Un equip de hidròlegs i enginyers elèctrics del Southwest Research Institute (SwRI) San Antonio / Texas/ EEUU ha desenvolupat un sensor de flotació neutra, per caracteritzar de forma remota el camí, la dimensió i la morfologia de les coves i altres conductes i cavitats subaquàtiques. El sistema en tràmit de patent, es va desenvolupar amb finançament intern, i les unitats van ser construïdes, sempre que ha estat possible per minimitzar el cost, amb components disponibles al mercat.
El proper dia 11 d'abril, a la Casa de la Cultura de Yunquera, tindrà lloc una reunió científicaque marcarà el començament d'un projecte de recerca de la hidrogeologia del carst de la Sierra de las Nieves.
Es tracta d'un projecte de recerca finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació i l'equip de treball està constituït per personal investigador de l'Institut Geològic i Miner d'Espanya (IGME), del Centre d'Hidrogeologia de la Universitat de Màlaga i del Grup de Exploracions subterrànies de la Societat Excursionista de Màlaga. Aquest equip inclou experts en hidrogeologia càrstica, hidrogeologia de camp, geofísica, models matemàtics en hidrogeologia i geoestadística que tractaran de resoldre el repte que planteja la modelació d'un mitjà tan singular i espai-temporalment tan heterogeni com és el mitjà càrstic.
El projecte té una durada de tres anys (2011-2013) i el resultat final pretén ser un model espai-temporal del funcionament hidrogeològic dels aqüífers càrstics en general, i de l'aqüífer de la Sierra de las Nieves en particular, que permetrà al gestor mediambiental una millor comprensió de l'impacte que tindria sobre l'aqüífer determinades incidències mediambientals com ara un incendi, una contaminació accidental, una sequera prolongada o un canvi en la variabilitat del règim de pluja a la zona, entre d'altres.
Aquests anàlisis són òbviament innocus per al medi físic ja que es realitzen en l'ordinador on el medi natural s'ha modelat utilitzant tècniques modernes de Sistemes d'Informació Geogràfica, simulació matemàtica del medi càrstic, models físics de flux de l'aigua i el transport de contaminants en el medi càrstic, models de generació d'escenari mediambientals i simulació de de diferents estratègies de gestió; representant un clar exemple de l'ús de la tecnologia per a la preservació del medi natural.
A aquesta reunió també han estat convidats responsables del Parc Natural de la Sierra de las Nieves, Reserva de la Biosfera i de la Mancomunitat de Municipis de la Sierra de las Nieves La reunió inclourà, entre altres activitats, una conferència pública de divulgació científica en relació amb el projecte i d'entrada lliure per al públic interessat. Aquesta conferència tindrà lloc aquest mateix dia 11 d'abril de 2011 a les 8 del vespre a la mateixa Casa de la Cultura de Yunquera i consistirà en sis blocs de deu minuts cada un on diferents investigadors presentaran diversos aspectes divulgatius de la hidrogeologia càrstica de la Sierra de las Nieves que han donat lloc a un modelatge tan espectacular del relleu i un paisatge únic, tant en superfície com subterrani
Laura Jurado publica en el diari El Mundo edició Baleares del 05.04.2011 una semblança de l’enyora’t Francesc Español Coll. Recordant tantes entranyables vivències, reproduïm l’article tal com s’ha publicat, aprofintant per renovar el nostre homenatge a aquest home i a la seva obra, un veritable mestratge pels bioespeleòlegs.
Seguint a la primera trobada realitzada a València el 2009, tindrà lloc a la Universitat d’Aveiro, Portugal, el II Encontre Ibèric de Biologia Subterrània.
Aquesta trobada versarà sobre la biodiversitat, ecologia i conservació de la fauna de les cavitats en les diferents regions càrstiques de la Península Ibèrica i Balears, a les zones volcàniques dels arxipèlags de la Macaronèsia, incloent Canàries, Açores i Madeira, i en altres hàbitats subterranis de l'àmbit iber-macaronèsic.
La trobada inclourà sessions de conferències i panells per a la presentació i discussió dels avenços teòrics i aplicats de la biologia subterrània, alguns cursets pràctics i una sortida de camp a algunes cavitats emblemàtiques del carst del centre de Portugal.
Podreu trobar els detalls d’aquesta trobada en la seva pàgina web en aquesta adreça.
Ja fa prop de quatre anys ( 4.05.07 ) als inicis d’aquest bloc que ens preguntàvem quina era l’estalagmita més alta. Ara un lector “anònim” hem demana si li puc donar mes informació.
Es clar que no sé si es refereix a quina és la estalagmita més alta, o si podem dir-li quelcom més d’aquesta cavitat.
