Una nova bòfia a la Serra d'Ensija

Per Josep Cuenca i Vinyals. Fotos: Jordi Navarro.

Des de fa anys, anem prospectant aquesta serra aprofitant les nostres habituals excursions. Ja al 1980, un equip combinat ECG/GEB, vam explorar i topografiar l’avenc dels Cóms.

Més tard, cap al 2007, vam anar a visitar i topografiar el Graller de la Pleta de l’Ós; al 2008 i al 2010 vam anar a la Bòfia de les Cinglades i a la Cova de l’Iglèsia: vegeu l'anterior article http://espeleobloc.blogspot.com/2011/02/la-bofia-de-les-cinglades-i-la-cova-de.html .

No fa gaire, els amics Jordi Navarro i Montserrat Mañosa, del C.E. Castellar del Vallès, ens van comunicar l'existència de dues bòfies, i una cova més al mateix sector. Gràcies a les indicacions d’un parent de la Montse, en Salvador Badia i Portell, vam anar a explorar aquestes tres noves cavitats el 7 d’octubre de 2011.

La primera cavitat que ens va ensenyar és la Bòfia de la Raconada, que va ser reconeguda per nosaltres com la ja catalogada com a “Avenc dels Cóms”.

Evidenment el topònim correcte i autòcton és el de Bòfia de la Raconada, ja que el mot “avenc” no és conegut a la contrada; tanmateix el nom de “els Cóms” li vam posar nosaltres per la seva localització geogràfica, ja que desconeixiem el seu veritable nom. 

  

La segona cavitat a la que ens portà resultà ser la Cova de l’Iglesia, també topografiada i catalogada.

La tercera cavitat, la Bòfia de la canal del Jaume, va ser una troballa inèdita, i malgrat que la seva boca és força gran, havia passat desapercebuda a les nostres prospeccions anteriors.

Vam instal·lar l’avenc i el vam davallar, aixecant la topografía corresponent.

La fondària total va ser de -10,50 metres.

Tot seguit inserim en format scribd la fitxa amb la topografia i les dades de la Bòfia de la canal del Jaume, i la revisió topogràfica de la Bòfia de la Raconada:

BÒFIA DE LA CANAL DEL JAUME i Bòfia raconada

Per acabar detallem, a mòde de catàleg, les cavitats conegudes de la contrada:

Cavitats  de la Serra d’Ensija                           Desnivell         Recorregut

1.  GRALLER DE LA PLETA DE L’ÓS           39(-34/+5) m          68 m
2.  BÒFIA DE LES CINGLADES                       -34 m                  68 m
3.  BÒFIA DE LA RACONADA                          -11 m                  18 m    
4.  BÒFIA DE LA CANAL DEL JAUME          -10,50 m                18 m
5.  COVA DE L’IGLESIA                                        -                       5  m

On viuen els tigres

Amb aquest títol, certament exòtic, s’ha editat en castellà per l’editorial Duomo Nefelibata una de les novel·les de major èxit de la temporada. Mes de 100.000 exemplars venuts França i traduïda a 15 idiomes.  Si li dediquem aquest post apart del seu innegable valor literari, es pel seu argument, que gira al voltant del cèlebre autor de la monumental i enciclopèdica Mundus Subterraneus.

Aquesta obra, de Jean Marie Blas de Robles, és un volum de set-centes pàgines de lletra menuda, que ens subministra forces hores d'anades i vingudes en el temps i la geografia. Cinc personatges i cinc destinacions que van  enllaçant-se uns amb altres abans d'arribar al seu destí.

La trama desenvolupa una múltiple ficció al voltant del personatge real i barroc d’Athanasius Kircher, erudit entregat a mil quefers culturals i científics, home curiós i inventor de moltes màquines la biografia del qual escrita per mans d'un company jesuïta és trobada per casualitat i entregada a l'altre personatge principal de la novel·la Eléazard Von Wogen un periodista francès corresponsal a Brasil a qui se li encarregarà estudiar i comentar el manuscrit per a la seva possible publicació.

