diumenge, 5 de juny del 2016

Miretades Espeològiques (8)

(1972) Inici del transport de les perxes des de la surgència a la cascada Sílvia (Escuain) Fot. Canela. Aquesta va ser la primera vegada que em van dur a Escuain. De petit ja m'anaven dient que: el que treballava era la vista! Això ho vaig tenir molt present a les cavernes i portava lots de recanvi, encara que eren de petaca i metàl·liques i no eren hermètiques funcionaven igual sota l'aigua. Com aneu de la vista! Quants espeleòlegs surten a la foto?
Al principi dels temps només n’havia una tribu d’espeleòlegs a les terres calcàries, els de Gesmaní, i regnava la pau sobre les cavernes. Però, començaren a aparèixer nous i diversos assentaments, petits, dispersos, mal pentinats... i el pitjor de tot és que no eren d’espeleòlegs! Eren d’exploradors subterranis! Doncs sí! Molt diferents! Als veure’ls de lluny semblaven iguals, ja diuen que les aparences enganyen, fins que els tenies cara a cara i t’adonaves de les moltes i grans diferències que els separaven dels realistes. Un dia d’aquests, quan acabi de llegir per Internet, uns tebeos de Hazañas Bélicas, els de Roberto Alcázar y Pedrín, El Jabato, i El Capitán Trueno ja me’ls he rellegit tots, us explicaré les set principals diferències entre espeleòleg i explorador subterrani.

Encara la cosa se’n va anar aguantant fins que van aparèixer els Eremites i els de Sestao! I els que procedien de més lluny de tots, els de Geboc, que venien des d’unes terres granítiques llunyanes i exòtiques on es podia trobar la flor de la canella.
Aleshores començà l’època de la competència competent, que va ser molt curta, i enseguida es va entrar al llarg període de la competència competitiva, que va arribar al seu màxim apoteosis i esplendor amb els Col•legues de la Foscúria, aquests venien d’una terra rica en romaní, fins i tot van ser “Distingits amb una amonestació de la Federación Española de Espeleología (sic)" el que té molt de mèrit, doncs cap club d'espeleologia de Catalunya mai va rebre una distinció de qualsevol tipus per la banda de la liquidada. I el Col•lectiu EscuAínsa, que encara que pel seu apel•latiu no ho sembli, eren de procedència intracomunitària, aquests foren tants i tants que van haver de muntar un hostal!
Amb l’enriquiment de l’espeleologia, amb la seva nova disciplina el barranquisme, les ofertes de les escoles d’espeleologia amb títols tan suggestius com, Curs d’aigües vives horitzontals. Això si que no pot ser! Qualsevol espeleòleg espeleòleg sap que l’aigua es tridimensional i sempre té vida fins que desapareix o es transforma! I l’avantatge del carnet de federat que pagant un suplement pots fer de quasi bé tot! Els espeleòlegs han de triar amb el que s’ho passen millor, i a més no disposen de temps per fer tot això! Així que fa anys que s’ha acabat la competència! Amb aquestes circumstàncies, no és gens d’estranyar que un grup d’amics gals espeleòlegs hagin explorat el Cotilla com si fessin un sinó res, la pena ha estat que no han aconseguit fer travessada, doncs si hagués estat així, aquest estiu s’hauria demanat tanda per anar-hi!

Les imatges anteriors són recreacions de la pel·lícula, Allò que el vent s'endugué, d'en Clark Cable
ENDEVINALLA Nº 19

Dormir a les cavernes.
Una cosa és fer bivac i altre dormir-se a una caverna. Qui no s'ha quedat dormit dins d'una cavitat?
Aquests nois de la foto quan van entrar no duien barba (gouffre Berger, 1954, rècord del món)
L'esgotament fa que ens quedem dormits als llocs més inversemblants.
Segur que heu dormit ... ?
1. Fent un ràpel.
2. Assegurant a un company.
3. A una gatera hiperestreta.
4. Penjats a una reinstal·lació.
5. Esperant als companys
6. Recercant una nova continuació
7. Pujant un pou
8 I/O ... ?
ENDEVINALLA Nº 19 (Suplement)
M'ha sortit quasi fallida la meva intenció de fer-vos arribar una imatge d'amor fraternal espeleològica, que tants artistes han volgut representar a les seves obres, com en formes de verges amb el fill, etc.
Així que que afegeix-ho aquesta del Casteret amb un sentit més meló còlic.
Però no sempre es pot triar un lloc per dormir, en aquest cas adormir-se!
 (1949) Avenc de la Ferla (Fot. A. Maymó) Aquest és el primer campament subterrani de la nostra espeleologia (GES-CM). No resultà gaire pràctic, doncs va estar muntat poques hores. I si algú va dormir no ho var fer a dins de les tendes
 (1967) El primer bivac que van fer membres del GEB, junts amb membres de la SAS-CGB, fou durant el desenvolupament de les exploracions al Solencio de Bastaras a la Sierra de Guara (Fot. Canela)
(1972) A Escuain el primer fou al Sumidero d'o Barranco d'o Gurrundué (B2) Fot. J. Mension
(1978. Fot. Diego Ferrer B15, - 400m)
A l'època del sistema d'exploració amb la tècnica de l'escala electron, resultà molt evident que per poder progressar a les grans cavitats s'havia de dormir a dins. Quan comença el sistema sols corda es va alleugerir en molt el pes i volum de material d'exploració, el que permetia avançar molt més ràpidament, inclús s'anava més ràpid que a l'època actual, doncs s'intentava sempre que mínimament es podia instal·lar en natural, només es clavava un spit, amb martell, quan no quedava altra solució, tampoc es solien fraccionar els pous, el pou de 112 del B15 va quedar instal·lat amb la corda vermella de 120 que es veu a la dreta de la diapositiva, aquesta corda la van fer a una cordeleria de Montgat. Quedà fixada al pou durant anys, no es sap quants davalladors es va passar, en aquells temps l'accés al PNO no estava restringit i era la travessada de moda mundial. Només, alguns, s'informaven de l'estat de la corda i com s'anaven fent nusos per salvar els trams on s'havia deteriorat la camisa, els passaven amb un vuit i tot solucionat!
(1979, B15, -400m)
(1979, B15, -700m)
(1979, B15, -900m, fotos Diego Ferrer)
(1985, C9)
(1985, C9, fotos Diego Ferrer)
En aquesta època d'avanç i depuració de la tècnica sols corda, havien dues opinions generalitzades de com s'havia d'organitzar l'exploració d'una gran cavitat, una, amb exploracions ràpides, sense material de bivac ni de cuinar, aprofitar tot el temps possible i sortir a fora a dormir, fent puntes llampec, dos, carregar amb tot i estar-se el temps que calgués a dins. Aquest dilema el vam tenir amb els companys de la SIE-CEA de Barcelona, i després amb el del CEA de Saragossa 
(2013, C13, foto Lala Lasheras)
Aquesta foto està feta al mateix sistema fa uns tres anys. Com es podeu adonar no s'han produït gaires diferències d'estils de bivacs al llarg de les últimes dècades  

Elmír-Ete



1 comentari:

Us animem a fer observacions per explicar, il·lustrar, o criticar el contingut d'aquest article. Moltes gràcies per la vostre col·laboració.

Circumstancialment aquesta opció resta suspesa.

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.