La Cueva Martín Infierno
Aquesta cavitat cubana es troba en el municipi de Cumanayagua prop dels assentaments El Naranjo i El Colorado, en les coordenades x= 588 250 y=229 600 Z_=670m a uns 40 kilòmetres de Trinidad, en la capçalera de Río Hondo, en un entorn de cafetars i boscos. Té un recorregut de 793 m i un desnivell de -197 m.
Diuen que el seu nom prové d’un esclau negre anomenat Martín d’una hisenda de Trinidad, que en ser perseguit i veure’s atrapat intentà amagar-se en la cavitat, amb la mala fortuna de precipitar-se pel seu pou. Per això inicialment la cavitat és va conèixer com l’Infierno de Martín, i finalment s’ha transformat a l’actual denominació de Cueva Martín Infierno.
L’any 1967 s’explorà espeleològicament per Alejandro Romero Emperador, dos anys després amb el Grup Espeleològic Samá realitzaren l’exploració complerta. L’estalagmita és mesurà per mètode de triangulació que donà una alçada de 70m pel que fou considerada l’estalagmita més alta del mon.
Posteriorment per suggeriment del Dr. Núñez Jiménez (l’espeleòleg que fou Ministre de Cultura) regressaren amb espeleòlegs hongaresos, i amb fils lligats a globus inflats amb hidrogen, la tornaren a mesurar, obtenint una mesura de 67 m amb 20 centímetres. La sala de la estalagmita te 200x200x93 m. L’any 1986 fou catalogada com Monument Nacional.
En el documental de Discovery ChannelThe Mysteries of Earth Science: Caves around the World es filmà l’estalagmita, aquí us presento un altre petit i modest vídeo que ens presenta la que realitzà la primera fotografia.
L’estalagmita més alta
No conec cap registre fiable d’aquest tipus de records. Sovint sentim parlar de la cova més llarga, de la sala mes gran, de la vertical més llarga, i aquestes son informacions que poden extrapolarse de les topografies de les cavitats publicades. Però parlar de l’estalagmita més alta, la columna més gran, o l’estalactita més llarga, o el gourg més pregon, ja no son unes formacions que es mesurin habitualment.
Certament l’estalagmita de la Cueva de Martin Infierno amb 67 m és una grandíssima estalagmita que ha estat mesurada expressament.
Dels enormes carsts de xina, sabem que a la Zhijin Cave a la Provincia de Gui Zhou, de 12.000m de recorregut, amb diverses sales amb sostres fins a 175m, es diu que hi ha una estalagmita de 70m d’alçada.
També a la gegantina galeria de Han Son Doong els seus exploradors diuen que hi ha estalagmites de 70 m d’alçada.
No se si cap d’aquestes darreres dues cites, que qüestionen el primer lloc de la de Martin Infierno, han estat mesurades adequadament. De moment, lamentem confessar que aquestes cavitats asiàtiques nomes hem tingut l’oportunitat de visitar-les virtualment.
Invito als amables lectors que tinguin una informació mes acurada que ens ho facin saber.
Un recent article deVAHÉ TER MINASSIAN enviat especial a Moulis (Arieja) i publicat a Grand Angle, ha renovat el interès pel cèlebre Proteus Anguinus.
Extracte de l'article: Aquesta estranya petita criatura que s'assembla a una salamandra té una vida d'amplis períodes de descans intercalats amb breus moments d'agitació, pel que sembla, tot es dirigeix cap a un únic objectiu: fer el menys possible per viure el major temps possible. Cent dos anys, per què no?
El proteus pot arribar a aquesta edat venerable segons ha descobert el fisiòleg Yann Voituron. Amb els seus col•legues del Laboratori d'ecologia aquàtica a Villeurbanne, va tenir la paciència per recopilar els seixanta anys de informació recollida sobre la vida de Proteus al laboratori subterrani de Moulis, l'únic lloc del món on es controla la reproducció d'aquest amfibi.
Sorpresa!, mentre que la longevitat dels vertebrats sol estar relacionat amb la seva grandària, el Proteus, que és d'uns vint centímetres i pocs grams de pes, poden viure més que l'elefant i just sota la balena blava. "No hem vist res que pugui explicar aquest fenomen inusual. Ni en el seu metabolisme o de les seves defenses antioxidants. La base biològica d'aquesta longevitat és un misteri. "Un més a la llarga història d'investigació sobre aquest animal que ha intrigat al mateix Charles Darwin,... i des de temps immemorial, als agricultors de la regió d'Eslovènia Postojna. Ells són els que van donar-li el seu nom de pila "peix amb rostre humà". "El peix", ja que només viu a l'aigua, i "humà", perquè la seva pell és de color carn.