Cada capítol ens retorna part de biografia de Kircher junt amb el moment actual del periodista. A banda, altres trames esquitxen la història principal i creen un calidoscopi d’aventures contemporànies. Alhora que ens introdueix en els primers passos de la ciència, el laberint de la vida universitària, la interpretació de la política i la vida als guetos de Brasil i, per sobre de tot, ens portarà a conèixer al personatge extraòrdinari que fou Kircher.

Tot seguit trobareu, per gentilessa de l'editor, el primer capítol, en format scribd.

Espeleo Socors Búlgar. Manual gràfic.

Tot agraint les facilitats donades pels companys Búlgars, ens plau inserir, en format scribd, el seu manual Caving Rescue (2003)  que ens ofereix en 40 pàgines, per medi de gràfics i dibuixos d’una condensada simplicitat, una bona introducció als procediments i tècniques de socors en espeleologia.

Caving Rescue

Nous paradigmes de la carstologia en perspectiva

La interessant revista francesa Géo morphologie ha publicat un número monogràfic en la seva darrera edició (desembre 2011) dedicat als nous paradigmes en la investigació del carst.

Aquesta revista manté on-line els seus resums i permet accedir al text integral per subscripció, fins que passats dos anys l’ofereix lliurement.

http://geomorphologie.revues.org/

Ens plau inserir el text complert del molt recomanable article introductori de la Nathalie Vanara i els resums de la resta per tal que valoreu la conveniència d’abonar-vos o consultar-les en alguna biblioteca universitària de geologia.

Nathalie Vanara, « Introduction au numéro thématique : « Nouveaux paradigmes de la karstologie, mise en perspective » », Géomorphologie : relief, processus, environnement, 4/2011 | 2011, 341-348.

On peut distinguer quatre périodes dans l’histoire de la karstologie. Les prémices sont marquées par les travaux d’E.-A. Martel (1894) et de J. Cvijic (1893). De l’entre-deux guerres jusqu’aux années 50, les thèses (A. Cholley, P. Marres, P. Birot, etc.) sont marquées par la théorie des cycles d’érosion. Entre 1950 et 1975, les auteurs soulignent l’influence des actions climatiques et orogéniques sur les paysages karstiques ; les écrits de J. Corbel (1957) et de P. Renault (1967-68) sont originaux. Entre 1975 et 2000, les chercheurs sont des spéléologues confirmés et des explorateurs (Maire, 1990) ; le karst est désormais conçu comme un géosystème (Delannoy, 1997). La karstologie, qui s’appuie aujourd’hui sur de nouvelles techniques d’analyse des dépôts (Jaillet et al., ce volume ; Dandurand et al., ce volume) et de récentes techniques de datation (Hobléa et al., ce volume), apparaît vouée à la transdisciplinarité. Le visage de cette science sera sans doute durablement modifié par les plus récentes théories : l’ancienneté des grands réseaux souterrains (Hobléa et al., ce volume), le creusement des cavités par remontée du niveau de base (Audra et al., ce volume), et, en ce qui concerne les prémices de la karstification, l’altération isovolumétrique de la roche (Bruxelles et Quinif, ce volume).

Yves Quinif et Laurent Bruxelles

L’altération de type « fantôme de roche » : processus, évolution et implications pour la karstification

Depuis plusieurs années, de nombreux exemples de fantômes de roche ont été reconnus dans les karsts en Belgique, en France et en Italie. Ils correspondent à des poches ou à des couloirs de décalcification emplis d’altérite in situ. Leur genèse relève d’un cas spécial de karstification où, à l’inverse des phénomènes de karstification par enlèvement total, le résidu insoluble ou moins soluble reste en place et forme un squelette qui mime la structure initiale de la roche (fossiles, joints, lits de chailles, etc.). Cette altérite, qui peut également se développer sous une voûte calcaire, forme un vaste réseau interconnecté et calé sur la fracturation. De fait, elle constitue une discontinuité importante au sein des massifs karstiques. Lorsque le niveau de base s’abaisse, l’altérite s’effondre sur elle-même puis elle est érodée par des circulations souterraines qui se mettent en place à son toit. Des réseaux de galeries mais aussi des formes de surface se forment alors rapidement, essentiellement par évidement de l’altérite. Ce phénomène est maintenant reconnu dans le monde entier, affectant tous les types de roches, carbonatées ou non.

