L’equip de espeleòlegs que habitualment col·laborem amb el projecte de
catalogació d’en Jordi de Valles, ens anem trobant descobertes curioses, al
menys des d’el nostre punt de vista. Ací us presentem dos casos de cavitats
inèdites, que per lógica no haurien de ser-ho.
L’avenc
dels Corrals de Campgràs.
La primera és la d’un avenc de 10 metres de fondària situat a la vora
d’un camí, al costat dels corrals de Campgràs, anomenats pels espeleòlegs dels
anys 70 “igloos”. Mans anònimes el van desobstruir
fa com a mínim un parell d’anys.
Com veiem en fotos antigues del Pla del Campgràs, abans la vegetació no
era tan exhuberant com ho és ara, i els dos pins encara perduren.
El famós Pla del Campgràs ho haviem vist sembrat de blat moro, utilitzat
com a campament pels espeleòlegs, com a camp de futbol, per a trobades amb el
seu “foc de camp”, també va ser el parking de les excavadores que van
destrossar la nostra preuada Vall de Joan, emportant-se avencs mítics i
maravellosos com el de l’Arcada Petita.
També és veritat que molta d’aquesta maquinaria pessant va caure en la
batalla que rebels espeleòlegs lliuravem contra el Goliat de les
administracions corruptes del franquisme ( i més tard dels sociates). La majoria
de baixes de les excavadores van ser per vidres trencats, però també va
haver-hi que van saltar pels aires,
circumstància que va fer que ens visitesin sovint les forces repressives que
tenen per símbol el feix i l’espasa.
Els igloos, després de la gran
masia abandonada de la Pleta, eren molt freqüentats per a pernoctar sota cobert.
Quan s’acabava l’aigua (bé preuat sobre tot a Garraf), anaven a buscar-la per
les amagades cucones dels pastors, i també omplien les cantimplores de la aigua
bruta de la bassa del Campgràs i li afegien unes pastilles miraculoses que
deien que depuraven l’aigua i que les utilitzava el “glorioso” exèrcit espanyol.
Aquests anys 70 van ser anys daurats per la espeleología barcelonina i
del “cinturó vermell”. El Garraf s’omplia cada cap de semana d’una gentada
d’adolescents espeleòlegs que amb pesades motxilles carregades amb els maleïts
electrons, pujaven en corrua des de la petita estació de tren del Garraf, suant
la cansalada de valent. Encara que contents per deixar per unes hores, el
llibres o el taller, i gaudir a la muntanya d’una llibertat que no trobavem a
la ciutat.
A la Pleta i al igloos es formaven improvisades assembles on tothom
deia el que li pasava pel cap, que amb la joventut polititzada del moment eren
sobre tot idees anarquistes en la seva majoria, alguns comunistas,
independentistas i fins i tot falangistes. També eren recurrents els temes
sobre la llibertat sexual, la marihuana i la religió.
Pero a tots ens unia una passió: la pràctica de la espeleología, per
aixó després es quedava per pendre gerres de cervesa (eren de litre?) el
diumenge a la tarda als porxos de la Plaça Reial.
.+Foto+L.jpg)
Una exploració al Garraf era tota una aventura i un ritual, també si
havia sort podies trobar alguna mossa interessant, i em consta que es van
formar força parelles d’aquelles trobades.
Era un temps on existien grups amb noms com: LEGIA, SCORPIOS, JERICO,
ETA, i altres de curiosos que la meva memòria no recorda. També hi havia espeleòlegs
de mots mítics com Mustafa, Ali-Puto, Pies negros. Grups i gent que semblava
que unicament existía al Garraf i eren generadors de incomptables anècdotes
unes reals i altres de imaginàries.
Bé, després de la parrafada nostàlgica, que en part ha sigut gràcies a
l’amic Luís Prieto del JERICO que m’ha fet viatjar en el temps amb unes vivències
comunes per a molts espeleòlegs, i per a recordar que pot ser aquest nou avenc esta
situat a la zona utilitzada, pels que pernoctaven als igloos, com a letrina.
Per tant ben concorreguda, i per aixó te molt de mèrit que els nostres anònims
exploradors hi haguin trobat un forat i se hi haguin esforçat en desobstruir-lo,
sent actualment un lloc també molt visitat, ja al costat passa un petit
caminet.
Cova
del Pit-roig
La segona cavitat es una petita cova també situada al costat
d’un camí, aquest molt fressat pels espeleòlegs que van a visitar el bonic pou
de l’avenc Joan Cabeza.
Aquesta cova de 8 metres de recorregut, també sembla haver passat desapercebuda, segurament per les seves petites dimensions; quantes vegades entrava algú a dins burxat per la curiositat i sortia amb la frase de: aixó no tira, es un pot!.
Aquesta cova de 8 metres de recorregut, també sembla haver passat desapercebuda, segurament per les seves petites dimensions; quantes vegades entrava algú a dins burxat per la curiositat i sortia amb la frase de: aixó no tira, es un pot!.
Enric Porcel.
