l’article d’en Jordi Girbén publicat el 12.09.208 al seu interessant bloc “L’Empriu i el dret de pas”.
“De Salses a Guardamar, de Fraga a Maó...” D'aquesta reducció mnemotècnica del nostre possible domini lingüístic, Salses va ser el primer amb diferència, si ve dels temps de les Constitucions de Pau i Treva d'Alfons I. Pel mig de Salses, deserta com totes les viles franceses a partir del migdia dels rellotges, ens acostem al Castell. Les escenogràfiques fortaleses post-medievals em diuen ben poc. La llarga cursa entre l'increment de potència de l'artilleria i l'engruiximent dels murs la va perdre l'arquitectura. Ara la desmesura boteruda d'aquests recintes és ridícula: amb una mica de química malvada podríem deixar ben ensulfatada a tota la guarnició.

Anem al lloc major de Salses, a la Font d'Estramar; prou important com perquè Plini i Aristòtil ja l'esmentessin i ara prou negligida si cap indicador l'assenyala. Més que oblidada, el que està és agredida per La Catalane, un sarcasme que anomena l'autopista que per ben poc no l'anorrea. No obstant, si mirem de sordejar, i ens encarem al cingle i a l'estanyol de la surgència, l'indret és memorable. L'aigua, de l'inusitat blau de les deus càrstiques, brolla vertical del fons del cràter amb un cabal mai inferior als 500 litres per segon. La gola de l'avenc d'on sorgeix fa temps que exerceix una crida misteriosa. Unes imatges me la recorden. En una foto, de principis dels 50, veiem a la colla d'en Cousteau a la riba de la font amb les seves escafandres pioneres. Tots van cofats amb la preceptiva boina, tan francesa que una baguette sota el braç no desentonaria. Acabaven d'aprofundir 30 metres a la font extrema -que d'aquí li ve el nom. 
Les altres imatges són d'enguany i de Pascal Bernabé -tot un campió de les profunditats negades-, en ocasió de la seva exploració solitaria: 9 h 40 m per assolir els 190 m de fondària al capdavall d'un laberint que continua. Més enllà de la complexíssima logística de l'afer -propera a l'astronàutica-, de les seves prolixes explicacions retinc el seu menú subaquàtic. Res de productes dissenyats en un laboratori, la cuina de sempre és la que l'alimenta amb el preciós suplement de l'amor d'algú que l'espera allà fora. Té predilecció pels purés casolans i la crema de marrons -grans xeringues de cavall li fan de carmanyola-, i de postres, durant la llarga estada a la campana de descompressió: pernil i magret. Del seu retorn a la superfície –eternitzat a fi de sortir-ne il·lès– ens resta la imatge inesborrable del Pascal, segut a no sé quina fondària i envoltat de bombones, absorbit per la lectura d'un gruixut llibre... De novel·la negra, és clar!

Avenc de les Penyes del Fuster

El 23.05.2012, si aquest cop dimecres, la “colla del dijous” anàrem a visitar aquest petit avenc d’Olesa de Bonesvalls, també conegut impròpiament con Avenc d’en Parellada. Érem set : Jaume J., Jordi P., Jordi T., José H., Juli S., “Víctor” i “Visu”.

La cavitat, es situa just al capdamunt d’un penyal, gairebé una agulla, en el lloc anomenat Penyes del Fuster al marge dret de la riera Begues i prop de 20 metres per damunt de la llera. 

Però per la verticalitat del terreny, cencant l’accés més assequible ens recomanà fer un rodeig, retrocedint aigües amunt per remuntar, tot enfilant-se pel relleu del vessant dret,  fins situar-nos a la vertical de les penyes, i accedir-hi baixant per arribar fins el “cim” del monòlit, on just a la seva esquerra s’obre la boca de la cavitat a les coordenades X 402242 i Y 4577588,  alt, 252m (ED50, 31T).

Probablement la cavitat obeeix al mateix mecanisme genètic que està afectant al petit cingle, la facturació i la descompressió generada per la riera acabarà d’aïllar-ne un fragment rocós, i finalment la destrucció de l’agulla i l’avenc.

Vam fotografiar algun exemplar de fauna i al fons una nodrida col·lecció d’ossos.

Un altre detall interessant o si no més curiós son les que a primera vista semblaven floridures, però observades amb mes detall no identifiquem signes clàssics de putrefacció. L’estructura aparentment vegetal, presenta unes formes esquelètiques filamentoses, com si fossin  unes molses esblanqueïdes. Agrairem qualsevol informació que ens ajudi a identificar-les.

La temperatura mesurada ens donà 15,8º i 87% d'humitat.

Biospeleologia Croata

Exercici de socors espeleosub a França

Vídeo de 6’39” de durada