Philippe Audra et Arthur N. Palmer

The pattern of caves: controls of epigenic speleogenesis

L’évolution des cavités dépend de l’évolution géomorphologique. Leurs morphologies, beaucoup mieux conservées que les témoins de surface correspondants, permettent de reconstituer l’évolution régionaledes paysages. Les modélisations montrent que le développement initial se produit à proximité de la surface piézométrique, avec des boucles le long des fractures plongeant dans la zone noyée. Par conséquent, le profil des cavités reflète la position du niveau de base et ses changements. Ce profil est contrôlé par le temps, la structure géologique et le mode de recharge. Lors d’une première karstification un réseau juvénile se développe, constitué de conduits vadoses inclinés. Dans les aquifères perchés, l’érosion torrentielle produit de vastes conduits ébouleux au contact du soubassement imperméable. Dans les aquifères barrés, lorsque l’alimentation est régularisée, le collecteur s’établit à proximité de la surface piézométrique. Quand l’alimentation est irrégulière, les mises en charge sont fréquentes et favorisent le développement d’un profil en montagnes russes dans la zone épinoyée. Les niveaux de cavités interconnectés ont produit certains des plus longs réseaux au monde. Dans Mammoth Cave (USA), les niveaux les plus hauts ont plus de 3,5 Ma. Cependant, en cas de remontée du niveau de base, les parties du karst les plus profondes sont ennoyées ; les écoulements remontent le long de puits-cheminées et émergent à des sources vauclusiennes. Dans la zone épinoyée, les mises en charge produisent des conduits en montagnes russes au-dessus de la surface piézométrique d’étiage. Dans ce cas de remontée du niveau de base, la spéléogenèse per ascensum produit des niveaux plus élevés qui sont finalement plus récents que les niveaux inférieurs. De telles remontées du niveau de base proviennent de subsidence tectonique, de remplissage de vallées, ou de remontées du niveau marin, ce qui fut le cas autour de la Méditerranée à la fin de la Crise messinienne. Par conséquent, les karsts noyés profonds, s’ils ne sont pas d’origine hypogène, peuvent être généralement attribués à des remontées du niveau de base.

Stéphane Jaillet, Benjamin Sadier, Souhail Hajri, Estelle Ployon et Jean-Jacques Delannoy

Une analyse 3D de l’endokarst : applications lasergrammétriques sur l’aven d’Orgnac (Ardèche, France)

Une analyse 3D des drains souterrains du karst est proposée à partir de relevés lasergrammétriques effectués dans l’aven d’Orgnac (Ardèche, France). Les nuages de points denses obtenus par scannérisation laser ont été maillés et ont permis de produire des clones numériques de deux objets souterrains : une portion de drain, les Salles rouges, et une forêt de stalagmites de la salle 1. Sur le premier modèle 3D, il a été possible de reconnaître des formes pariétales caractéristiques d’une genèse paragénétique et de proposer une reconstitution des paléo-géométries du remplissage endokarstique au cours de sa mise en place. Sur le second modèle, le traitement automatique des morphologies externes des stalagmites a permis de comprendre la mobilité du sol associée à la dynamique des soutirages. Le recours à de telles analyses 3D constitue une piste originale et novatrice dans l’étude du comblement du réseau karstique au cours du Pliocène et de sa vidange au cours du Quaternaire.