Avui sabem que el Proteus, que viu sobretot en les aigües de les coves dels carsts Dinàrics a través d'Eslovènia, Croàcia i Bòsnia i Hercegovina. El seu descobriment ha demostrat que en les cavitats on regna la foscor total pot albergar vida. "Semblava impossible fa dos segles. Com és possible que sigui troglòbia, és a dir, com passar la seva vida a les aigües fosques de les coves? La qüestió embogeix les societats científiques del segle XIX. L'animal és tan estrany que té brànquies com un peix, cames primes com una salamandra, un cap rectangular en un cos allargat, una pell sense pigmentació. I sobretot, són els seus ulls, cecs. Seran objecte d'acalorats debats sobre l'evolució. Per a Darwin, aquests òrgans són avortats restes d'una vida anterior, el resultat del lent procés de selecció natural produeix espècies adaptades al seu medi ambient. Lamarck tanmateix,les atribueix a les degeneracions derivades de la seva falta d'ús, una adaptació de l'individu al seu medi ambient.
El 1959, la victòria!. Després de set anys d'assaigs i errors, els investigadors de l'estació de Moulis aconsegueixen obtenir una primera reproducció del proteus. "Cal, entre altres coses, posar en contacte una mostra de cada sexe, el que significa per a distingir i donar als mascles un territori exclusiu per a" caçar ", i a la femella, per un espai només per a ella," diu William Olivier, un enginyer de recerca a l’estació del CNRS. El biòleg Jacques Durand, que va morir el 2007, va passar quaranta anys treballant en aquest animal misteriós. S’adonà que els proteus que s'observen en la naturalesa són menors d'edat. En captivitat es pot veure totes les etapes del desenvolupament de l'animal, des de l'ou fins a l'edat adulta, i revela algunes sorpreses. A diferència d'altres amfibis, el Proteus no té metamorfosi. Roman en l'etapa larval, per sempre jove, d'alguna manera, les agalles de retenció es substituiran pels amfibis adults en pulmons, i la seva pell segueix sent prima en lloc de engrossiment.
La cria organitzada en Moulis, on actualment hi ha 200 exemplars ha estat molt feixuga: "Va resultar ser un mal model per estudiar la vida subterrània", diu F. Hervant. "Arriba a la maduresa sexual molt tard, als 15 anys, estableix un nombre limitat d'ous cada sis anys, almenys en Moulis. En resum, es necessita vint o trenta anys per una disposar d’una cohort de cinquanta adults. Es desanima al més pacient dels investigadors, amb els seus períodes d'activitat limitada a cinc minuts per dia de mitjana i l'excepcionalment llarg cicle de vida." En 2007 el laboratori subterrani s’integrà amb l'ambiciós projecte d’Estació Experimental d'Ecologia creada pel CNRS de França per estudiar l'efecte de pertorbacions ambientals sobre la fauna i la flora. Jean Clobert, el seu director, té la intenció d'utilitzar aquest marc per reiniciar el treball en el Proteus.
És en aquest moment un model per estudiar el procés d'envelliment, un tema de gran actualitat.
Els molt actius estudiosos i associacions culturals del Moianès, han publicat diversos materials sobre les Coves del Toll i disposen d’un important arxiu històric. En aquest tercer article destaquem tres de les seves publicacions.
Les Coves del Toll Eduard Gómez i Costa Quaderns de divulgació 2 36 pàgines (Moià 2001) En venda al Museu de Moià per 5 euros.
La Prehistòria del Moianès Maria Àngels Petit i Joan Surroca 56 pàgines (Moià 2007) En venda al Museu de Moià per 10 euros.
Modilianum 24 Revista d’Estudis del Moianès 80 pàgines (Moià 2001) Exhaurit. (incloem en versió integra els seus dos primers articles)
Després de la nostra visita al Sistema de les Coves del Toll del passat dijous 31.03.11 anàrem al Museu Arqueològic i Paleontològic de Moià situat en la Casa Natal i Museu de Rafael Casanova (Conseller de la Ciutat de Barcelona i heroi de la defensa durant el setge de la ciutat per les tropes borbòniques el 1714), com a complement indispensable de les visites a la Cova del Toll.
Mostrem unes imatges de la nostra visita, on es reflecteix l'esforç didàctic dels seus conservadors, que ens presenten els diferents materials trobats en les excavacions, per medi de vitrines, reconstruccions, reproduccions, panells explicatius, gràfics, etc.
El tot constitueix una agradable exposició que constata la extraordinària importància patrimonial d'aquest jaciment que documenta 100.000 anys de la nostra història per medi de les restes dels homes i la fauna trobats en els sediments de les cavitats.