Fabien Hobléa, Philipp Häuselmann et Peter Kubik

Cosmogenic nuclide dating of cave deposits of Mount Granier (Hauts de Chartreuse Nature Reserve, France): morphogenic and palaeogeographical implications

Le mont Granier, situé à l’extrémité nord des hauts plateaux de Chartreuse orientale, est un massif karstique montagnard perché contenant un méga-réseau souterrain dont les niveaux de galeries les plus haut-perchés, soupçonnés d’être antéquaternaires, ont fait l’objet de datation par défaut par détermination de l’âge d’enfouissement de leurs remplissages détritiques à l’aide des isotopes cosmogéniques 10Be et 26Al. Les résultats obtenus sur deux échantillons d’un même étage mais spatialement distants donnent des âges d’enfouissement pliocènes (4,3 Ma et 3,4 Ma) conformes aux hypothèses génétiques préalables. L’âge de ces niveaux de galeries établis post-plissement est donc assurément néogène. Les taux de dénudation estimés sont étonnamment faibles dans ce contexte alpin mais montrent une accélération sensible au cours de la période considérée, passant de 7 m/Ma à 14 m/Ma. Par ces résultats, le mont Granier conforte son statut de site de référence et de comparaison pour les reconstitutions spéléokarstogéniques et paléogéographiques alpines, au même titre que le massif des Siebenhengste en Suisse.

Grégory Dandurand, Richard Maire, Richard Ortega, Guillaume Devès, Benjamin Lans, Laurent Morel, Anne-Sophie Perroux, Nathalie Vanara, Laurent Bruxelles, Stéphane Jaillet, Isabelle Billy, Philippe Martinez, Bassam Ghaleb et François Valla

X-ray fluorescence microchemical analysis and autoradiography applied to cave deposits: speleothems, detrital rhythmites, ice and prehistoric paintings

Cet article présente les recherches récentes conduites dans le cadre du programme ANR « Climanthrope » et portant sur les remplissages sédimentaires endokarstiques dans le cadre de la nouvelle contribution de l’analyse géochimique par autoradiographie et fluorescence de rayons X (analyseur portable, core scanner, µ-XRF, microsonde nucléaire). Couplées à l’analyse sédimentologique (stratigraphie, granulométrie laser, microminéralogie, micromorphologie, etc.), les analyses et les imageries géochimiques permettent d’affiner l’étude des dépôts de grotte tels que les sédiments carbonatés (spéléothèmes), les sédiments détritiques rythmés (rythmites), les glaciers souterrains ou encore les peintures rupestres préhistoriques. Formées suivant des cycles saisonniers, les stalagmites et les rythmites sont susceptibles de fournir des données importantes sur les deux principaux paramètres du climat régional, tels que l’hydrologie et la température, mais aussi sur l’impact de l’Homme en milieu urbain (spéléothèmes de tunnel). Les micro-débris et les poussières contenus dans la glace souterraine ont enregistré les conditions du paléoenvironnement par piégeage de la neige. Les peintures préhistoriques peuvent aussi être étudiées directement avec un analyseur portable XRF, sans prélèvement sur le site. A travers chaque exemple, la notion d’ « effet de site » est discutée à partir de quatre exemples français (Pyrénées, Aquitaine, Charente, Rhône) et de trois exemples étrangers (Italie, Chili, Chine).

Cuberes, presentacions del 2003

Amb aquest post dono una primera resposta als amables lectors d’aquest bloc que demanen informació puntual sobre la Cova Cuberes. 
Cal admetre que per la seva importància encara tenim pendent dedicar-li una monografia adequada; mentre tant, recomanem consultar els múltiples i detallats articles que es van publicar periòdicament a la revista EspeleoSie, i especialment la fàcilment consultable fitxa-síntesi a l’EspeloÍndex i en castellà a la revista Subterránea núm. 5.

Després de molts anys d’exploracions sistemàtiques durant les dècades dels 70, 80 i 90 el grup de la SIE protagonista de tantes descobertes (Cantons, Sicilia –el nen- Víctor i també Manel, Mora, Josep, i tants d’altres ) hem anat posant anys i deixant de banda les incursions cada cop mes exigents a les parts mes allunyades de la cavitat on encara hi ha possibilitats de progressar.
Per sort els darrers anys hem trobat relleu en els companys osonencs del grup (Subi, Colomo, Codina) que estan afrontant alguna de les escalades pendents.

Les dimensions topografiades de la cavitat fins el moment son: 13.513m de recorregut i 328m de desnivell (-12 i +316 ). 
Tant sols per aquestes dimensions es tracta d’un fenomen de primera importància pel nostre país, al que cal afegir que forma part d’un interessant sistema hidrogeològic del singular carst conglomeratic de la Serra de Lleràs.

Podeu consultar en aquest mateix bloc:

http://espeleobloc.blogspot.com.es/2011/03/cova-cuberes-noves-galeries.html

http://espeleobloc.blogspot.com.es/2009/10/la-font-de-rivert.html

Trobareu a continuació, unes petites i antigues presentacions, tipus carrusel d’imatges de dues activitats de l’any 2003.

Biologia de les cavitats, vida en la foscor.

Amb el titol de Cave Biology: Life in Darkness (Ecology, Biodiversity and Conservation), és publicà aquesta interessant obra de Aldemaro Romero – 306 pàgines - que vaig adquirir i comentar en un anterior post. 

Segons em diuen, un dels obstacles per a la seva amplia difusió, apart de la llengua anglesa, era una distribució comercial problemàtica¿?, per això celebro que s’hagi penjat a la xarxa el tex integral, ...potser en una baixa resolució, però suficient per avaluar-la en profunditat i decidir si val la pena invertir-hi el temps i els diners suficients (137 $ en Amazon) per adquirir-ne una còpia impresa.

Accident mortal a Font d’Estramar

Jean-Luc Armengaud, de 52 anys va morir la nit del passat dijous 24 de maig, quan bussejava en la Font d’Estramar al municipi de Salses (Catalunya Nord / Pirineus Orientals). El seu cos va ser trobat a tant sols 6 m de profunditat, en la bassa d’entrada d'aquesta surgència. que alimenta l'estany de Leucate.

“Aquest és un xoc emocional per tot el poble i una tragèdia per a la seva família", diu Didier Codorniou, l'alcalde de Gruissan.  “És també particularment dur, sabent de la seva passió per la investigació i el busseig, era una persona culturalment rica i entranyable, una d'aquelles persones que estimes, ple de modèstia, i disposat a respondre ràpidament a qualsevol trucada." 

La seva mort, també ha deixat en estat de xoc i tristesa als exploradors d’aquest món de silenci que es l’espeleosub. "Jean-Luc Armengaud era un bus amb talent i membre de l’espeleo socors francés i bomber voluntari", va dir Patrick Abijou, càmera subaquàtic. Aquest especialista subratlla que el busseig "Font Estramar no és particularment perillós. La visió és molt clara, però és sobretot un busseig sense sostre que requereix la redundància de seguretat ". Dijous, Jean-Luc Armengaud es explorava la seva coneguda cavitat, amb un reciclador, que permet que el bus reutilitzi l'aire per mitjà d'un sistema de filtre.

Font d’Estramar, ben coneguda pels nostres companys espeleosub, és una xarxa totalment submergida, de la que ja es coneixen més de 2.800m i una extraordinària fondària de -205m, va començar a ser explorada el 1949 per Jacques-Yves Cousteau, i el 1951 per Haroun Tazieff. Aquest és el tercer accident mortal després dels que es van produir el 1955 i el 2008.

Per la significació de la Font d’Estramar em permeto transcriure l’article d’en Jordi Girbén publicat el 12.09.208 al seu interessant bloc “L’Empriu i el dret de pas”.
“De Salses a Guardamar, de Fraga a Maó...” D'aquesta reducció mnemotècnica del nostre possible domini lingüístic, Salses va ser el primer amb diferència, si ve dels temps de les Constitucions de Pau i Treva d'Alfons I. Pel mig de Salses, deserta com totes les viles franceses a partir del migdia dels rellotges, ens acostem al Castell. Les escenogràfiques fortaleses post-medievals em diuen ben poc. La llarga cursa entre l'increment de potència de l'artilleria i l'engruiximent dels murs la va perdre l'arquitectura. Ara la desmesura boteruda d'aquests recintes és ridícula: amb una mica de química malvada podríem deixar ben ensulfatada a tota la guarnició.

Anem al lloc major de Salses, a la Font d'Estramar; prou important com perquè Plini i Aristòtil ja l'esmentessin i ara prou negligida si cap indicador l'assenyala. Més que oblidada, el que està és agredida per La Catalane, un sarcasme que anomena l'autopista que per ben poc no l'anorrea. No obstant, si mirem de sordejar, i ens encarem al cingle i a l'estanyol de la surgència, l'indret és memorable. L'aigua, de l'inusitat blau de les deus càrstiques, brolla vertical del fons del cràter amb un cabal mai inferior als 500 litres per segon. La gola de l'avenc d'on sorgeix fa temps que exerceix una crida misteriosa. Unes imatges me la recorden. En una foto, de principis dels 50, veiem a la colla d'en Cousteau a la riba de la font amb les seves escafandres pioneres. Tots van cofats amb la preceptiva boina, tan francesa que una baguette sota el braç no desentonaria. Acabaven d'aprofundir 30 metres a la font extrema -que d'aquí li ve el nom. 
Les altres imatges són d'enguany i de Pascal Bernabé -tot un campió de les profunditats negades-, en ocasió de la seva exploració solitaria: 9 h 40 m per assolir els 190 m de fondària al capdavall d'un laberint que continua. Més enllà de la complexíssima logística de l'afer -propera a l'astronàutica-, de les seves prolixes explicacions retinc el seu menú subaquàtic. Res de productes dissenyats en un laboratori, la cuina de sempre és la que l'alimenta amb el preciós suplement de l'amor d'algú que l'espera allà fora. Té predilecció pels purés casolans i la crema de marrons -grans xeringues de cavall li fan de carmanyola-, i de postres, durant la llarga estada a la campana de descompressió: pernil i magret. Del seu retorn a la superfície –eternitzat a fi de sortir-ne il·lès– ens resta la imatge inesborrable del Pascal, segut a no sé quina fondària i envoltat de bombones, absorbit per la lectura d'un gruixut llibre... De novel·la negra, és clar!

Avenc de les Penyes del Fuster

El 23.05.2012, si aquest cop dimecres, la “colla del dijous” anàrem a visitar aquest petit avenc d’Olesa de Bonesvalls, també conegut impròpiament con Avenc d’en Parellada. Érem set : Jaume J., Jordi P., Jordi T., José H., Juli S., “Víctor” i “Visu”.

La cavitat, es situa just al capdamunt d’un penyal, gairebé una agulla, en el lloc anomenat Penyes del Fuster al marge dret de la riera Begues i prop de 20 metres per damunt de la llera. 

Però per la verticalitat del terreny, cencant l’accés més assequible ens recomanà fer un rodeig, retrocedint aigües amunt per remuntar, tot enfilant-se pel relleu del vessant dret,  fins situar-nos a la vertical de les penyes, i accedir-hi baixant per arribar fins el “cim” del monòlit, on just a la seva esquerra s’obre la boca de la cavitat a les coordenades X 402242 i Y 4577588,  alt, 252m (ED50, 31T).

Probablement la cavitat obeeix al mateix mecanisme genètic que està afectant al petit cingle, la facturació i la descompressió generada per la riera acabarà d’aïllar-ne un fragment rocós, i finalment la destrucció de l’agulla i l’avenc.

Vam fotografiar algun exemplar de fauna i al fons una nodrida col·lecció d’ossos.

Un altre detall interessant o si no més curiós son les que a primera vista semblaven floridures, però observades amb mes detall no identifiquem signes clàssics de putrefacció. L’estructura aparentment vegetal, presenta unes formes esquelètiques filamentoses, com si fossin  unes molses esblanqueïdes. Agrairem qualsevol informació que ens ajudi a identificar-les.

La temperatura mesurada ens donà 15,8º i 87% d'humitat.